En la nota els autors parteixen de que, a la calor de l’increment de la inflació -un fenomen global que és un subproducte combinat la caiguda de la taxa de benefici del capital, la guerra a Ucraïna, la crisi energètica i de les cadenes globals de subministrament-, les lluites obreres en diferents ciutats tendeixen a incrementar-se com una “avançada” que posa en el centre del debat el combat contra l’augment del cost de la vida. Davant això, assenyalen que cal enfrontar el rumb que ens volen portar “el govern i les direccions dels sindicats majoritaris” amb reformes laborals i pujades mínimes dels salaris, que només disposen una minoria i estan molt lluny de cobrir l’augment dels preus.

En efecte, el “Pacte de Rendes” que proposa el govern del PSOE i Unidas Podemos, al qual s’hi adhereixen sense reserves les burocràcies de CCOO i UGT, no es diferencia en res de les propostes de la patronal. Per això, igual que amb els Pactes de la Moncloa, que mitjançant el sotmetiment de la classe treballadora van constituir els fonaments del Règim del 78, avui novament es diu a la classe obrera que torni a “sacrificar-se per salvaguardar l’actual sistema polític”.

Davant aquest escenari, per als autors és cridaner que “els qui es diuen d’esquerres hagin renunciat a donar la batalla per garantir que no perdi la classe treballadora”. Encara que els renunciaments de l’esquerra institucional no són ja cap sorpresa sinó una estratègia, la pregunta que s’imposa és, com fer front a aquesta situació? La resposta general, amb la qual coincidim, es planteja en els següents termes: si la inflació la paga la classe treballadora o la paguen els capitalistes. Per a Fadrique i De la Fuente, les vagues de diferents sectors industrials en els últims mesos (de Cadis a Santander, passant per Sevilla, València, Lugo, Corunya i Bizkaia) són la “punta de llança” per a aquesta lluita, sobre la qual seria possible “plantejar seriosament una orientació global de lluita social i sindical, que recuperi la reclamació per l’actualització automàtica de tots els salaris i pensions en funció de l’IPC i que permeti anar integrant al conjunt de la classe treballadora a aquest conflicte que serà decisiu durant els pròxims mesos”. Per a això, consideren necessari “enarborar un full de ruta entorn d’aquest objectiu”, del qual és una “obligació de totes les organitzacions socials i polítiques començar a unir-se”.

Abans de res, saludem aquesta proposta de campanya i d’unitat entorn d’un programa de lluita que, de fet, des d’altres organitzacions anticapitalistes i des de diverses posicions sindicals ja venim defensant. En aquest sentit, acordem amb l’esperit de situar en les vagues que comencen a desenvolupar-se la força potencial des de la qual plantejar una orientació global de lluita social i sindical, i afegim nosaltres, també política, que permeti sumar al conjunt de la classe treballadora a aquesta lluita.

Ara bé, pensar un “full de ruta” que tingui per objectiu posar en peus a la classe obrera contra l’ofensiva del capital contra les nostres condicions de vida, pressuposa pensar el rol que juguen els diferents actors polítics i sindicals i, especialment, el de la burocràcia sindical. Sense considerar el paper de la burocràcia sindical -i les burocràcies polítiques neo-reformistes- com un factor fonamental de pasivització de la lluita de classes en l’últim període -aïllant, derrotant i desviant el cicle iniciat pel 15M-, no és possible comprendre el profund “reflux polític” del qual venim. No obstant això, és un fet que la burocràcia sindical està avui al capdavant dels principals conflictes que els autors consideren d’“avançada”.

El pes dels sindicats “majoritaris” dirigits per la burocràcia sindical és significatiu. Segons les xifres del Ministeri de Treball, dels 300.000 delegats electes, el 35,4% són de CCOO i el 32% són d’UGT. Mentre la resta correspon a altres sindicats com a ELA i LAB a Euskadi, CIG a Galícia, CSIF i altres sindicats regionals i de l’esquerra sindical amb implantació estatal, com CGT. Reconèixer aquest fet és un punt de partida clau per pensar una estratègia sindical que tingui per objectiu “integrar al conjunt de la classe treballadora a aquest conflicte”. O, dit d’una altra manera, per trencar la cotilla que imposa la burocràcia sindical a la lluita de classes, no es pot pensar un “full de ruta” que no busqui explícitament dialogar amb les bases organitzades en CCOO i UGT. Com fer-ho, quin rol ve jugant i, sobretot, quin hauria de jugar l’esquerra sindical, és per tant una de les claus del debat.

CCOO i UGT com a cap “visible” de la lluita contra la inflació

En l’actualitat UGT i CCOO, a més de dirigir les principals vagues pels salaris, intenten aparèixer davant les majories socials com els caps “visibles” de la lluita contra la inflació. Després de negociar tot tipus de retallades amb la patronal i el govern (la nova contrareforma laboral de Yolanda Díaz entre elles), i de callar davant el gir militarista amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, que es proposa augmentar el pressupost de defensa fins al 2% del PIB, els majoritaris han abandonat les negociacions del V Acord de l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva per aixecar la campanya “O salari, o conflicte” demanant clàusules de revisió salarial respecte a l’IPC.

Aquesta campanya, com sabem, és totalment enganyosa, ja que exigeix una ridícula pujada del 3,5% en els Convenis i està lluny de plantejar cap “conflicte” seriós contra la patronal i el govern. No obstant això, mentre que la burocràcia es presenta davant la classe treballadora com a “lluitadora”, l’esquerra sindical no li ha agafat el guant per a exigir-li un pla de lluita. Una política que, a més de dialogar amb els vaguistes i lluitadors, li permetria desemmascarar la seva enganyosa campanya i demostrar que en realitat no volen “conflicte”, ni lluita, ni res més que, com diria Lenin, vendre una vegada més a la classe treballadora per “un plat de llenties”.

Trencar amb el sectarisme i el corporativisme

En una nota recent Antonio Maestre, que s’ha transformat en un dels principals defensors del govern de coalició i el nou projecte de la ministra Yolanda Díaz, deia que la inflació és “destructora de governs”. És cert. Però caldria afegir, que també pot ser destructora de burocràcies sindicals. Amb una inflació galopant, la burocràcia té cada dia mes difícil vendre el seu programa conservador. I allà on els treballadors pressionen per anar a la vaga, es donen situacions en les quals no els queda més sortida que plantejar un conflicte. Però en tots aquests casos ho fan “a la seva manera”, dividint a les plantilles per desmoralitzar als treballadors i portar-los a un atzucac per acabar acceptant acords pitjors que els que permet la relació de forces, com ha succeït a la vaga de Cadis o en l’última vaga del metall a Cantàbria.

És en aquest sentit que l’esquerra sindical, malgrat comptar amb menys forces que la burocràcia, pot jugar un paper central en ser una alternativa lluitant per unir el que la burocràcia pretén dividir, alhora que lluita perquè aquests conflictes es converteixin en la “punta de llança” d’alguna cosa més. El problema és que, per a poder fer-ho, l’esquerra sindical, començant per la CGT que és el sindicat amb major implantació i extensió del sindicalisme combatiu, necessita trencar dràsticament amb el sectarisme que existeix cap a les bases d’UGT i CCOO. I especialment, amb el sectarisme a l’hora de secundar amb totes les seves forces les lluites d’aquests treballadors.

En l’article de Fadrique i De la Fuente, els autors reivindiquen correctament el suport d’aquestes vagues, encara que no nomenen quins sindicats les dirigeixen. Però, donar suport a aquestes lluites no és en primer lloc envoltar-les de solidaritat activa? I per a fer-ho de manera efectiva, això no pressuposa fer una crida a la unitat d’acció a les direccions d’UGT i CCOO en les mans de les quals està la vaga per un programa de reivindicacions que porti al triomf de la lluita?

Lamentablement, enfront d’aquests conflictes, la realitat és que l’àmplia majoria de l’esquerra sindical no ha plantejat cap alternativa per enfrontar a la burocràcia, començant per desenvolupar el suport incondicional a aquests conflictes impulsant una gran campanya de solidaritat. Com fer-ho? Com ens ha ensenyat la tradició històrica de lluita de la nostra classe: organitzant caixes de resistència, aturs de solidaritat allà on sigui possible, realitzant accions de denúncia contra la repressió policial, organitzant trobades de lluitadors o noliejant autobusos per organitzar piquets per a la vaga. És curiós que això últim en molts casos es faci per a manifestacions centralitzades a Madrid, però mai es noliegen autobusos per donar suport a vagues obreres en altres ciutats. Una política així no només tindria un impacte enorme en els treballadors i en la joventut obrera de la resta de l’Estat, sinó sobretot en els vaguistes que veurien en l’esquerra sindical un gran aliat de la seva lluita. D’aquesta manera, malgrat el control de la burocràcia, l’esquerra sindical es guanyaria el respecte de les bases de CCOO i UGT per plantejar-se com a alternativa a la divisió de les files obreres, més enllà de la sigla sindical, de l’empresa o el sector.

Trencar amb el sectarisme suposa també trencar amb el corporativisme obrer, és a dir, lluitar només per les reivindicacions pròpies d’un determinat sector o fins i tot una empresa. Cal deixar de pensar que el més important és el treball intern en les nostres empreses, sobretot quan el que busca la burocràcia és precisament aïllar cada lluita. De la mateixa manera, tampoc es pot pensar que totes les lluites que tenim en els nostres centres de treball tenen la mateixa jerarquia o el mateix poder de foc contra la patronal. Per això és necessària una estratègia que es proposi articular i concentrar totes les forces disperses en els punts decisius, que ajudi a coordinar les “reserves” que hi ha per a la lluita de classes. Qualsevol victòria a partir d’una estratègia d’aquest tipus, per més petita que sigui, tindria un efecte irradiador sobre el conjunt de la classe obrera.

Una campanya contra la inflació, que parteixi de la solidaritat activa amb els conflictes més aguts per plantejar un programa de lluita, facilitaria enormement el treball sindical en les nostres pròpies empreses, alhora que ens ajudaria a desemmascarar la campanya “O salari, o conflicte” d’UGT i CCOO. Encara que l’esquerra sindical pugui ser una minoria, té recursos i posicions sindicals conquistades durant anys des d’on llançar ofensivament una política d’aquest tipus. El debat és si està veritablement disposada a fer-ho.

Per una estratègia de front únic i autoorganització per combatre a la burocràcia i desenvolupar els conflictes

El modus operandi de la burocràcia sempre és el mateix en tots els conflictes. Per pressió de les plantilles, les direccions sindicals es veuen obligades a convocar vagues a cop de corneta. Però sense preparació ni pla d’acció algun, i tractant de dividir a les plantilles entre afiliats i no afiliats, entre fixos i temporals, entre l’avantguarda i la rereguarda, o entre plantilles de diferents empreses o polígons. Això és el que va passar a Cadis i Cantàbria, on UGT i CCOO es van negar a mobilitzar a les grans empreses del ram cap a la vaga amb l’excusa de tenir convenis propis. I mentre succeïa això, negociaven a la baixa a porta tancada amb la patronal, desmoralitzant i desgastant als vaguistes.

Enfront d’aquestes maniobres de la burocràcia és necessari plantejar una alternativa proposant una sèrie de mesures bàsiques per a enfrontar-la. En primer lloc, la lluita per assemblees democràtiques. Només organismes democràtics de la base obrera poden unir efectivament les plantilles de les diferents empreses i polígons en lluita. Allí els treballadors i treballadores poden votar les mesures per a continuar el conflicte i als seus representants en les negociacions, triant entre els propis vaguistes als qui considerin que expressen el sentir majoritari de tots els sectors. Enarborar aquesta bandera d’unitat mitjançant un mètode de democràcia obrera era clau per exemple a Cadis, on la burocràcia va acabar signant un acord que es voto en “assemblees d’afiliats”, però que excloïa a les i els treballadors no sindicalizados i deixava fora de les pujades pactades als temporals. Aquesta dinàmica que es reprodueix en tots els conflictes liderats per les burocràcies sindicals.

Juntament amb això, hi ha altres dues mesures claus per a un pla de lluita que pugui assestar un cop a la patronal i moralitzar a la classe enfront de l’atzucac que ens porta la burocràcia. D’una banda, incorporar a les vagues a les grans empreses del sector, com en el cas de Cadis eren Navantia, Airbus i Bazan de San Fernando. Això hauria fet tremolar a la patronal i estendre les forces, igual que en va passar en el Metall de Cantabria, però les burocràcies en els comitès de cadascuna d’aquestes empreses van actuar com a garants de la divisió i la defensa corporativa dels seus interessos.

D’altra banda, és necessari desenvolupar organismes que unifiquin a tots els sectors de la mateixa ciutat o comarca, mitjançant comitès de lluita o assemblees comunes. És a dir, impulsar el front únic obrer entre les empreses en conflicte i les i els treballadors, ja siguin afiliats o no a algun sindicat, siguin fixos o contractats, d’altres empreses dels voltants perquè se sumin a una lluita comuna contra el despotisme patronal i en defensa de les condicions de vida de la nostra classe. Encara més, aquest tipus d’organismes haurien de buscar que se sumin també a la lluita altres sectors, com la joventut precària i els estudiants, el moviment de dones, les i els col·lectius d’immigrants i persones racializadas, els pensionistes, els veïns, perquè participin amb les seves pròpies demandes.

Aquest tipus de mesures són fonamentals per a fer front a les vacil·lacions i el conservadorisme de la burocràcia. Però, sobretot, per desenvolupar el potencial hegemònic que tenen aquestes vagues. L’impuls de la democràcia obrera, l’ampliació de la lluita a les grans concentracions de treballadors i l’impuls de l’autoorganització desenvolupant organismes de front únic obrer que unifiquin a tots els sectors i sumin nous a la batalla, encara que només fora en determinades branques industrials, o en petites ciutats, seria un exemple extraordinari per al conjunt de la classe treballadora en tot l’Estat per a demostrar que “si es pot” enfrontar a les patronals i evitar l’aïllament dels conflictes.

Si l’esquerra sindical es posés al capdavant d’impulsar una política així podria aconseguir un immens auditori des de la qual barallar per convertir aquestes “puntes de llança” en pols de lluita per a integrar al conjunt de la classe obrera darrere d’un programa que faci pagar la crisi als capitalistes.

Posem en peus una gran campanya unitària que unifiqui a tota la classe obrera
Unificar la major força possible en una gran campanya d’organització i lluita contra la inflació és una tasca ineludible per a l’esquerra sindical i els corrents polítics que ens reivindiquem anticapitalistes i revolucionàries. Per això, com plantegem recentment en una declaració de la CRT, la proposta que fan els companys Fadrique i De la Font en el seu article “és una gran oportunitat per a passar de les paraules als fets. Cal posar en marxa una gran campanya en tot l’Estat que incorpori al conjunt de la classe treballadora a aquesta lluita”. Començant per unir a tota l’esquerra sindical en una gran coordinadora, que es proposi envoltar cada lluita de solidaritat activa, la dirigeixi qui la dirigeixi, imposant a les burocràcies sindicals el front únic des de baix per aquestes demandes.

Així que continuem el debat. Però, sobretot, preparem l’acció. Impulsem assemblees obertes en els llocs de treball, els locals sindicals i els barris, per a posar en peus una gran campanya unitària que unifiqui a tota la classe obrera darrere d’un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes. Per la pujada d’emergència de salaris i pensions i reajustament automàtic d’acord amb l’IPC, pel repartiment d’hores de treball per acabar amb l’atur i treballar menys, pel control de preus i registres comptables públics, per la nacionalització dels bancs, les elèctriques i les empreses de serveis públics, i també per detenir la maquinària de guerra imperialista i l’ofensiva militarista que creix dia rere dia. Com deien algunes manifestacions del sindicalisme combatiu a Itàlia fa poques setmanes: “a baix les armes, amunt els salaris”.