La reforma laboral, que es va aprovar el 3 de febrer amb el suport de Ciutadans i un vot del PP, emès “per error” pel diputat Alberto Casero, entra en vigor aquest dimecres. Una reforma que lluny de derogar les contrareformes anteriors del PSOE i el PP, continua mantenint el fonamental d’aquestes. No per res la norma ha comptat amb el suport de part de la dreta parlamentària i la gran patronal de la CEOE. Fins i tot la diputada de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha presumit que el text no tenia res a veure amb les promeses de derogació de les anteriors reformes de les quals presumien el PSOE i UP.

Es tracta d’una reforma que deixa intacta gran part de les anteriors i que no toca qüestions fonamentals com la flexibilització de la subcontractació, que afecta algunes de les treballadores més precàries com les Kellys (treballadores d’hotel). Tampoc es recuperaran els salaris de tramitació (els que van des de l’acomiadament i la data de la sentència en què un acomiadament es declara improcedent) ni es modifiquen les causes en què un acomiadament pot ser objectiu, per la qual cosa les empreses continuen tenint a la seva mà la possibilitat de l’acomiadament barat.

La norma respon clarament més pels interessos de les grans empreses de l’IBEX35 (com mostren les declaracions a favor d’Ana Botín) que pels de la classe treballadora, per més que la ministra del PCE Yolanda Díaz hagi presentat el Reial decret en termes de “acord històric”.

El “històric” és que per primera vegada una reforma laboral lesiva per a la classe treballadora es vengui com un triomf, amb el suport de la burocràcia sindical de CCOO i UGT en ple, malgrat que respon a un acord pel qual l’Estat Espanyol rebrà fons europeus per a la recuperació econòmica per l’impacte de la COVID-19 que acabaran en mans de les grans empreses i bancs, i finançant la nova onada militarista.

Però la nova reforma no sols manté el pitjor de les anteriors. També incorpora nous atacs, com la posada en marxa del mecanisme XARXA, que és una institucionalització de la socialització de les pèrdues empresarials de sectors en crisis, és una mesura que afavoreix més a la patronal que els treballadors, perquè salva els seus beneficis de manera que els paga la població completament mitjançant impostos i cotitzacions a la Seguretat Social. La implantació del mecanisme XARXA permetrà que les empreses sol·licitin reduccions de jornada i suspensions de contracte a canvi que ofereixin formació o la recol·locació dels treballadors en altres empreses.

La reforma del govern “més progressista de la història” tampoc combat la precarietat i la contínua vulneració dels drets dels treballadors per aplicar categories salarials que no corresponen. El conveni d’empresa, sovint pitjor que el de sector, podrà continuar prevalent excepte en el relatiu salari. I, per descomptat, continuaran els EROs i els ERTOs, mitjançant els quals les empreses li fan pagar als treballadors els seus mals negocis.

La reforma tampoc soluciona el problema de la temporalitat, encara que la limita alguna cosa i endureix les condicions en què un contracte podrà ser temporal. Res impedeix a les empreses fer girar a treballadors eventuals per a evitar la contractació indefinida, perquè no s’estableix un límit de contractes temporals en les empreses. En aquelles empreses en què es mantingui una alta rotació de contractacions temporals, la reforma ofereix la possibilitat d’acollir-se a la contractació fixa-discontínua.

A més, no s’han reforçat els recursos de la Inspecció de Treball, que per la seva infradotació de mitjans és incapaç de vetllar pel compliment dels drets dels treballadors. En lloc d’això, les mesures se centren en desviar aquests recursos a les empreses, per la qual cosa les petites millores que introdueix la reforma tampoc estan garantides.

Tot això en un context en el qual la classe treballadora travessa un moment de crisi contínua: després de la pandèmia, les conseqüències econòmiques de la Guerra d’Ucraïna, unida a l’especulació d’alguns sectors (com el de l’energia) la posen en una situació cada vegada més delicada. Amb una inflació que ronda el 10%, una creixent crisi de desproveïment i l’encariment d’alguns productes i serveis bàsics, la retòrica que s’instal·la és la que és ella qui pagarà aquesta crisi.

La reforma laboral de Yolanda Díaz no representa cap millora de la vida de la gent. En primer lloc, perquè no introdueix cap modificació significativa que millori les condicions de treball i, en segon lloc, perquè és una política que no respon a un context de contínua crisi, que és al qual s’enfronten avui les i els treballadors. Una crisi que té clars responsables: els grans propietaris que continuen fent negoci i ampliant cada vegada més els seus beneficis, juntament amb els governs que els avalen.

En un context de creixent bel·licisme, a més, se’ns diu que hem de fer esforços per a parar a Putin i “posar menys la calefacció”, com va declarar Borrell, cap de la diplomàcia europea. Tot això mentre continua havent-hi empreses amb beneficis multimilionaris, bancs que es lucren amb la venda d’armes i un lobby energètic que especula amb els preus al mateix temps que espolia el planeta.

La classe treballadora i els sectors populars, principals afectats per les conseqüències econòmiques de la guerra i de la pandèmia, han d’organitzar-se per a combatre aquest nou atac a les seves condicions de vida i de treball, camuflat de “progressisme”, amb la inestimable col·laboració de la burocràcia sindical. Per a això, fa falta més que mai confiar en les nostres pròpies forces i apostar per una política independent de tots els representants d’aquest règim, que només prometen més patiment, misèria, explotació i guerrerisme imperialista.