Mentre aquest dilluns començaven les negociacions entre el govern de Zelenski i la delegació russa a Bielorússia, l’ofensiva de l’exèrcit rus continuava el seu avanç amb desenes de milers de soldats i carros blindats. Es tracta d’una invasió reaccionària en tota la línia que respon a la disputa geopolítica de Rússia amb l’OTAN per la seva àrea d’influència. Però no només a això. També a les ambicions nacionalistes “gran russes” sobre el que Putin considera un apèndix històric i “natural” de Rússia.

De forma totalment xovinista, el president rus sostenia abans de la invasió que Ucraïna no existeix com a entitat independent, ja que la considera “històricament terra russa”. Encara que l’objectiu explícit de Putin no és liquidar l’Estat ucraïnès. El que cerca és imposar un “canvi de règim” a Ucraïna que eviti la seva entrada a la UE i l’OTAN, replantejant l’aliança amb Rússia a través de la OTSC i la Unió Euroasiàtica. En termes geopolítics, que Rússia, Ucraïna i Bielorússia, actuïn en forma unificada sota la direcció del Kremlin.

No és clar el desenvolupament que tindrà la invasió i si buscarà algun tipus d’ocupació més perdurable, la qual cosa seria molt difícil de sostenir. Però amb l’avanç de les tropes russes a Ucraïna, les conseqüències reaccionàries de la invasió ja se senten per onsevulla. Centenars o milers de morts segons informacions d’un o altre bàndol. Almenys 700.000 refugiats i desplaçats ucraïnesos, llargues files per a comprar menjar a les ciutats, desproveïment, destrucció d’infraestructures. Les conseqüències de la invasió les pagarà, primer de tot, la gran majoria de la població a Ucraïna.

Però el conflicte també està generant greus conseqüències per al poble rus. Les sancions econòmiques aprovades per la UE, els Estats Units i governs imperialistes com el de PSOE- Unidas Podemos cap a Rússia ja han provocat una caiguda històrica del ruble i un augment de la inflació sense precedents, una crisi que afecta de manera directa a la població treballadora. L’objectiu de les sancions és ofegar l’economia russa i provocar un sofriment a llarg termini de la seva població, per perforar el règim de Putin. Alhora, aquest ve incrementant la repressió interna contra aquells que protesten contra la guerra: ja es compten més de 6.000 detinguts en les manifestacions antibel·licistes. I també ha pres mesures econòmiques en relació amb les sancions que recauen sobre la població russa, com el corralito bancari que prohibeix des d’aquest diumenge les remeses de migrants o els comptes en monedes estrangeres.

Les conseqüències reaccionàries d’aquest conflicte, no obstant, van molt més allà d’Ucraïna i Rússia; són també profundes a Europa occidental. Amb l’excusa de la invasió russa, i sota el cínic argument d’“ajudar al poble ucraïnès” i “defensar la pau”, els Estats imperialistes europeus estan portant endavant un rearmament de caràcter històric, en alguns casos sense precedents des de la Segona Guerra mundial. Un increment del militarisme imperialista i les tendències bel·licistes a nivell mundial, que només pot portar nous sofriments i greuges per a la classe obrera i els pobles oprimits a tot el món.

En el cas d’Alemanya, la decisió del canceller Olaf Scholz d’augmentar la despesa militar i “modernitzar” les Forces Armades és un punt d’inflexió en la política de defensa alemanya des de la postguerra. Scholz ha disposat, amb el beneplàcit de tot l’arc polític parlamentari, un fons especial de 100.000 milions d’euros extra per a modernitzar la maquinària de guerra de l’Estat alemany. Al mateix temps, s’augmentarà el percentatge del PIB destinat a defensa en el pressupost federal per a 2022 per sobrepassar el 2%, que és el que els EUA i la resta dels “aliats” de l’OTAN reclamen a Alemanya fa anys. Això significa un gir històric en la política de rearmament alemany, amb conseqüències a llarg termini a Europa i a escala mundial que encara no hem vist. L’última vegada que Alemanya va emprendre el camí del militarisme, el resultat va ser l’enfortiment de la carnisseria de la segona guerra mundial que va deixar entre 50 i 60 milions de morts, en els càlculs més optimistes.

Et pot interessar: Amb l’excusa d’Ucraïna, Alemanya inicia un fort rearmament històric, juntament amb altres potències imperialistes

També França es plega al nou militarisme imperialista i l’expansió armamentística que s’estén a Europa. Una editorial de Le Monde sosté exultant que “en decidir sobre l’ajuda financera per a enviar armes letals a les forces ucraïneses per a resistir l’agressió russa, la UE ha trencat “un tabú” i finalment s’està donant els mitjans per a comportar-se com una potència geopolítica”.

En efecte, la Unió Europea com a entitat comunitària, ha pres la decisió de finançar de manera directa l’enviament d’armes a Ucraïna, alguna cosa que mai s’havia produït i menys encara per a armar a un Estat que no és membre. Aquesta decisió també ha estat assenyalada per les autoritats de la UE com la “caiguda d’un tabú” que canvia de manera qualitativa la política militar a la Unió. Polònia seria el lloc triat per a un centre de distribució logística de l’armament destinat a Ucraïna, mentre l’OTAN ha augmentat la seva presència militar en tots els Estats fronterers i a la Mar Negra, augmentant el cèrcol sobre Rússia.

En el cas de l’Estat espanyol, el pressupost militar també ve augmentant, l’última vegada en plena pandèmia. I si bé encara es troba lluny de la inversió del 2% del PIB, la despesa militar real dels Pressupostos per a 2022 aprovats pel Govern “progressista” del PSOE i Unidas Podemos ascendeix a 22.796 milions d’euros. Un 124% més del que s’assigna al Ministeri de Defensa (10.155 milions) i un nou rècord històric de despesa. A més, des del començament el govern “progressista” espanyol s’ha alineat amb l’escalada bel·licista, enviant un dels destacaments més importants de les intervencions espanyoles a l’estranger.

Al mateix temps, la UE ha avançat en adoptar mesures bonapartistes internes també extraordinàries, com la censura dels mitjans de comunicació de RT i Sputnik en territori europeu, la qual cosa estableix un precedent totalment antidemocràtic sobre la llibertat de premsa i la informació a la qual es permet accedir a la població. Volen que la població conegui el que està passant a Ucraïna només a través del filtre i les campanyes mediàtiques que emeten els mitjans “occidentals”.

La guerra a Ucraïna i la necessitat urgent d’una política independent

La guerra d’Ucraïna és el primer gran conflicte armat en territori europeu en el segle XXI. Es tracta d’un país de 44 milions d’habitants, que comparteix fronteres amb Rússia, Bielorússia, Moldàvia, Romania, Hongria, Eslovàquia i Polònia i que ocupa una zona estratègica sobre la Mar Negra. La qüestió ucraïnesa es transforma així en el gran conflicte geopolític mundial del moment. Un conflicte on el poble ucraïnès està sent utilitzat com a moneda de canvi i portat a l’enfrontament militar intern des de fa anys per l’enfrontament entre els interessos reaccionaris de l’imperialisme europeu i nord-americà -als quals s’han plegat els diferents Governs de 2014 fins a l’actual Govern de Zelenski-, d’una banda, i les aspiracions “gran russes” de Putin i l’oligarquia capitalista russes, per l’altre.

La llarga història d’opressió nacional russa sobre Ucraïna, abans sota el tsarisme i després amb l’estalinisme, reviu amb l’actual invasió russa sobre el seu territori. Així s’incrementa el nacionalisme antirús entre gran part de la població, sobre el qual es dona suport al govern de Zelenski per a aprofundir la seva subordinació a les polítiques reaccionàries de les potències imperialistes i continuar imposant mitjançant la violència d’ultradreta els seus designis a les poblacions rus parlants del Donbass, com ve succeint fa anys.

Però el discurs cínic dels imperialistes, que diuen defensar la “autodeterminació” d’Ucraïna o la seva “llibertat”, és només una cobertura per augmentar l’opressió imperialista sobre el país i incrementar el seu propi rearmament militarista a llarg termini. El cinisme absolut d’aquests discursos queda en evidència si veiem la política oposada que mantenen en altres casos. Per exemple, respecte al seu gran aliat, el reaccionari Estat d’Israel, i la brutal ocupació històrica dels territoris palestins. O les aliances estratègiques que Alemanya, França, Estat espanyol i els Estats Units mantenen amb les monarquies d’Orient Mitjà. Això sense considerar el desastre que van deixar les intervencions imperialistes a l’Iraq, l’Afganistan i a tot el món.

Avui més que mai podem afirmar que una sortida progressiva a aquest llarg conflicte i una veritable autodeterminació nacional d’Ucraïna només podrà aconseguir-se si la classe obrera i el poble, tant a la regió occidental com en la zona del Donbass, es doten d’una política independent. L’OTAN, l’imperialisme nord-americà i europeu, als quals se subordina l’ultradretà govern de Zelenski, no són aliats de la classe treballadora i el poble ucraïnesos, són els seus enemics. El nacionalisme reaccionari de Putin i l’oligarquia capitalista russa, que diu voler “desnazificar” Ucraïna envaint-la amb tancs blindats, tampoc representa cap sortida progressiva.

Per expulsar les tropes russes d’Ucraïna i aconseguir una sortida progressiva a aquest conflicte, la resistència ucraïnesa ha de dotar-se d’una política independent de l’OTAN i del govern de Zelenski, apostant per l’autoorganització obrera i popular. Això significa, abans de res, organitzar la defensa de les ciutats sense subordinar-se a la direcció militar i l’assessorament de l’imperialisme i els seus agents, així com prendre les mesures que siguin necessàries per a la defensa com expropiar les cadenes d’aliments i les propietats dels grans capitalistes, etc. Alhora, una perspectiva política independent implica també rebutjar l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN i el lliurament dels seus recursos a les multinacionals imperialistes i l’FMI. El poble ucraïnès que busca acabar amb la invasió russa ha de cridar els soldats russos a detenir el seu avanç i rebel·lar-se contra la política reaccionària de Putin, al mateix temps que apel·la a que els treballadors i el poble rus es mobilitzin al seu país per a detenir la maquinària de guerra.

Als països imperialistes d’Europa i els Estats Units és clau desenvolupar un gran moviment contra la guerra, per exigir el final de la invasió russa i contra l’intervencionisme imperialista de l’OTAN, així com enfrontar el rearmament militarista dels principals Estats europeus que només pot conduir a repetir les catàstrofes bel·licistes del segle XX.

Només la confraternització revolucionària entre els pobles d’Ucraïna, Rússia i la resta del món pot posar fre a l’escalada militarista en curs. En aquest sentit, una Ucraïna lliure i independent només serà possible en forma íntegra i efectiva com a part de la lluita per una Ucraïna obrera i socialista.