Jovent

UNIVERSITAT I SOCIETAT

La joventut precària davant una nova elitizació de la universitat

La crisi econòmica en curs aprofundirà el procés de elitizació de la universitat. L'expulsió d'estudiants i l'ensenyament superior al servei de les empreses seguiran sota el govern “progressista”.

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

dissabte 23 de maig| edici� del dia

Els mites que encara poguessin quedar sobre una igualtat efectiva en l’educació han estat desmentits durant aquesta pandèmia. Tothom reconeix l’anomenada bretxa digital. Però també existeixen altres diferències a l’hora d’accedir als recursos necessaris, com ara manuals i llibres o comptar amb un espai adequat per a l’estudi.

No obstant això, aquestes dificultats són tan sols la punta de l’iceberg. En la universitat, existeixen diferències entre aquells i aquelles que han de treballar per a poder estudiar i aquella altra part que pot permetre’s no fer-ho. Fer-se càrrec de germans petits o de familiars majors també és un problema. Com també ho és poder o no permetre’s el pagament d’un pis de lloguer compartit o haver de fer llargs desplaçaments al centre d’estudi.

Aquestes diferències dins de la universitat existeixen perquè existeixen diferències fora d’ella. Les diferències de classe de la societat es reprodueixen en major o menor mesura en tots els seus àmbits.

El resultat d’aquesta realitat no sols s’observa en les dificultats acadèmiques, sinó que en última instància pot arribar a suposar l’abandonament de la universitat. En moltes comunitats autònomes un de cada quatre alumnes deixa la carrera i, segons reconeix el mateix ministre d’Universitats, Manuel Castells, els motius econòmics són de més pes que els acadèmics.

Tirant la vista enrere i veient els efectes de l’anterior crisi, els pronòstics apunten a un aprofundiment en la elitización de la universitat ja en marxa. Des de 2012, any de la pujada de taxes en plena crisi, fins al curs 2016/2017, més de 100.000 estudiants van abandonar les universitats públiques. Encara que resulta evident que la pujada de taxes i la precarietat van resultar determinants, hem de recordar també que des del curs 2004/2005, la universitat ja havia perdut 66.000 estudiants.

Aquests són alguns de les dades i realitats de les diferències de classe que hi ha en la universitat, però com ja he dit, encara queda molt iceberg per veure. Poques vegades es fixa l’atenció en “els grans oblidats”, aquella gran part de la joventut que ni tan sols es pot plantejar estudiar i es veu obligada a treballar o a buscar sortides acadèmiques que li permetin el més aviat possible trobar un treball per a guanyar una mica de diners, com és el cas de molts que prenen la via de la Formació Professional.
Precisament aquests sectors seran els més colpejats per la nova recessió. Un estudi realitzat per l’Institut Valencià de Recerques Econòmiques (IVIE) mostrava algunes dades preocupants sobre l’abandó d’estudis no universitaris durant la passada crisi. El 34% dels estudiants de batxillerat que ho van deixar en 2013 va ser per motius econòmics, un percentatge encara major, el 44%, en el cas de la Formació Professional.

Per part seva, el govern ha anunciat la rebaixa de taxes universitàries per a les comunitats autònomes amb preus més elevats. No obstant això, aquesta rebaixa, en cas d’aplicar-se, tan sols tornaria als nivells previs al 2012, un cost que ja suposava una barrera d’entrada important per als sectors populars. Tot sense contar que la situació econòmica que es preveu és realment pitjor que la d’aquell període. De fet, aquesta mesura ni tan sols està garantida pel ministre, ja que ell mateix diu que les males perspectives econòmiques fan que no sigui segur. Així que, de moment, davant d’un escenari d’augment de precarietat i atur, fins i tot la miserable rebaixa de taxes de Castells es queda en un “ja veurem”.

L’elitizació de la universitat no és un fenomen al marge del model universitat-empresa imposat pel Pla Bolonya, sinó que és el seu resultat. L’objectiu és que l’educació s’adapti a les necessitats del mercat, principalment per dues vies. La primera és aquella que imposa barreres d’entrada als fills i filles de famílies treballadores a través del cost de les matrícules o altres dificultats socioeconòmiques. Així, les empreses tenen sempre a la seva disposició un exèrcit de joves precaris.

La segona via és el disseny d’un contingut i una formació al servei de les necessitats del mercat. No es tracta d’una cosa aliena al ministeri, sinó que parteix de la seva pròpia guia. En el nou esborrany de reial decret d’ordenació dels ensenyaments universitaris, es reconeix que han de tenir-se molt presents les “demandes” de les societats actuals, les quals es caracteritzen “per uns mercats laborals en reestructuració que generen noves demandes de competències i de coneixements dels quals han de disposar les i els diferents professionals que diplomen de les universitats.”

El gran problema és que fan passar els interessos del mercat com si fossin les necessitats de la societat, cosa que aquesta pandèmia està deixant clar que són coses molt diferents. Mentre les empreses requerien gent que anés a treballar arriscant la seva vida, la societat necessitava inversió en sanitat, distanciament social i mesures de seguretat per als treballs essencials i no essencials
No obstant això, és innegable que els mercats de tot el món estan en “reestructuració”, perquè es troben en un procés d’augment de la precarietat i reculada dels drets dels treballadors. Un fenomen que ja es va aprofundir amb la crisi del 2008 i apunta a fer-ho molt més en un futur molt pròxim. L’adaptació de la universitat a aquestes “demandes del mercat” suposa dissenyar un estudiantat a mesura d’un model econòmic d’explotació laboral.

Per a acabar amb aquest procés d’elitizació de la universitat és necessari combatre les seves dues principals vies. Per a acabar amb les barreres d’entrada per a la classe treballadora i els sectors populars, hem de barallar per una universitat pública totalment gratuïta, sufragada mitjançant impostos a les grans fortunes. Si volem trencar amb la confusió imposada entre societat i mercat, hem de començar per fer pagar als explotadors. En aquesta mateixa línia, hem de barallar per una universitat radicalment democràtica que posi el coneixement al servei de les necessitats reals de la societat, sota control dels seus estudiants, personal docent i no docent.

Davant aquesta crisi, intentaran que els i les joves ens convertim en el nou exèrcit d’explotats que necessiten empreses com Glovo o Deliveroo per a augmentar els seus beneficis. Al seu torn, la elitización de la universitat augmentarà la distància entre la joventut treballadora que pot estudiar i la que no, dividint més encara a aquests sectors. Per a combatre els futurs intents de precarització i divisió, resulta clau establir aliances entre el moviment estudiantil i la joventut més precària en la línia d’una unitat obrer-estudiantil que permeti conjuminar la força de la classe treballadora i la vitalitat combativa de les generacions més joves.




temes relacionats

Manuel Castells   /    Precarietat laboral   /    Universitats públiques   /    Jovent   /    En Català

Comentaris

Comentar