L’últim llibre de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, Capitalisme progressista. La resposta a l’era del malestar (2019) realitza un diagnòstic dur sobre la situació de molts països centrals i en particular sobre els Estats Units on va augmentar la desigualtat, va haver-hi un estancament d’ingressos i salaris i es va esfumar el “somni americà”.

Stiglitz va ser mentor del ministre d’Economia argentí, Martín Guzmán, amb qui va treballar a la Universitat de Columbia. El premi Nobel i Guzmán també van escriure diversos articles junts, i després del nomenament de l’argentí, Stiglitz va escriure un article d’opinió elogiant al seu ex deixeble.

L’autor presenta una plataforma, per a canviar el rumb i afirma que “abans que una reforma econòmica caldrà fer una reforma política” [1]. Per a l’economista, “no és massa tarda per a salvar al capitalisme de si mateix” [2].

El llibre va ser escrit previ a la crisi que travessa el món davant l’expansió del coronavirus a escala global amb conseqüències que encara es desconeix el seu termini i la seva profunditat, però que els analistes comparen la catàstrofe a nivells similars a la crisi del 1929. El capitalisme una vegada més mostra la seva descomposició amb milers de morts, amb serveis de salut buidats per les retallades i acomiadaments.

Et pot interessar: Precarització i pandèmia a les relacions de classe: la burgesia alerta sobre “insurreccions i revolucions”

Velles receptes per a preservar el capitalisme

Stiglitz va presentar a començament d’any en la reunió anual a Davos (on els milionaris del món esperen trobar una sortida capitalista als problemes globals) les seves idees sobre un “capitalisme progressista” en sintonia amb la tesi del seu llibre.

Després del fòrum l’economista va escriure un article on va afirmar que “la discussió a Davos enguany pot ser part d’un moviment en l’adreça correcta, però si els líders veritablement parlen de debò, necessitem veure alguna prova: corporacions que paguin impostos i salaris dignes, per a començar, i que respectin –i fins defensin– les regulacions governamentals per a protegir la nostra salut, la nostra seguretat, els nostres treballadors i el medi ambient” [3].

Et pot interessar: Algo huele a podrido en el capitalismo: comentarios sobre lo nuevo de Thomas Piketty

L’economista diu que “uns pocs líders empresaris també van reconèixer que els nostres patiments econòmics i socials no es curaran solos”. A quin capitalista li parla el premi Nobel? De cara al fòrum de Davos Oxfam va publicar un informe que revela que els 2.153 milmilionaris que hi ha en el món posseeixen més riquesa que 4.600 milions de persones (un 60% de la població mundial). Enguany el tema central del cim va ser “un món cohesionat i sostenible” on va haver-hi presentacions sobre l’Acord de París i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, així com facilitar el debat sobre tecnologia i governança empresarial. La veritat és que des de fa mig segle, en aquest fòrum es reuneixen polítics, empresaris per a buscar solucions a problemes globals, però són pur xou i no es van prendre mesures seriosament.

Les seves declaracions són idees reciclades per a limitar els efectes d’aquest sistema basat en l’apropiació privada dels guanys i la socialització de les pèrdues. Un capitalisme progressista és un oxímoron, sense treure del poder de l’Estat a la classe capitalista, avançaran amb més reformes per a esprémer encara més a la classe treballadora.

La decadència de la globalització

El llibre de Joseph Stiglitz té dues parts. Una anomenada “Perdent el rumb” on descriu l’economia nord-americana, el poder de mercat, les finances i la crisi estatunidenca, i el rol de les noves tecnologies.

I una segona part denominada “Reconstruint la política i l’economia estatunidenques: la via cap endavant” un conjunt de mesures i una plataforma que segons l’autor “pot servir com un consens per a un Partit Demòcrata renovat” [4]. Es recorda que enguany hi ha eleccions als Estats Units (pels efectes de la pandèmia caldrà veure com es desenvolupen) i l’autor del llibre és crític de les polítiques de Trump.

Et pot interessar: Salut i capitalisme: d’aquests virus ningú parla i maten a milers de persones

L’autor adverteix que l’economia als Estats Units es va alentir entorn 1980, l’augment d’ingressos es va frenar i en molts casos va decaure. Entre 1947 i 1980 el país del nord va créixer a una taxa anual del 3,7%, però des de 1980 a 2017, la mitjana de creixement va ser de 2,7%. Representa una baixa d’aproximadament un 30%.

La crisi del 2008 va deixar en evidència que part del creixement dels anys anteriors “no era sostenible” [5]. Stiglitz explica que “la crisi financera de 2008 va demostrar que la nostra aparent prosperitat era un castell de naips, o més exactament, una muntanya de deutes” [6].

La desigualtat també va empitjorar. L’economista assenyala que la quota del factor treball, es podria dir la porció dels ingressos que s’emporten els treballadors (exclou directius i banquers) va descendir d’un 75% en 1980 a un 60% en 2019, és a dir una caiguda del 15% en trenta anys (estimat per distribució funcional de l’ingrés) [7]. En sentit contrari, el 10% de la cúpula, l’1% en el cim i fins al 0,1% encara més amunt, estan quedant-se amb una porció cada vegada major de la coca nacional. Aquest 1% va duplicar i el 0,1% va pujar gairebé quatre vegades en els últims quaranta anys [8].

Els salaris van perdre el seu poder adquisitiu, la recomposició salarial va ser insuficient i els salaris estan en el mateix nivell que estaven fa seixanta anys. L’autor sosté que els ingressos totals dels EUA, el PIB per càpita, es van duplicar en el mateix període, mentre la productivitat dels treballadors estatunidencs va pujar set vegades en aquest termini. Entre mediats dels anys setanta i mediats dels vuitanta va haver-hi una fallida, abans d’aquest període la remuneració pujava al mateix temps que la productivitat, però després es va obrir una bretxa, i els salaris van pujar menys d’una cinquena part de l’increment en la productivitat, “la qual cosa significa que una porció major està anant a les mans d’algú que no són els treballadors” [9], es pregunta Stiglitz.

L’economista també dóna compte de la desigualtat de salaris entre els treballadors, i indica que els salaris de la dona equivalen a un 83% al dels homes, el dels homes negres és un 73% del salari dels treballadors blancs, i el dels hispans un 69% del sou que perceben els blancs. Per a Stiglitz

… els autèntics problemes als Estats Units són […] de la nostra pròpia collita: molt poca inversió en la gent, les infraestructures i la tecnologia; massa fe en la capacitat dels mercats per a solucionar tots els nostres problemes, molt poca regulació on es requereix, combinada a vegades amb excés de regulacions on no són necessàries. L’espectacle diari de Trump ens distreu d’aplicar-nos en aquests assumptes més profunds i importants [10].

L’autor afirma que la globalització ocupa el lloc central en la crisi econòmica dels Estats Units i reconeix que els treballadors estatunidencs van ser perjudicats, especialment els no qualificats, i que van veure descendir els seus salaris. Stiglitz confessa “nosaltres, com a país, no vam fer el que devíem per a ajudar a aquells als qui la globalització estava perjudicant”.

El premi Nobel qüestiona tant les posicions que sostenen que els “mals” acords comercials van generar la pèrdua d’ocupacions industrials, com aquells defensors de la globalització que neguen la deterioració d’un sector de la població que va veure estancar-se o disminuir els seus ingressos. Segons Stiglitz, “el pes real de la culpa deuria, amb tot, recaure en nosaltres mateixos: hem administrat malament les conseqüències tant de la globalització com del progrés tecnològic” [11].

L’economista també és crític sobre el rescat “en extrem generós” als bancs en la crisi de 2008 on no se’ls va exigir cap responsabilitat per la crisi que van generar, mentre milions de famílies van perdre el seu habitatge. L’autor adverteix que el Govern podria haver exigit que utilitzessin els rescats per a ajudar als propietaris d’habitatges i petites empreses i no per a pagar les bonificacions dels banquers. Després quan l’economia va començar a créixer, Stiglitz sosté que el 91% del creixement va ser a les mans de l’1% en el cim de la piràmide. La descripció de Stiglitz és ombrívola sobre el rumb dels últims anys, però considera que és possible una globalització alternativa i una agenda progressista és la seva proposta.

Una via cap endavant?

La segona part del llibre conté els eixos que Stiglitz considera vitals per a modificar la situació en la qual es troba els Estats Units. Els capítols són la restauració de la democràcia, recuperació d’una economia dinàmica amb ocupació i oportunitats per a tots, una vida decent per a tots i la regeneració dels Estats Units.

L’autor és crític de la reforma tributària que va portar endavant Trump en 2017 i va beneficiar a les empreses. Stiglitz considera que a més de derogar aquesta norma cal augmentar els impostos a les corporacions que no inverteixin als Estats Units, a les transaccions financeres, crear ocupacions i gastar part dels ingressos tributaris en major infraestructura i inversions en tecnologia i ciència. La inversió de les empreses no és el que abunda, fins i tot la seva feblesa és un dels eixos que expliquen l’estancament de llarg termini després de la crisi de 2008, com va explicar en diverses ocasions l’economista Paula Bach.

Stiglitz suggereix que seria efectiu que els sectors més joves que volen participar en política, i els preocupa temes com els drets de gènere, oportunitats econòmiques, el medi ambient, habitatge, control d’armes treballin en conjunt, i si es dóna una aliança entre aquests moviments el Partit Demòcrata hauria de “reinventar-se com la veu d’una aliança d’aquesta índole” [12] .

En la campanya electoral, prèvia a l’esclat de la pandèmia als Estats Units, va quedar en evidència que el Partit Demòcrata va fer tot el possible per a trobar i enfortir un candidat moderat, Joe Biden. Finalment Bernie Sanders, la candidatura del qual és secundada per un sector de la joventut, es va baixar de la interna demòcrata deixant el camí lliure a l’ex vicepresident d’Obama. Per a l’autor “l’únic poder d’autèntic contrapès és el de la gent, el poder de les urnes” [13].

Lluny està de “reinventar-se” el Partit Demòcrata com suggereix Stiglitz. Recentment republicans i demòcrates van negociar un paquet de “estímul” de 2,2 bilions de dòlars, on els sectors més beneficiats són les grans empreses, aerolínies, i es lliura una lleu ajuda per a les famílies i treballadors. S’atorgarà un xec per 1.200 dòlars per contribuent i 500 més per fill menor de 17 anys i es triplica l’assegurança de desocupació amb més durada, però són sumes insuficients per a poder afrontar les despeses de salut en cas d’emmalaltir-se i no aconsegueix per a arribar a fi de mes a les famílies. No obstant això, l’economista en un article del diari El País va afirmar que “va fer falta l’acció decidida del Partit Demòcrata per a treure una llei que en els fets serà la probable salvació de l’economia”. Una declaració optimista. Per part seva, l’economista Michael Roberts adverteix que aquestes mesures no evitaran la depressió i són insuficients per a impulsar el creixement en la majoria dels països el següent any.

Igual que en la crisi del 2008, on Stiglitz critica l’accionar del Govern, tots dos partits prioritzen una vegada més salvar al gran capital davant una nova catàstrofe.

El capitalisme és enemic del progrés de les majories treballadores

Les propostes de Stiglitz per a salvar al capitalisme inclouen que els treballadors han de tenir més poder de negociació que es va reduir en els últims anys, evitar els esquemes d’explotació, administrar la globalització, cobrar impostos de manera progressiva i avançar polítiques efectives de redistribució, a través de la despesa pública en educació o salut, infraestructura, entre altres.

Sobre l’educació l’autor denuncia l’endeutament dels joves i les famílies, i la seva proposta és que hi hagi crèdits estudiantils proveïts per l’Estat, incentius als Estats perquè igualin fons entre els sectors més rics i pobres.

Sobre l’accés universal a l’atenció mèdica Stiglitz proposa restaurar el mandat i els subsidis públics amb l’opció pública; o el sistema de pagador únic on el Govern atorga l’assistència sanitària per a tots [14].

Un paquet de mesures tímid davant la situació dels Estats Units d’augment de treball precari, la falta d’accés a la salut, i la desigualtat com descriu l’autor. L’augment progressiu d’impostos es va aplicar als Estats Units, però no va ser en qualsevol situació, sinó després de la crisi de 1929 i es va mantenir en els anys previs a la guerra. Els empresaris van acceptar pagar més imposats davant una situació extraordinària, però després amb l’ofensiva neoliberal va començar la reducció.

Et pot interessar: En la “primera línia” perquè els capitalistes paguin la crisi pandèmica i les seves brutals conseqüències

Sobre la major regulació que sosté Stiglitz que cal establir perquè “els mercats funcionin com deurien” cal assenyalar que en les últimes dècades els mateixos capitalistes van pressionar i els “reguladors” van eliminar regulacions. Per exemple, quant als bancs, durant el New Deal als Estats Units, es va establir la llei Glass-Steagall que separava la banca de dipòsit de la banca d’inversió lligada a la bossa. La reglamentació va continuar regint durant el boom de la segona postguerra mundial, però durant el neoliberalisme “les necessitats de “valorització” fictícia del capital van ser acompanyades per la progressiva eliminació de totes les regulacions, la màxima expressió de les quals va ser l’anul·lació de la llei *Glass-*Steagall en 1999 baix govern de Bill Clinton i després d’una petició específica del *Citibank” [15].

Et pot interessar: Més de 26 milions de nous desocupats als Estats Units en 5 setmanes

El “pacte socialdemòcrata” que enyora Stiglitz només es va concretar quan existia l’amenaça real d’expropiació de la burgesia (encara que de manera deformada per la burocràcia estalinista en els estats obrers burocratitzats). Quan es va esgotar el boom econòmic de postguerra, amb les derrotes i desviaments de l’ascens mundial que va començar a finalitats dels anys ’60, l’ofensiva neoliberal va significar un avanç sobre la classe treballadora, es van desmantellar les instàncies més de conciliació per a restablir el guany i incrementar l’apropiació de l’excedent pels capitalistes.

El diari Financial Times va publicar és les seves pàgines que es necessiten mesures radicals davant la crisi actual, és a dir el capital està disposat a acceptar reformes per a preservar l’ordre social. Branko Milanovic, economista serbo-estatunidenc, en declaracions al periodista Alejandro Bercovich va afirmar: "els rics haurien d’adonar-se que no sols estan pagant per a compensar als pobres pels ingressos que perden, sinó que també estan pagant per a evitar un col·lapse social. Podrà més la por i això empènyer a favor que algunes idees d’aquest economista heterodox s’adoptin? Dependrà del desenvolupament de la lluita de classes i les crisi polític-socials que deixi la pandèmia, però si de la classe dominant depèn això ocorrerà només en la mesura que sigui estrictament inevitable.

L’única sortida progressista vindrà de la classe treballadora i els sectors populars. Com afirma Trotsky en el Programa de Transició “si el capitalisme és incapaç de satisfer les reivindicacions que sorgeixen infal·liblement dels mals per ell mateix engendrats, no li queda una altra que morir. La “possibilitat” o la “impossibilitat” de realitzar les reivindicacions és, en el cas present, una qüestió de relació de forces que només pot ser resolta per la lluita. Sobre la base d’aquesta lluita, qualssevol que siguin els èxits pràctics immediats, els obrers comprendran, en la millor forma, la necessitat de liquidar l’esclavitud capitalista”.

Et pot interessar: Pandèmia i capitalisme, la lluita en dos fronts de la classe treballadora

NOTES Al PEU

[1] Joseph E. Stiglitz, Capitalismo progresista. La respuesta en la era del malestar, Madrid, Taurus, 2019, p. 30.

[2] Ibídem, p. 318.

[3] Ibídem. Joseph E. Stiglitz, “El hombre de Davos ha canviado?”, Project Syndicate.

[4] Joseph E. Stiglitz, Capitalismo progresista. La respuesta en la era del malestar, ob. cit., p. 312.

[5] Ibídem, p. 69.

[6] Ibídem, p. 66.

[7] Olivier Giovannoni, What do we know about the Labor Share and de profit share? Part III: Measures and Structural Factors, document de treball 805 Levy Economics Institute, 2014.

[8] Thomas Piketty i Emmanuel Saez, “Income Inequality in the United States, 1913-1998”, Quartely Journal of Economics 118, N.°1 (2003).

[9] Joseph E. Stiglitz, Capitalisme progressista. La resposta a l’era del malestar, ob. cit., p. 73.

[10] Ibídem, p. 60.

[11] Ibídem, p. 125.

[12] Ibídem, p 233.

[13] Ibídem, p 317.

[14] Joseph E. Stiglitz, Capitalismo progresista. La respuesta en la era del malestar, ob. cit., p. 279.

[15] Paula Bach, “Economia, política y guerra: ese oscuro objeto (neo)keynesiano”, Estrategia Internacional 28, 2012.