Món obrer Estat espanyol

CORONAVIRUS ESTAT ESPANYOL

La querella pel crim comès en les residències de Madrid arriba al Suprem

La querella criminal col·lectiva presentada l'11 de maig per familiars i treballadors agrupats en “Marea Residencias” ja està en el Tribunal Suprem.

divendres 10 de juliol| edici� del dia

La querella és presentada contra la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, el conseller de Sanitat, Enrique Ruiz-Escudero i 10 directors de residències. Exigeix que aquestes persones siguin investigades per delictes d’homicidi imprudent, tracte vexatori, prevaricació i denegació d’auxili.

El Govern de la Comunitat de Madrid va esperar al 27 de març per a implementar qualsevol tipus de pla. Per a llavors ja es tenia constància de la defunció de 1000 persones grans en les residències de la Comunitat. El Govern va aplicar quatre protocols, a partir del 25 de març, a través dels quals delimitava a quins ancians atendre i a quins no, establint una sèrie de criteris que indicaven a priori quan una persona infectada per la Covid-19 podia ser derivada a un hospital.

Aquests protocols es basaven en una escala de fragilitat en nou nivells, que descartava la possibilitat d’ingressar als hospitals a les persones amb un criteri de fragilitat de 7 o major (fragilitat greu amb dependència total per a la cura personal; fragilitat molt greu, és a dir, totalment dependents; i malalts terminals amb una esperança de vida menor a sis mesos). Els familiars querellants també presenten testimoniatges en aquest sentit i afirmen que el protocol pel qual es deixava d’atendre els seus sers estimats s’aplicava tant en les residències, com als hospitals o en el SUMMA 112.

Aquests protocols haurien estat, segons la querella, el suport normatiu a través del qual l’equip de govern de la Comunitat de Madrid descongestionava la pressió assistencial als hospitals “objectivant els criteris de selecció, fins i tot sabent que l’aplicació dels mateixos implicava que centenars de persones podrien morir en les residències sense l’assistència sanitària”, com afirmen els advocats.

Tots aquests protocols es van dur a terme a sabent i a pesar que la pressió assistencial es concentrava fonamentalment en la sanitat pública i que la Comunitat de Madrid tenia les competències necessàries per a intervenir tots els hospitals privats i els seus equips mèdics i així evitar el col·lapse als hospitals públics i les seves UCIs. Això últim, va estar lluny en cas que es dugui a terme. Bon exemple d’això és que, en els fets, als residents que tenien assegurances privades no se’ls va aplicar ningún dels protocols de desviació a hospitals, sinó que van ser traslladats als hospitals que designaven les seves assegurances.

L’advocat Carlos Vila afirma que “la sobrecàrrega assistencial en les UCIS, i la manca de mitjans, fonamentalment respiradors, s’ha produït en la xarxa hospitalària pública”. “Aquesta circumstància -continua l’advocat- exigeix aclarir per part dels responsables de la Comunitat de Madrid, (…) les mesures dues a terme per a evitar arribar a aquesta situació. Màximament si la seva acció o omissió va tenir una incidència directa en la falta selectiva d’atenció sanitària, mitjançant la cobertura dels protocols assenyalats anteriorment o la poca o nul·la utilització dels hospitals de sanitat privada i dels seus equips mèdics”.

Tal com afirmava el Conseller de Justícia en la comissió parlamentària del 20 d’abril de 2020: “el 20 de març, a penes sis dies després de la declaració de l’estat d’alarma, Polítiques Socials comptabilitzava 200 morts en tota la xarxa de residències; quatre dies més tard, el 24 de març, el número havia augmentat un 300 per cent, aconseguint-se la xifra de 841 morts. L’endemà superàvem la tràgica xifra de les 1.000 víctimes, i l’escalada va seguir en els dies següents. Precisament per això, el dia 27, la presidenta Ayuso, ja amb aquest número de morts al qual acabo de fer referència, va agafar el toro per les banyes”. Tan sols aquest testimoniatge, per part d’un dels responsables en l’equip de govern de la Comunitat, posa de manifest uns fets que poden constituir, segons els advocats, un delicte de prevaricació, homicidi imprudent i lesions.

El model adoptat per a la cura de les persones majors a través de residències majoritàriament privades no és, no obstant això, exclusiu del PP de Madrid, sinó que es troba estès per tot l’Estat Espanyol, i és defensat també pel Govern del PSOE. Això s’expressa en què si bé en la Comunitat de Madrid el 80% de les residències estan en mans privades, si comparem amb la resta de l’Estat, a nivell nacional la xifra és molt similar: el 75% de les residències està en mans privades. La fallida de la gestió neoliberal d’aquests serveis, presentada com a “eficient”, ha quedat manifesta. Aquesta “eficiència” es refereix més aviat al fet que les residències d’ancians constitueixen un negoci molt lucratiu que permet estalviar costos fàcilment i incrementar beneficis.

Aquests models de gestió degradants fan que les residències estiguin escasses de personal, ja la ràtio fixada en el 2008 pel Consell Territorial és còmplice d’això. Les ràtios establertes no sols limiten considerablement l’atenció directa, sinó que no separen les tasques específiques dels i les gericultores, que impliquen cures d’atenció directa, de les tasques pròpies d’hostaleria, com fer llits, recollida de tovalloles i pitets de bugaderia, servir menjars, etc. Respecte al personal tècnic en les residències l’acord marc estableix que cada 50 places ha d’haver-hi 4 hores diàries, de dilluns a divendres de fisioteràpia i de teràpia ocupacional. Aquesta escassetat d’hores explicaria la insuficiència de les teràpies, que no arriben a cobrir òptimament les necessitats reals i impossibilita una atenció digna. Un greu problema que s’agreuja quan les baixes provisionals i vacacionals no es cobreixen. Això últim es va fer especialment palès durant la pandèmia.

En les residències privades, d’altra banda, és freqüent la contractació de personal com a Auxiliar de Geriatria en comptes d’Auxiliar d’Infermeria. Això permet abaratir el cost del salari ja que una Auxiliar de Geriatria cobra menys, i per conveni obliga el personal a fer múltiples tasques d’hostaleria, de manera que una jornada de 7 hores es converteix en una jornada laboral extenuant en la qual el temps no es dedica exclusivament a les tasques d’atenció directa, sinó que s’inclina més cap a les labors d’hosteleria, entre altres.

Com veiem en aquest breu esbós, aquesta “eficiència” de les residències privades, és més aviat sinònim de l’increment dels beneficis dels seus propietaris, molts d’ells fons d’inversió. Aquests beneficis van lligats a la degradació de les condicions laborals dels auxiliars i personal tècnic, al costat de la deixadesa en el tracte digne i de qualitat de les nostres persones majors. El Govern la Comunitat de Madrid és còmplice d’això, així com el Govern del PSOE i Unides Podemos.




temes relacionats

Isabel Díaz Ayuso   /    #Covid-19   /    Món obrer Estat espanyol   /    En Català   /    Madrid

Comentaris

Comentar