El nou lema fet hashtag: #primaveracatalana, va recórrer les xarxes després d’aquests dies d’accelerat canvi de la situació a Catalunya. Semblava que s’estava normalitzant la situació en la què el Règim copeja, empresona i deixa a Catalunya sense Govern, fins que un altre cop confiat de la judicatura, governants i Rei, trenca novament la normalitat catalana.

Entre el fred i la neu poc comú a Barcelona, va començar la calor primaveral de les mobilitzacions massives, amb talls de carretera, focs i barricades que l’autodefensa obliga a utilitzar contra la repressió policial.

Però aquesta “normalitat” tampoc discorria en la resta de l’Estat, després de les manifestacions dels pensionistes, les concentracions contra la llei mordassa o les manifestacions contra la corona. O el profund moviment de dones, que el 8M va canalitzar la ràbia de la joventut i la classe treballadora convocant a més de 3 milions als carrers per les ciutats de tot l’Estat i a més de 5 milions de treballadors i treballadores que van fer aturades.

Perquè no fa falta ser dona per lluitar contra la violència masclista, les retallades socials, la bretxa salarial i la precarietat laboral. Com no va fer falta ser immigrant per sortir a defensar als treballadors manters que es mobilitzen contra la repressió del racisme institucional. I perquè avui els estudiants i la joventut poden veure reflectit el seu futur en els treballadors, molts d’ells també joves, que lluiten contra la precarietat fent vagues com la de Amazon o les treballadores de la neteja dels hotels, Les Kellys.

El moviment democràtic català esclata una altra vegada. I en un moment en el qual no fa falta ser independentista per sentir la ràbia de la violència i la repressió de l’aparell judicial que t’impedeix fer un tuit de denúncia a la Corona paràsita i omple les presons de presos polítics, artistes i rapers. O la policia, que et mata per vendre al carrer, o segresta urnes a cops de porra per impedir votar en un Referèndum.

L’inici de la primavera catalana i la direcció del procés

En aquest context s’inicia la “primavera catalana”. Per això, l’únic camí per fer front a la repressió i efectivizar el mandat de l’1-O pasa per la mobilització social i per la vinculació d’aquesta profunda i intensa lluita democràtica, amb les demandes més sentides de les dones, de la joventut i del conjunt de la classe treballadora, catalana i de tot l’Estat.

És a dir amb un programa que atengui els principals problemes i demandes socials, que tombi al Règim del 78, les seves institucions i els seus partits. Però cap a on està portant la direcció del procés l’energia del poble català?

Un Parlament dissolt i tres mesos sense Govern català, des del 27O i des que les eleccions del 21D van donar novament força als partits independentistes. Mesos d’inquietud, presons, exilis, que van deixar tocada pràcticament a tota la direcció del procés, que no es va preparar ni va resistir per defensar el mandat popular de l’1-O.

Força i disposició sobren, tal com vam veure en les manifestacions massives i en les vagues del 3N i 8N. Però aquesta energia es va anarr dissipant davant una direcció que es va baixar del mandat popular de l’1-O. Tots els partits independentistes, l’ANC i Òmnium, han buidat els carrers limitant-se a convocar alguna protesta simbòlica, confiant que Llarena, Rajoy i la corona “dialogarien” calmada i pacíficament.

Però l’ofensiva repressiva es va anar intensificant. Dies abans de l’estocada judicial del passat dijous, el discurs d’investidura fallida de Turull no va fer referencia alguna a la República, al 27-O o al dret d’autodeterminació. La seva proposta de govern s’havia limitat a restaurar la institucionalitat autonòmica i al fet que es paralitzi el 155. I per a això no va dubtar a buscar diàleg amb Rajoy i fins i tot amb Felipe VI.

Totes aquestes experiències que està travessant el moviment democràtic català, comencen a donar llum a grans franges dins del seu si. La lliçó principal: que complir el mandat de l’1-O implica enfrontar-se seriosament al búnquer monàrquic del 78 que mai s’asseurà a negociar res; quelcom, per altra banda, que fins i tot les forces neorreformistes com Podemos o els comuns advoquen.

I aquest enfrontament requereix la força de la classe treballadora i popular. I implica unir les demandes democràtiques amb les demandes socials, tal com vénen ocorrent aquests mesos als carrers també catalans, amb el 8M i el moviment de dones pronunciant-se contra el 155; la solidaritat dels treballadors manters de Barcelona amb els de Madrid, o amb la vaga de Amazon.

El problema de la direcció del procés és que unir aquestes demandes democràtiques amb les socials, implica lluitar contra ells mateixos, és a dir, contra els responsables de les retallades i privatització de l’educació i la sanitat, l’augment brutal de les taxes de les universitats o els desnonaments, que a Catalunya es van aplicar també fortament.

Aquest és el perill de fons amb el qual es troba la direcció del procés. Els carrers encesos porten a experiències cada vegada més accelerades, que poden desenvolupar-se i si no, quedaran latents. A Catalunya és evident quan tot i que se surt a defensar als presos polítics dirigents del procés, en les últimes manifestacions els pals no van venir de la policia nacional popularment cridades “forces d’ocupació”, sinó de la policia autonòmica, els mossos d’esquadra.

No trigaran les direccions sobiranistes a criminalitzar als CDRs i a la joventut combativa farta de tanta violència institucional, precarietat i pobresa. I farts també que la República catalana no sigui defensada, en canvi, és lliurada a negociacions o “pactes democràtics” cada vegada més allunyats de les demandes democràtiques del poble català.

D’altra banda, la "vaga general" és el crit principal que acompanya al de "presos polítics llibertat". Sectors de la classe treballadora catalana han anat trencant el corporativisme imposat per CCOO i UGT, per això van fer vagues i aturades el 3N, 8N, i fins i tot la del 8M! tot malgrat les direccions dels majoritaris.

Es comença a despertar la joventut combativa, les dones, al costat de la força principal, la classe treballadora, amb noves i inicials experiències que obliguen a l’esquerra independentista, a l’esquerra política i sindical a donar una perspectiva que ajudi a trencar amb les direccions burgeses del procés. Una perspectiva sense “mans esteses” als partits garants de la pobresa i l’atur.

La lluita per la República catalana, per vèncer, serà amb la classe treballadora al capdavant i en aliança amb la de la resta de l’Estat o no serà. Per vèncer l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol, acabar amb el 155, aconseguir la llibertat i el desprocessament de tots els presos polítics i l’exercici efectiu del dret a decidir, el moviment català necessita reprendre la mobilització per la República. Però, quina República? Una república de les treballadores i els treballadors en la perspectiva d’acabar amb el Règim del 78 i poder establir una lliure federació -amb el dret a l’autodeterminació- amb la resta dels pobles de l’Estat.

El perill per a Rajoy i el Règim del 78: unir les demandes democràtiques del poble català amb les demandes democràtiques i socials de tot l’Estat

Però això no és només un perill per a la direcció del procés. També ho és per al PP i el Règim. La primavera catalana s’inicia com a part també de la indignació de les conseqüències de la crisi, que travessen a tots els sectors de la classe treballadora, les dones i la joventut en tot l’Estat.

Indignació pels desnonaments, pels salaris de misèria i condicions de precarietat i explotació. I aquesta indignació té cares, noms, edificis: PP, PSOE, Felipe VI, Congrés dels Diputats, Moncloa, Tribunal Suprem. O seus de les delegacions del Govern, el jutge Llarena i els partits del búnquer del 78, nous i vells.

Encara no hi ha respostes de solidaritat contundents en la resta de l’Estat en solidaritat amb Catalunya. En això les direccions sindicals, Podemos i els comuns van aportar moltíssim, paralitzant els carrers amb denúncies simbòliques a la repressió judicial contra Catalunya, però donant-li l’esquena al mandat de l’1-O. Els seus pactes de govern amb el PSOE els porta a acostar-se més als partits del 155.

No obstant això, el 2018 va tenir la seva arrencada amb importants i massives mobilitzacions socials, les quals vénen precedides pel cicle obert durant el 2011 amb el 15M i fins al 2014 amb les Marxes de la Dignitat, previ a l’ascens electoral de Podemos que va venir a pasiviztar i desviar la lluita de classes cap a les il·lusions i confiança en les institucions.

És l’hora que l’esquerra política i sindical de tot l’Estat es proposi com una alternativa a totes les variants polítiques del Règim. Per aportar en el sorgiment d’un gran moviment contra el Règim del 78, la seva democràcia per a rics -de la qual els representants de la burgesia catalana han estat i són part- i per un programa que inclogui mesures com la jubilació als 55 anys, pensions dignes a costa d’impostos a les grans fortunes, el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial per acabar amb l’atur, la fi de la precarietat, de la bretxa salarial o la universitat gratuïta, entre altres.

Aquest és l’únic antídot possible també per frenar l’onada d’espanyolisme reaccionari contra el poble català que promou el bloc monàrquic i la seva premsa en la resta de l’Estat per fer fallida la solidaritat entre els pobles.