Jovent

ELECCIONS CATALANES

La joventut passarà el 14F (políticament) sola

Criminalització, atur juvenil, universitats tancades, augment de la precarietat, governs neoliberals i perspectives de futur poc il·lusionants. Qui “representa” a la joventut aquest 14-F?

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

divendres 5 de febrer| edició del dia

Les eleccions catalanes s’acosten i la discussió política s’estén en les converses amb amistats, familiars o companys de feina al voltant de la qüestió del vot. Lluny del tòpic que diu que la joventut no està interessada en la política, els i les joves no som aliens a aquesta situació, però sí que cal entendre que gran part sentim ràbia davant el 14-F.

Sentim ràbia perquè després de mesos criminalitzant-nos i responsabilitzant-nos dels contagis, fins i tot obligant-nos a fer exàmens presencials després de tot un semestre online, ara el govern central i els jutges decideixen imposar unes eleccions en plena tercera onada de la pandèmia perquè sembla beneficiar electoralment a Salvador Illa, candidat del PSC. El Règim del 78, que en tantes ocasions ens ha reprimit durant els últims anys – fins i tot amb la complicitat de la Generalitat –, torna a intervenir a Catalunya per forçar un Govern al seu gust.

Pot interessar-te: Com imposar una alternativa als exàmens presencials?

També hem vist com el Govern no ha tingut en cap moment la més mínima voluntat de considerar l’educació un sector essencial. Ni es van invertir els recursos necessaris per augmentar el professorat, ni es van habilitar espais d’estudi per garantir l’ensenyament presencial segur, ni es va dotar al personal docent i no docent del material higienicosanitari requerit.

Contràriament, la Generalitat va optar per col·legis i instituts oberts sense mesures de seguretat perquè els pares poguessin anar a treballar i universitats tancades a la primera oportunitat, tot això imposant la docència a distància sense donar una resposta efectiva a la bretxa digital i sense fer cap devolució del cost de les matrícules.

A més, observem com augmenten i augmenten les restriccions mentre milers han de continuar anant a treballar en llocs amb el risc de contagi i metros absolutament abarrotats. La vida social de la majoria es redueix al mínim, l’atur i la precarietat creixen, però els beneficis d’una petita minoria augmenten. Els ERTOs d’empreses milionàries se sufraguen amb diners públics i les ajudes de la UE acabaran a l’IBEX mentre que els costos d’aquesta crisi els acabarem pagant nosaltres.

Perquè serem joves, però si alguna cosa ens va ensenyar la crisi del 2008 és que en aquest sistema capitalista la classe treballadora i els sectors populars són sempre els qui paguem les pèrdues dels qui ens exploten.

No obstant això, la ràbia no és només per una qüestió de present, sinó per un problema de futur. A poc a poc són més els qui comencen a comprendre la irracionalitat d’aquest sistema on la producció de les vacunes és privada i les seves patents estan guardades sota clau, impedint l’accés a la vacunació de milions de persones. Cada vegada són més els qui observen que uns pocs acumulen més i més riquesa a costa d’enfonsar a la majoria en una pobresa i misèria creixent en una de les majors crisis des de fa anys.

Pot interessar-te: [Vídeo] No als exàmens presencials, per una alternativa d’avaluació segura!

Si tot això ens genera ràbia, a qui votar perquè li doni resposta? I aquí és on la ràbia es converteix en desencantament amb les opcions existents. Res a dir de les tres dretes que abanderen l’espanyolitat i defensen les polítiques neoliberals, però també poc més cal afegir sobre el PSC/PSOE que ha estat exemple de reformes laborals, gran agent del Règim del 78 i la repressió contra Catalunya al costat del PP-Vox-C’s, líder de governs per a l’IBEX i responsable d’una gestió criminal de la pandèmia
Per altra banda, Unidas Podemos ha trigat poc a confirmar el seu rol de pota esquerra d’aquesta democràcia per a rics, sent part del govern “progressista” que fa costat a la monarquia i assegura els beneficis de les empreses.

Pel que fa a JxCAT i ERC, tots dos han demostrat la seva incapacitat per fer efectiu el dret d’autodeterminació de Catalunya i el seu rol repressiu contra sectors del moviment independentista, especialment contra el jovent. Sempre enemics de la classe treballadora i, conseqüentment, negats a posar en marxa les forces d’aquesta i els sectors populars, fins i tot si això va en detriment de lluitar per la independència.

A més, si durant el procés algú s’havia oblidat per un moment de qui eren els partits tradicionals de la burgesia catalana, la seva gestió de la covid pràcticament calcada en essència a la de govern central ha tornat a acabar amb els dubtes: més restriccions, zero qüestionament a la sanitat privada i, fins i tot, externalització de serveis com el de rastreig.

Finalment, la CUP que se situa com la posició més d’esquerra contra el govern “progressista” i s’allunyava dels seus socis de JxCAT i ERC, ha tornat a una política de la mà estesa cap a aquests amb Dolors Sabater (alcaldessa dels ajuntaments del canvi sense canvi), arribant a proclamar que estan disposats a entrar en el govern, la qual cosa suposa acceptar gestionar l’Estat capitalista.

Per això, jo també formo part d’aquesta joventut que aquest 14-F s’abstindrà o votarà nul. Perquè davant aquesta situació de crisi i les perspectives de futur que es plantegen, la solució no està en continuar fent costat a l’esquerra que manté aquest sistema, sinó a construir una radicalment diferent de manera independent als interessos de qui ens exploten.

Aquest discurs de “no podem fer res” o “tenim poca força” per part de l’esquerra adaptada a les institucions ja cansa. No pot ser que mentre l’extrema dreta s’enforteix i surt a lluitar per defensar els interessos d’aquells que més tenen, el discurs hegemònic de l’esquerra es quedi en un “volem, però no podem”.

Però el nostre desencantament amb les opcions existents no és resignació. Davant aquesta situació, necessitem construir una esquerra anticapitalista, revolucionària i amb independència de classe que digui: “volem fer pagar aquesta crisi als capitalistes, gravar amb impostos progressius a les grans fortunes per finançar els sectors com l’educació, la sanitat, nacionalitzar la banca i tota empresa que tanqui o acomiadi sota control de les seves plantilles; expropiar les farmacèutiques per garantir una producció per a tot el planeta, nacionalitzar les empreses estratègiques com les elèctriques perquè ningú es quedi sense llum i dur a terme una reconversió energètica, repartir les hores de treball sense reduir el salari per acabar amb l’atur. Perquè volem arribar a conquerir una societat sense explotats ni opressió”.

I no sols ho diem, sinó que ens preparem per a aconseguir-ho al costat dels i les treballadores que avui pateixen l’augment de la precarietat, les dones que senten en les seves carns la combinació de l’explotació laboral i l’opressió patriarcal, les persones migrants que fugen dels seus països saquejats pels estats imperialistes i, per descomptat, la joventut combativa que lluitem per una sortida col·lectiva no individualista.

Pot interessar-te: Contra unes eleccions imposades, per una alternativa anticapitalista i d’independència de classe: vot nul o abstenció




temes relacionats

Eleccions catalanes   /    Eleccions 14F   /    Joventut treballadora   /    Joventut precària   /    Joventut   /    Jovent   /    Catalunya

Comentaris

Comentar