Després de la Guerra d’Ucraïna, els cercles atlantistes de Berlín a l’ofensiva
Mai abans un viatge d’un canceller alemany a Pequín havia generat tanta controvèrsia a la mateixa Alemanya. La ministra d’Afers exteriors, Annalena Baerbock, està a l’avantguarda dels agressius atacs polítics contra Pequín, amb el pretext de lluitar pels drets humans. L’experiència d’Alemanya amb Rússia ha demostrat “que no podem permetre’ns continuar depenent existencialment de cap país que no comparteixi els nostres valors”, declarava el mes passat la ministra dels Verds al Süddeutsche Zeitung. “Una dependència econòmica total basada en el principi de l’esperança ens deixa exposats al xantatge polític”. Fins i tot no va dubtar a atacar públicament al propi canceller a l’estranger. “És el Canciller qui va decidir fer aquest viatge en aquest moment”. Més tard i paral·lelament a la reunió de Scholz a Pequín amb Xi, Baerbock va continuar atacant al canciller en la reunió de ministres d’Exteriors del G7 a Münster. Va anunciar que el centre de les converses del G7 girava entorn de la qüestió de “com es podrien evitar els errors del passat en la política cap a Rússia en relació amb la Xina”, referint-se a l’afirmació que l’ambició d’involucrar a Moscou a través de la cooperació econòmica -per exemple, amb el Nord Stream 2– havia estat un error. Altres representants dels Verds van sortir durament a la càrrega. Reinhard Bütikofer, parlamentari europeu del Partit Verd, va dir que Scholz “hauria de deixar a casa” a la delegació empresarial que l’acompanyava a la Xina i, en canvi, durant les seves converses, “explicar a Xi Jingping el que entenem per rivalitat sistèmica”. “Scholz persegueix una Xina que ja no existeix. Mentre que la Xina ha canviat profundament, Scholz està fent ‘la Merkel de sempre’”. Com diu Le Monde, venint d’aquest ex president dels Verds alemanys (2002-2008), partit que integra la coalició del socialdemòcrata Olaf Scholz, l’acusació és severa. L’acord de coalició que vam signar en 2021 estableix clarament que Alemanya ha de ser molt més exigent amb la Xina. Sembla que el Canciller no se sent vinculat per aquest compromís”, va retreure Bütikofer.
La visita de Scholz –i la seva aprovació de l’adquisició d’una participació del 24,9% en una terminal de contenidors d’Hamburg per part de la naviliera xinesa Cosco [1]– va suscitar una forta oposició del Partit Verd i del Partit Liberal Democràtic (FDP), socis de la coalició de govern liderada pel Partit Socialdemòcrata (SPD) de Scholz. Aquesta és la primera crisi important de l’actual coalició de govern. També és la primera qüestió política en la qual la CDU/CSU i els petits partits de la coalició estan alineats. Segons el líder de la dreta alemanya, Friedrich Merz (Unió Demòcrata Cristiana), Olaf Scholz “no podria haver triat un pitjor moment” per visitar Pequín, menys de dues setmanes després del 20è Congrés del Partit Comunista Xinès, “en el qual es van proferir violentes amenaces contra Taiwan i es va expulsar de la sala al predecessor del president Xi Jinping, Hu Jintao, davant els ulls de tot el món”.
Aquest antic president de Blackrock a Alemanya és un ideòleg atlantista i –igual que Baerbock– partidari de l’estratègia dels EUA de contenció econòmica i tecnològica de la Xina. Al·leguen que Alemanya té una perillosa dependència econòmica de la Xina, un argument que no es recolza en cap fet rellevant, però que es veu reforçat per les conseqüències de la dependència alemanya del gas rus.
Aquestes crítiques virulentes contra Olaf Scholz són l’expressió a la mateixa Alemanya d’un nou maccarthisme en relació a “els amics de la Xina” que es difonen des dels Estats Units. No obstant això, com afirma Mikko Huotari, directeur du Mercator Institute for China Studies, El major centre europeu de recerca sobre la Xina, amb seu a Berlín, la realitat és més complexa. En el seu primer viatge a Àsia com a canciller, a finals d’abril, Scholz va anar al Japó i no a la Xina, tot i que aquesta és el major soci comercial d’Alemanya. En les pròximes setmanes, també visitarà Vietnam i Singapur. Això demostra que Alemanya vol diversificar les seves xarxes d’aliances a Àsia. La Cancelleria és conscient del risc que Alemanya es torni massa dependent de la Xina, tot i que això encara no s’hagi traduït en una estratègia clara” [2], analitza.
La veritat és que a Alemanya s’està produint un canvi tectònic que trenca amb el plantejament de l’ex canciller Angela Merkel d’apostar per unes relacions econòmiques cada vegada més estretes amb Pequín. El catastròfic fracàs de la política alemanya sobre Rússia ha accelerat aquest canvi. Com afirma l’analista abans citat: “Des del 24 de febrer, Alemanya és conscient de l’enorme problema que suposa la seva dependència de Rússia, especialment pel que fa al subministrament de gas. Això canvia el debat sobre com tractar amb la Xina. Fa tres o quatre anys, es discutia si una empresa com Huawei havia de tenir accés al mercat del 5G a Alemanya. Avui, el que està en joc és la nostra estratègia global cap a la Xina. la Xina s’ha convertit en un tema important de debat polític a Alemanya, fins i tot dins del govern”, observa Huotari, mentre que el govern alemany s’ha compromès per primera vegada a elaborar una “estratègia per a la Xina” que no s’espera que es publiqui fins a la primavera de 2023.
Part d’aquest canvi són les divisions del mateix camp patronal. Segons una enquesta recent de la Cambra de Comerç Alemanya a la Xina, el nucli de l’economia alemanya, l’anomenat Mittelstand de petites i mitjanes empreses manufactureres, és menys optimista sobre les perspectives en el mercat xinès en comparació amb els seus homòlegs més grans. Sorprenentment i per primera vegada, Siegfried Russwurm, president de l’influent lobby industrial de la Federació d’Indústries Alemanyes (BDI) va ser exclòs de la delegació després d’expressar el seu interès per viatjar. La BDI ha estat al capdavant de l’advertiment a les empreses alemanyes sobre els creixents riscos en el mercat xinès i les ha animat a comportar-se de manera responsable davant les violacions dels drets humans a la Xina. En la conferència anual de la BDI celebrada al juny, Russwurm va qualificar de “claríssima” la posició de la indústria alemanya davant la competència entre els Estats Units i la Xina: “Estem fermament ancorats en la relació transatlàntica. No hi ha equidistància en la relació de la Unió Europea amb els Estats Units i la Xina”. Aquests posicionaments de la BDI va en contra d’alguns dels seus propis membres, per als qui l’allunyament de la Xina ni tan sols és una opció. Estem parlant dels líders de les grans empreses que s’han fet fortament dependents del mercat xinès, especialment en el sector de l’automòbil (per exemple, Volkswagen, Mercedes-Benz i BMW), l’enginyeria (per exemple, Siemens) i els productes químics (per exemple, BASF). El director general de BASF, Martin Brudermüller, és un dels directors generals més favorables a Pequín que demanen la fi dels “atacs a la Xina”. El govern xinès li va recompensar amb una exempció de les estrictes normes de zero COVID. Al setembre, Brudermüller va poder viatjar a la Xina sense haver de passar la quarantena per inaugurar la nova inversió de BASF, de 9.900 milions de dòlars, en Zhangjiang, amb la presència del vice-primer ministre xinès Han Zheng. El director general de Volkswagen, Oliver Blume, va defensar recentment la planta de l’empresa a Urumqi, en el cor de la província xinesa de Xinjiang, dient: “Es tracta de portar els nostres valors al món”. El que és clar que són aquestes grans organitzacions empresarials, ben poderoses i amb forts llaços en les xarxes de poder nacionals i internacionals, les que decideixen. El que també és evident, que el canvi de les condicions geopolítiques i les tensions del fins ara reeixit model alemany, dificulta el seu rol hegemònic sobre el conjunt del teixit empresarial alemany.
El significat del viatge de Scholz a Pequín
Per a Alemanya, l’accés al mercat xinès és una qüestió central: la seva prosperitat depèn en gran part de la seva poderosa maquinària exportadora. El pes de la seva indústria manufacturera és una font important del seu manteniment i cohesió social, a diferència d’altres països imperialistes on la desindustrialització ha fet desastres no sols econòmics sinó sobretot socials com pot veure’s als Estats Units o la mateixa França.
Alhora, com ja hem discutit en altres articles, Alemanya s’ha vist molt afectada per la guerra a Ucraïna després que Rússia tallés el seu subministrament de gas a Europa. Amb una recessió en embrió, Scholz no pot permetre’s posar en perill la relació econòmica d’Alemanya amb la Xina.
En aquest marc, el fet que Scholz se la jugués ell sól tant en el pla de la coalició de govern com a nivell europeu, disgustant fortament al president francès Emmanuel Macron, que també buscava un viatge a Pequín malgrat totes les altres dificultats de l’eix francoalemany, demostra el molt que hi ha en joc. Possiblement, Berlín vol negociar urgentment acords econòmics abans que es produeixi una nova escalada de la guerra econòmica dels Estats Units contra la República Popular de la Xina. Per exemple, Berlín vol protegir la indústria de l’automòbil de la revolució elèctrica, que amenaça amb pertorbar el mercat laboral europeu [3]. La presència de Volkswagen en la delegació de Scholz a Pequín demostra aquesta preocupació [4]. La política industrial dels EUA en aquest sector fomenta exclusivament la producció nacional i ha desesperat als fabricants europeus. la Xina, a més de ser un actor principal en aquest sector emergent, és també un important extractor de matèries primeres com el liti i el grafit, que escassegen a Europa i sense les quals el cotxe elèctric té bases poc sòlides.
Alemanya xoca contra el redoblat proteccionisme nord-americà
Al costat de l’anterior exposat, la dura realitat és que, mentre Washington intenta superar a Pequín, es torna cada vegada més proteccionista. Els alemanys estan furiosos per les disposicions “Buy American” de la Llei de Reducció de la Inflació del president Joe Biden, que afavoreixen els vehicles elèctrics de producció nacional. Per a la Casa Blanca és una obvietat defensar la seva base industrial per competir amb la Xina, però els fabricants d’automòbils alemanys no entenen per què han de ser exclosos també. Això és encara més alarmant per a Alemanya perquè, lluny d’abandonar el seu model de creixement basat en les exportacions, Berlín vol redoblar l’aposta, com demostren les seves consideracions per reobrir les converses de lliure comerç amb Washington.
Noah Barkin, Managing Editor de Rhodium Group’s Xina i membre del German Marshall Fund of the United States, un clar atlantista, explica l’estat d’ànim existent en el Vell Continent i diu:
"Els europeus, per part seva, no estan entusiasmats amb el que consideren un creixent proteccionisme estatunidenc i un menyspreu per les solucions multilaterals. Reinhard Bütikofer, un ferm defensor de la cooperació transatlàntica en el Parlament Europeu, va advertir la setmana passada que les relacions comercials entre els Estats Units i la UE corrien el risc d’entrar en crisi a causa d’una llarga llista de polítiques dels EUA, com les mesures proteccionistes de la Llei de Reducció de la Inflació de l’administració Biden i la seva cerca d’acords plurilaterals com el Marc Econòmic Indo-Pacífic i l’Aliança Xip 4. Un funcionari de la UE em va expressar el mes passat la seva preocupació pel fet que el Consell de Comerç i Tecnologia UE-EUA pugui estar prop d’un “punt de ruptura”. Ara com ara, hi ha poc optimisme quant a que la tercera cimera del TTC, prevista per a finals d’enguany, produeixi els grans resultats que alguns creuen necessaris per justificar el temps i els recursos que se li dediquen. El Comissari de Comerç de la UE, Valdis Dombrovskis, estarà a Washington la setmana vinent per celebrar reunions destinades a alleujar les tensions comercials i donar un nou impuls al TTC [5]."
Més greu encara és la realitat en el terreny:
"Un nombre cada vegada major d’empreses alemanyes està ampliant la seva presència als Estats Units –a expenses cada vegada més dels centres de producció a Alemanya–. Les causes són, d’una banda, els enormes programes d’inversió als Estats Units i, per un altre, les conseqüències de les sancions occidentals destinades a “arruïnar Rússia” (Annalena Baerbock). Des de l’any passat, Washington ha posat en marxa mesures d’estímul econòmic, algunes d’elles de tres dígits, per induir a les empreses alemanyes a establir centres de producció als Estats Units. A causa de les subvencions ofertes als EUA, l’empresa Northvolt està considerant suspendre els seus plans de construir una fàbrica de bateries en el nord d’Alemanya i, en el seu lloc, construir una planta a Amèrica del Nord. Al mateix temps, l’existència de les indústries que consumeixen molta energia està en perill a Alemanya, a causa dels elevats preus actuals de l’energia. L’amenaça de la seva deslocalització a l’estranger –en particular als Estats Units, on els preus de l’energia són significativament més baixos– és tangible. Així, la reindustrialització dels EUA va de bracet de la desindustrialització d’Alemanya [6]."
Els límits de l’enfortiment nord-americà i les tensions creixents del front occidental
De moment, una de les grans victòries diplomàtiques de l’Administració Biden ha estat en la política transatlàntica, on va aconseguir consolidar el seu domini sobre Europa en posar en el centre de l’escena la qüestió de Rússia, avivant els temors dels països europeus a un ressorgiment històric del poder rus. Darrere d’aquesta operació en la seva lluita per conservar la seva hegemonia global, els EUA busquen establir una nova Cortina de Ferro, minant la relació privilegiada entre Berlín i Moscou (gràcies a la guerra d’Ucraïna i el posterior sabotatge dels gasoductes Nord Stream) i com vam veure també tracta de desacoblar-la de la Xina per afeblir la fortalesa econòmica de la qual gaudia Alemanya, com a líder i motor econòmic d’Europa.
És clar que la Xina és el tema més important i difícil en la relació transatlàntica. Els Estats Units, el principal aliat militar d’Alemanya i -encara- el lloc més important de la indústria alemanya a l’estranger, està intensificant massivament la seva lluita de poder contra la Xina i exigint una lleialtat incondicional als seus aliats. Per exemple, l’administració Biden acaba d’imposar un ampli embargament de semiconductors a la Xina, per privar a les branques més avançades de la indústria d’alta tecnologia xinesa –intel·ligència artificial (IA), supercomputació– dels xips d’alt rendiment necessaris i així destruir-la. Però les conseqüències d’aquestes polítiques a un costat i a l’altre de l’Atlàntic són brutalment diferents. És que, per als Estats Units, la desvinculació de la Xina planteja problemes de cadenes de subministrament, però va de bracet de l’impuls proteccionista bàsic per corregir un gran dèficit comercial. Per contra, per a Alemanya Xina és un mercat vital per a molts exportadors industrials alemanys.
En aquest marc, el canceller Olaf Scholz ha viatjat a Pequín amb el missatge explícit de que, sigui com sigui el clima actual, Alemanya no està interessada en desvincular-se de la Xina. Més fins i tot, en parlar d’intel·ligència artificial amb Xi, Scholz convenç als EUA que Alemanya no sols no vol trencar els seus llaços més sensibles amb la Xina, sinó que tampoc vol prestar-se a l’escanyament tecnològic de Pequín, qüestió central de les restriccions a l’exportació de xips i maquinària per produir-los decidides a Washington a principis de tardor. D’aquesta manera, Alemanya, el tercer major exportador del món, només per darrere dels Estats Units, es resisteix a l’estratègia de desvinculació liderada per aquest i –amb el seu pes com la major economia, amb diferència, de la UE– exerceix un important contrapès a l’estratègia dels EUA. Al costat de les creixents dissensions en el front oriental, especialment sobre com ha d’acabar la guerra, així com que el si de la política exterior alemanya comencen a sorgir veus que critiquen la guerra econòmica contra Rússia com una “aberració” i recomanen posar fi ràpidament a les sancions, aquesta oposició alemanya en relació a la Xina promet unes relacions tempestuoses entre Berlín i Washington en el futur pròxim.
Notes
[1] Aquest percentatge finalment acordat va ser el resultat d’un compromís: d’aquesta manera, la signatura xinesa no tindrà drets de vot, ni veu en la gestió ni en les decisions estratègiques. A pocs dies del viatge del canceller alemany a la Xina, el seu ministre d’economia va bloquejar la venda d’una petita fàbrica de precursors de semiconductors a una empresa suec-xinesa. El ministre d’economia alemany, Robert Habeck, es va oposar sistemàticament a tots dos acords per igual. Argumentant la seva oposició en una conferència de premsa, va dir que Europa ha de deixar de ser ingènua i limitar-se a deixar les adquisicions al mercat i ser tan intel·ligent com la Xina. Va assenyalar que els Estats membres de la UE haurien d’unir les seves forces per mantenir les indústries importants a la UE. En el cas del port d’Hamburg, va ser Scholz qui va inclinar la balança a favor de la seva entrada.
[2] “Volée de critiques sur la visite d’Olaf Scholz en Chine”, Le Monde 03/11/2022
[3] Segons l’institut citat, el mercat xinès continua creixent en importància per a la indústria automobilística alemanya. Fa temps que és el principal mercat de vendes per als fabricants d’automòbils alemanys i és especialment important per al canvi als vehicles elèctrics (VEU). D’una banda, és, amb diferència, el major mercat del món i, per un altre, tecnològicament, la branca xinesa dels VE està clarament per davant, especialment pel que fa a les bateries i el programari. Atès que els fabricants d’automòbils alemanys han confiat durant massa temps en el motor de combustió interna, han perdut terreny enfront dels innovadors productors xinesos de VE, que ara fins i tot es preparen per utilitzar la seva força en el seu mercat nacional per conquistar una posició de lideratge en el mercat mundial, en última instància, a costa dels seus competidors alemanys. Aquests, alhora, veuen la seva millor oportunitat en la utilització de les capacitats altament innovadores de la indústria xinesa per recuperar la seva competitivitat. Per això, estan invertint enèrgicament en recerca i desenvolupament en la República Popular.
