L’escalada repressiva de l’Estat contra l’1-O sembla no tenir límits. En aquesta última setmana abans del referèndum més de 4.000 guàrdies civils estan desplegats per tot Catalunya, tres vaixells carregats de Policia Nacional esperen en els ports de Barcelona i Tarragona i el Ministre de l’Interior vol disposar de forma directa de tot el cos dels Mossos d’Esquadra i les policies locals. Els jutges i la fiscalia segueixen cursant querelles, ordres per cridar a declarar, registres i amenaces no només als més de 700 alcaldes sinó fins i tot als directors d’instituts.
El govern del PP, el PSOE i C’s recolzen i ovacionen aquesta ofensiva, igual que la Corona des de palau, el conjunt de les institucions del Règim i tota la premsa de càmera al seu servei. L’extrema dreta també se sent embravida i convoca actes per tot l’Estat i en la mateixa Catalunya per l’1-O. El Règim del ‘78 mostra la seva veritable cara, vol deixar clar que els seus candaus impediran per tots els mitjans l’exercici del dret a l’autodeterminació.
La mobilització social contra aquesta brutal repressió i la retallada de drets i llibertats bàsiques, així com el suport al dret a decidir i el referèndum de l’1-O, està ampliant-se i aprofundint-se en aquests últims dies. A més de les concentracions contra els registres a la seu de la Conselleria d’Economia i de la CUP del passat dimecres, milers de persones s’han manifestat enfront del TSJC per la llibertat dels 14 detinguts o als ajuntaments. Però el més novedós és que el moviment està tenint repercussió als centres d’estudi i les organitzacions sindicals.
El moviment estudiantil ha començat a buidar les aules, organitzar assemblees i actes de protesta com l’ocupació del Rectorat de la UB. Aquesta setmana els estudiants de secundària aniran a la vaga el 27 i el 28 i els de les universitats el 28 i 29. També els sindicats de professors criden a concentracions i actes de protesta. L’esquerra sindical catalana, amb el suport de nombroses organitzacions polítiques i socials en favor de l’1-O, criden a una vaga general a Catalunya per al proper 3 d’octubre. I alguns sectors com els estibadores van donar un exemple de mesura de força votant en assemblea no proveir als vaixells policials.
També han augmentat els actes en solidaritat a la resta de l’Estat amb el dret a decidir i contra la repressió, convocats per diverses forces de l’esquerra política, social i sindical. Petites mostres que s’haurien de generalitzar i estendre. Que la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol facin seva la demanda del dret a decidir de totes les nacions oprimides és fonamental per soldar la unitat en la lluita contra el règim que ho prohibeix.
Des de la Corrent Revolucionaria de Treballadors i Treballadores (CRT) recolzem totes aquestes mesures de lluita i estem sent part de les mateixes. Considerem que aquest és el camí per poder posar en peus un gran moviment de lluita que enfronti la repressió de l’Estat i defensi el dret a votar l’1-O. Amb aturades, assemblees, ocupacions i la defensa dels centres de votació, vagues sectorials com la d’educació i la paralització de tota l’activitat econòmica, la vaga general.
És criminal la política que mantenen les direccions de CCOO i UGT, que se segueixen negant a estendre la lluita als centres de treball. Exigim que se sumin a la convocatòria de la vaga general prevista per al dia 3. Al mateix temps, creiem que la vaga hauria d’haver estat prevista i convocada per abans de l’1-O per afavorir la lluita per la seva realització, per la qual cosa és imprescindible que les organitzacions convocants posin en marxa des d’ara la seva organització i impulsin mesures de lluita parcials als centres de treball.
Aquesta gran mobilització social supera en els fets al full de ruta del PDeCAT i ERC, basada en la “desobediència institucional” i mobilitzacions ciutadanes puntuals i controlades. Un full de ruta que no ha preparat la resposta necessària i efectiva per derrotar una ofensiva repressiva, que no pot sorprendre a la direcció de cap d’aquestes organitzacions. La CUP, que ha assumit des de l’inici aquest full de ruta, si veritablement està disposada a desenvolupar una lluita anticapitalista i d’independència de classe, hauria de començar per abandonar la seva subordinació als partits de la burgesia catalana.
Desenvolupar la lluita de classes per conquistar un dret com el de autodeterminació no seria propi dels partits històrics de la burgesia catalana, que venen la il·lusió d’una impossible concessió d’aquest dret atorgada pacíficament per l’Estat. Però des de l’esquerra independentista haurien de preguntar-se a on ha portat la política de “mà estesa” als qui van tancar el moviment democràtic català entre les parets del Parlament i mobilitzacions totalment dirigides per la direcció burgesa del procés.
Per això des de la CRT sostenim que la lluita que comença a prendre en el moviment estudiantil i sectors de la classe treballadora ha d’adoptar una posició de total independència del Govern i els seus partits. A la universitat això és radicalment diferent al que vénen proposant les agrupacions estudiantils de la CUP, ERC i PDeCAT (Universitat per la República), que es neguen a convocar assemblees i al fet que els estudiants puguin discutir i decidir el contingut i el tipus de mobilitzacions que volen realitzar. La CUP i el SEPC haurien de trencar amb aquesta política burocràtica d’Universitat per la República i cridar a assemblees massives en tot Catalunya per la defensa del referèndum i el dret a decidir, contra les retallades i per la gratuïtat total de les universitats públiques.
Els treballadors i la joventut no podem ser la base de maniobra del full de ruta de Puigdemont i Junqueras, ni deixar “per a un altre moment” les nostres pròpies reivindicacions. El referèndum i el dret a decidir hem de conquistar-ho amb els nostres propis mètodes de lluita, i posant al centre l’agenda obrera i popular que el procesisme -i totes les forces de l’esquerra i el moviment obrer que s’hi han subordinat- han deixat encaixonada aquests 5 anys, mentre el PDeCAT i ERC mantenien les seves polítiques d’ajust i atacs contra nosaltres embolicats en la estelada.
Lluitar per que la classe treballadora tingui l’hegemonia del procés en forma independent
Malgrat el que diu el Govern, els atacs de l’Estat central i la violència que exercirà el mateix 1-O han portat a una situació en què resulta impossible que es realitzi un referèndum en condicions. Per això, des de la CRT cridem a seguir als carrers, acudir massivament l’1-O als col·legis i a totes les accions que es convoquin per defensar el dret a votar contra la repressió estatal, enfortir l’organització independent als centres d’estudi i treball, preparar les vagues sectorials en curs i la vaga del dia 3.
No cridem a votar Sí perquè ni som independentistes ni compartim el projecte de república i procés constituent que proposa Junts pel Sí i la CUP. Tampoc som defensors del No, en tant és percebut com el manteniment de l’estat actual. Ens posicionem en el vot blanc o nul, com a expressió d’una tercera posició dins del camp dels qui defensem l’1-O: la d’un full de ruta de classe per conquistar el dret d’autodeterminació i confluir amb la resta de sectors populars de l’Estat en una lluita en comú amb el Règim del ‘78 per obrir processos constituents lliures i sobirans. Una posició que rebutja tota divisió en etapes d’aquesta lluita, una de la mà dels partits històrics de la burgesia catalana i una altra futura en la qual lluitaríem per les demandes socials.
La lluita democràtica pot i ha de servir de motor per a un moviment que inclogui la lluita per aquestes demandes amb els mètodes que les poden fer possible al costat de les demandes socials dels qui hem d’estar al capdavant d’aquesta baralla, la classe treballadora i els sectors populars. Aquesta és l’única via per poder decidir i poder decidir sobretot, molt diferent de la Llei de Transitorietat i el procés constituent que proposa, totalment burgès, de la “llei a la llei” i amb una agenda limitada sobre el que es podrà o no discutir.
La qüestió catalana és la principal bretxa que se li ha obert al Règim del 78. Com a tal, pot obrir una oportunitat per superar-lo. Però per fer-ho en una perspectiva favorable al conjunt de la classe treballadora i el poble, l’esquerra política i sindical, al costat de sectors de la joventut i la classe obrera, hem de lluitar per que sigui la classe treballadora la que tingui l’hegemonia d’aquest procés, rebutjant tant les polítiques de subordinació a les burgesies perifèriques en el seu projecte de fundació de nous estats que siguin un calc en català del Règim del ‘78, com als qui, com Podemos o els comuns, volen ofegar les aspiracions democràtiques en els límits institucionals i reconduir-les a una regeneració pactada del Règim amb la seva pota esquerra, el PSOE, que avui aplaudeix l’enviament de la Guàrdia Civil a Catalunya.
L’única perspectiva superadora del Règim del ‘78 és aquella que es proposi tombar-lo i conquistar repúbliques de treballadors en tot l’Estat lliurement federades, acabant amb aquesta democràcia per a rics i imposant mesures com el repartiment d’hores sense reducció salarial per acabar amb l’atur, el no pagament del deute, la nacionalització de la banca i les grans empreses, impostos a les grans fortunes per garantir una educació, una sanitat i uns serveis públics i gratuïts, i el conjunt de les reivindicacions obreres i populars pendents.
