S’ha acabat la cosmètica i el discurs benintencionat per a l’Executiu de Pedro Sánchez. Ha arribat l’hora de discutir els PGE, la pedra angular de la futura legislatura o la pedra en el camí que faci finalitzar abans d’hora aquesta. I ara com ara la balança comença a decantar-se per aquesta última opció.

PP i Ciutadans van bloquejar el matí del dilluns l’intent del PSOE de reformar la llei d’estabilitat, la que marca el sostre de despesa i jerarquitza en primer lloc el pagament del deute. La drecera ha estat realitzat a través d’una esmena a una norma de violència de gènere realitzada diumenge passat.

Aquesta esmena era una reforma de la llei del Poder Judicial per millorar la formació dels jutges en la lluita contra la violència masclista, la qual cosa requeria modificar la citada llei d’estabilitat pressupostària. D’aquesta manera l’executiu de Sánchez buscava eliminar la capacitat de veto del Senat, aquesta reaccionària càmera en mans del Partit Popular.

Però tant la formació Popular com a Ciutadans s’han mogut amb rapidesa i a través de la Taula del Congrés, on compten amb majoria enfront de el “bloc” PSOE – Podemos, han aconseguit bloquejar el pas a la drecera socialista.

La Taula del Congrés ha anul·lat una decisió anterior de la Taula de la Comissió de Justícia (on el PSOE i els seus aliats compten amb majoria) que sí havia acceptat el moviment sorpresa dels socialistes.

Després de gairebé dues hores de reunió “llarga i intensa”, com han assenyalat diversos dels seus components, la decisió d’excloure aquesta esmena presentada pel PSOE ha estat a posició majoritària per 5 vots (PP + Ciutadans) a 4 (PSOE + Podemos).

Tant la formació de Sánchez com la de Pablo Iglesias ja han anunciat que emprendran recursos davant el Tribunal Constitucional amb l’únic objectiu de trobar la via per saltar-se el veto assegurat d’un Senat en mà dels Populars.

La inestabilitat com a bandera

L’intent de fer de l’executiu de Sánchez una sortida “progre” a la crisi del Règim del 78 tenia des del primer moment les seves limitacions objectives. La més clara a simple vista, el complicat equilibri aritmètic en l’hemicicle amb els seus “aliats”.

Per descomptat sense oblidar-se de Catalunya, els propis judicis de l’1-Oct, la corrupció, la monarquia, la venda d’armes, les deportacions en calent, els màster “de fira” i un llarg etcètera que han aconseguit capejar amb certa solvència en gran manera gràcies a la inoperància i al silenci còmplice de Podemos i de les burocràcies sindicals.

Però al Congrés, el “nou” Partit Popular de Casado i Ciutadans, en plena batalla per l’electorat de dretes, no anaven a tolerar-li ni una al govern del PSOE, i així ha estat amb la seva política principal, els PGE.

Des d’un punt de vista a curt termini, les diferents formacions en pugna només busquen el seu rèdit electoral. El PSOE és coneixedor que la seva particular campanya electoral des de Moncloa li ha millorat la popularitat.

Podemos només busca una petita branca, la que sigui, però que doni una mica d’ombra. Va passar del “sorpasso”, a oferir ministres, a recolzar investidures sense condicions a, l’últim, buscar pactes de govern amb el PSOE. Com no frenin acabaran llogant oficines al carrer Ferraz.

Per la seva banda Partit Popular i Ciutadans busquen qualsevol mètode possible per treure al PSOE de la Moncloa i batre’s en una contesa electoral en igualtat de condicions, és a dir, sense un d’ells fent campanya des de l’Executiu com succeeix ara.

Ara bé, per al Règim certificaria que la crisi de partits i governabilitat, iniciada més agudament el 2015, encara no s’ha tancat i una sortida de consens i estable, precisament amb qüestions com Catalunya de fons, és cada vegada més complicada.

El Règim trontolla i les alternatives s’esgoten. Els propers dies donaran titulars importants. Seran d’eleccions anticipades?