Aquest article és una versió de la ponència presentada per l’autor a l’Escola d’Estiu Anticapitalista i Revolucionària del CRT a Barcelona el passat 23 de juliol.

***

Un marc mundial signat per una pandèmia que està disparada

El marc mundial continua estant dominat per la pandèmia. Un fet que ens presenten com un mal sobrevingut, però que no és tal cosa. La pandèmia és una expressió aberrant de les perspectives que té per a oferir el capitalisme a la humanitat.

El seu origen, lluny de les teories conspiranòiques o que pretenen culpabilitzar a la Xina com a part de les tensions entre aquesta potència i els EUA, és un model d’agricultura intensiva i depredadora que lluny de detenir-se continua avançant. I en la seva gestió s’ha deixat en evidència el caràcter irracional d’un sistema en el qual el benefici i els privilegis d’una minoria absoluta estan per davant de les vides de centenars de milions.

Ho vam veure en la primera onada, en la qual cap govern, ni de dreta ni “progressista”, va prendre les mesures possibles i necessàries per a controlar la seva expansió o la producció d’EPIs o respiradors. Ho veiem ara, quan es continuen blindant les patents de les vacunes, per a defensar uns beneficis de les grans farmacèutiques i tractar de treure avantatges competitius entre els Estats, encara que això impliqui prolongar la mort de milions en 2/3 del planeta i, fins i tot, el risc que noves variants acabin anul·lant la immunització i sigui una tornada a la casella de sortida.

Als països imperialistes, com l’Estat espanyol, comencem l’estiu amb una falsa sensació de final de la pandèmia. La cinquena onada ha buidat aquesta fal·làcia. Però el pitjor està ocorrent en aquests moments a l’Índia, Àsia, Amèrica Llatina o zones d’Àfrica, com Sud-àfrica. En la meitat de 2021 va morir més gent que en tot 2020 i el ritme de defuncions continua creixent segons reconeix la mateixa OMS. Estem en el pitjor moment de la pandèmia.

Crisis, rescat capitalista i majors tensions geopolítiques

Aquesta crisi sanitària ha portat amb si un nou capítol de la crisi capitalista que es va iniciar en 2008. Les històriques caigudes del PIB mundial i de les principals potències es va agreujar per la paralització de l’activitat i intercanvis, però plovia sobre mullat. Els Estats capitalistes van aconseguir salvar la crisi de 2008-2012 amb un rescat massiu del sistema financer i grans empreses, com per exemple automobilístiques com a GM als EUA. Milers de milions que van disparar el deute públic, es van costejar, sobretot a la UE i en particular en el sud de la UE, amb brutals ajustos, retallades i contra-reformes laborals i de pensions.

Però aquests rescats no van retornar al capitalisme a una època de creixement vigorós, sinó més aviat senil. Els economistes burgesos reconeixien, abans de la pandèmia, que la sortida de la crisi de 2008 havia deixat grans desequilibris com a herència, sobretot el sobre-endeutament d’Estats i empreses que abans o després produirien una nova recaiguda en forma de crisi d’impagaments, i un nivell de creixement pírric, una espècie de capitalisme zombi que es sobreviuria a si mateix, sobre un mantell de caiguda de les condicions de vida de milions a tot el món, també als països imperialistes.

Abans de la pandèmia, tots els economistes burgesos ja reconeixien que aquest capitalisme senil s’encaminava a una nova recessió o crisi mundial. La irracionalitat del sistema porta al fet que, existint la possibilitat de satisfer les necessitats de tota la població mundial, de desenvolupar formes de producció respectuoses amb l’ambient per a això... això no pugui implementar-se perquè la capacitat de realitzar-se generant beneficis per als ggrandes capitalistes està limitat per un mercat estret i una feroç competència. Els capitalistes només poden continuar avançant a costa de destruir als competidors més febles, generar escassetat per a milions... Aquesta és la lògica del sistema.

La pandèmia va accelerar això, i ha produït grans caigudes del PIB als EUA, la UE o en l’Estat espanyol. La sortida d’aquesta crisi ha seguit en essència el mateix esquema que l’anterior. Tots els governs van implementar polítiques que van combinar algunes engrunes per a atenuar les conseqüències per a les masses obreres i populars, sense evitar que l’atur es disparés, la pobresa recuperés les pitjors xifres de fa una dècada, desnonaments de milers... I grans polítiques per a les grans empreses, a les quals no només no se’ls ha tret ni un euro, ni confiscat res per a atendre l’emergència sanitària, sinó que se’ls han regalat milers de milions de diners públics per al seu rescat.

Estat Units i la Xina estan al capdavant d’aquests paquets de mega inversió. Això, unit a ser els primers a controlar la pandèmia, els posa al capdavant de la recuperació. D’aquí, que la guerra per la vacuna i el crim de les patents no és només pels beneficis de les farmacèutiques, sinó una competència macabra per a veure qui pren avantatge sobre els altres. La UE tampoc es queda enrere, els Fons de Reconstrucció suposen més de mig bilió d’euros, dels quals 140mil aniran a l’Estat espanyol, i sumaran altres 70 mil milions al deute públic per a transferir de manera immediata a les arques de l’IBEX35.

Això pot generar conjuntures o rebots com els que estem veient i s’anuncien per a 2021. Però els propis economistes burgesos adverteixen de dos límits clars.

El primer, és una sortida que augmenta encara més desequilibris com el sobre-endeutament dels Estats. D’altra banda, les empreses podran portar endavant inversions subvencionades, però l’estretor d’un mercat mundial on poder fer-les rendibles, fa molt possible que no se surti de l’estancament dels últims anys.

El segon, és que aquesta recuperació és desigual i anima encara més la competència i els xocs entre les diferents potències i Estats. Quan va guanyar Biden, alguns analistes burgesos es van il·lusionar pensant que la fi de l’era Trump retornaria a les relacions internacionals a un marc de multilateralisme. No obstant, les raons de fons de la política agressiva del trumpisme, de la tornada a l’Estat nació, les tensions entre USA i la UE, totes dues amb Rússia o la Xina.... continuen vigents i agreujades.

Això explica la nova ofensiva d’USA contra la Xina, a la qual tracta d’arrossegar a la UE, com vam veure en els últims cims del G7 o l’OTAN, o amb les recerques que pretenen culpar a la Xina de la creació de la pandèmia de manera artificial.

La utopia d’humanitzar el capitalisme, una condemna per a la humanitat

Tot aquest repàs als elements de barbàrie cap als que ens condueix el capitalisme en el segle XXI qüestiona i nega les tesis dels apologistes d’aquest, però també d’aquells que, consideren que és possible reformar-lo, pal·liar els seus efectes més aberrants sense tocar de ple els interessos i la propietat dels grans capitalistes, i derrotar per tant als Estats que els defensen.

El segle XXI estarà signat pels elements que han servit d’introducció a aquest, enormes crisis de diferent tipus, i majors enfrontaments, i fins i tot guerres, entre Estats, a nivell regional, però també entre grans potències.

Aquells que vulguin dedicar el seu esforç o la seva vida a estratègies d’humanització poden fer-ho, però lamentablement estan condemnats a fracassar, com han fracassat tots els intents d’humanitzar-lo en el segle XX.

No es podrà acabar amb la desocupació de masses, la pobresa que s’estén entre centenars de milions d’éssers humans, sense posar tota l’economia, tots els recursos que fem moure i funcionar les i els treballadors cada dia, no en funció de l’obtenció de guanys per a una minoria, sinó de la satisfacció de les necessitats dels més de 6mil milions que habitem el planeta.

No es podrà posar fi a la depredació ambiental, que té conseqüències ja palpables a nivell climàtic o de generació de noves pandèmies, sense una reconversió sota control de la classe treballadora, i no supervisada pels Estats i el capitalisme verd, que busca nous nínxols de guany.

No hi ha sortida per tant sense tocar la propietat dels capitalistes. Sense derrotar als seus Estats. Sense revolucions triomfants, amb la classe obrera al capdavant, que és la que té la capacitat de derrotar-los, per controlar els principals ressorts que produeixen la riquesa, que generen el poder social i econòmic dels nostres enemics, sobre el qual se sustenta el seu domini polític i militar. I és també la que té la capacitat d’establir les bases d’una altra societat, de construir una societat en la qual tot allò produït pels éssers humans estigui al nostre servei.

A un any i mig de pandèmia la idea que del capitalisme genera crisi és poc discutible. Que genera guerres, aquí està la història del segle XX, o més recentment Síria, Ucraïna, per nomenar només els últims conflictes regionals amb potències darrere.

Però el que també genera, i això és el que més ens importa i quelcom que és més determinant, són revolucions. No hi ha en la història un sol exemple que davant un augment de les penúries contra els explotats no hi hagi hagut intents de rebel·lar-se, no hi hagi hagut insurrecció dels esclaus.

La història està plena d’aquests exemples. També la història del capitalisme. Aquest sistema engendra el seu propi enterrador, la classe treballadora, i revolucions que amenacen la seva supervivència històrica i obren oportunitats d’emancipació.

Ara bé, són això, oportunitats. Revoltes o revolucions n’hi haurà, ja hi ha una nova onada de la lluita de classes de fet. La qüestió és si aquestes revoltes poden transformar-se en revolucions, i el més important, com ens preparem perquè aquestes revolucions triomfin.

Una nova onada de la lluita de classes, la lluita estratègica de la revolta a la revolució

Abans de la pandèmia, amb els primers aires de recessió econòmica, es van produir ja els primers episodis d’aquesta nova onada. En el món àrab amb la rebel·lió del Rif al Marroc, del poble algerià, del Líban, les mobilitzacions a l’Iraq, Sudan... a Amèrica Llatina a l’Equador o la rebel·lió del poble xilè contra el règim hereu de Pinochet. O a França, amb la gran vaga de diversos mesos del transport contra la pujada de les pensions de Macron.

La primera onada va actuar com una sort de parèntesi. Però passada aquesta vam veure en el cor de l’imperialisme USA el gran moviment de Black Lives Matter, i hem continuat veient com les rebel·lions i revoltes s’estenien per Amèrica Llatina, o en aquests dies a Sud-àfrica la rebel·lió del poble negre contra l’explotació i opressió que sofreixen com a herència de l’Apartheid.

El propi FMI alertava en un recent informe d’aquesta situació, del perill, per a ells, i l’oportunitat, per a nosaltres, que la pandèmia generés una onada d’aixecaments a nivell mundial.

Ara bé, aquesta onada serà una gran oportunitat, però no està determinat per endavant que les revoltes puguin transformar-se en revolucions, en qüestionaments frontals a l’Estat capitalista que el facin trontollar-se i obrin la possibilitat de tombar-lo i imposar la voluntat dels oprimits.

En aquesta escola d’estiu hem abordat aquesta discussió clau, sobre la qual venim elaborant i discutint en el nostre corrent internacional, no amb una finalitat analítica, sinó política. Ho fem al calor de la lluita de classes, de les revoltes que estan succeint, i en algunes de les quals hem tingut la possibilitat d’intervenir directament, com el procés xilè.

Quins reptes, desafiaments, tasques... planteja l’actual cicle de la lluita de classes, signat per mobilitzacions en general ciutadanes, encara que no sense intervencions puntuals i moltes vegades decisives de la classe obrera, amb encara poques instàncies d’autoorganització que permetin unificar les files de la classe treballadora, teixir aliances amb la resta de sectors populars i oprimits, i des d’aquí poder superar el rol de les burocràcies sindicals, dels moviments socials i l’esquerra reformista, que treballen per a desviar aquests processos a acords amb el règim i una renúncia després d’una altra a les reivindicacions i aspiracions democràtiques i socials de les masses.

La lluita per construir organitzacions revolucionàries en cada país i a nivell internacional

Ens hem detingut també de manera especial en l’experiència dels nostres companys i companyes franceses de Révolution Permanent. França és un dels epicentres històrics de la lluita de classes a Europa i a nivell mundial, que ha donat els processos amb major intervenció de la classe treballadora en els últims anys, i on el nostre corrent està donant una lluita perquè emergeixi una esquerra revolucionària que no se subordini als projectes reformistes, que lluiti per posar en peus un partit revolucionari de treballadors que assumeixi aquesta agenda, aquests reptes i desafiaments per a convertir les revoltes en revolucions i les revolucions en revolucions triomfants.

I és que les idees que estem discutint en aquesta escola no deixen de ser una síntesi de les lliçons d’anys, dècades, més de dos segles de lluita de la classe treballadora per emancipar-se. Lliçons que es plasmen en un programa, en polítiques concretes, que s’enfilen en una estratègia per a vèncer... i que s’han d’encarnar en una força material, feta d’homes i dones, treballadores, estudiants... que ens organitzem per a lluitar per elles en els nostres centres de treball, universitats, barris... per a oferir una alternativa de direcció a l’esquerra que porta dècades conduint-nos a derrotes o desviaments, traint i jugant per a l’enemic.

Aquesta és la idea de partit, de la necessitat de construir partits revolucionaris en tots els països, com a part d’un partit mundial de la revolució. En això posem la nostra obstinació i energia els companys i companyes del CRT i el nostre corrent internacional.

Estem fent aquesta escola a 85 anys de la revolució espanyola, i la fem a Barcelona, el bressol d’aquella revolució. Un de les més importants fites de la història revolucionària de la nostra classe. En el qual les obreres i obrers, al costat dels pagesos pobres, ho van donar tot, van col·lectivitzar les empreses i tota l’economia, van organitzar la distribució, la justícia, l’ordre públic.... van constituir les milícies i van estendre la revolució al camp... Una energia enorme que no obstant, va ser aixafada a sang i foc per la burgesia republicana i l’estalinisme.

La classe treballadora ho va donar tot, els qui no van estar a l’altura van ser les seves direccions. Tant les que es van comprometre d’una manera explícita amb la contrarevolució republicana i estalinista, com les que, com les direccions de la CNT i el POUM, parlaven de revolució sense preparar una estratègia que la fes triomfar, sense proposar un “full de ruta” independent dels que serien els primers botxins d’aquesta revolució, el Front Popular, i transformessin aquesta enorme fuerza social que s’expressava en els comitès revolucionaris, les fàbriques col·lectivitzades i les milícies en un ariet que imposés la voluntat dels esclaus insurrectes tant als colpistes feixistes com als republicans que volien aixafar la seva revolució.

Construir aquest partit, aquesta direcció alternativa, era sens dubte la tasca més important a l’Espanya dels 30. León Trotsky va considerar la fundació de la IV Internacional, en 1938, com el fet més important de la seva biografia. Algú que havia estat president del soviet de Petrograd en 1905, dirigit la insurrecció en 1917, format l’Exèrcit Roig, l’Oposició d’Esquerra a l’URSS... considerava que el més important havia estat intentar establir una direcció alternativa a la de socialdemòcrates i estalinistes per a les revolucions que estaven per venir.

Estem en un segle XXI on aquesta necessitat tornarà a fer-se palesa, ja està succeint. El nostre corrent internacional ens juguem a que tots els nostres esforços, les nostres diferents tàctiques, s’enfilin en un pla de conjunt per a aconseguir la victòria. En aquesta escola hem discutit sobre alguns dels principals combats a Amèrica Llatina, una de les zones calentes de la nova onada de la lluita de classes, i França, un dels principals escenaris del debat en l’esquerra mundial, sobre quina esquerra necessitem per a vèncer.