L’esperit bel·licista continua creixent en el continent europeu. Després de l’anunci de l’històric rearmament de la principal potència imperialista europea, tots els governs de la UE tanquen files darrere de les sancions econòmiques, el reforç dels contingents de l’OTAN a la regió i l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès. La barbàrie guerrerista del nacionalisme reaccionari rus és el principal combustible per a aquesta onada. El gruix dels mitjans de la dreta i el “progressisme”, saluden el ressorgir de l’Europa imperialista en clau militarista.
Una gran part de l’esquerra reformista del continent sucumbeix a aquesta voràgine. Grups estalinistes o populistes justifiquen l’agressió russa sobre Ucraïna com una acció defensiva davant l’avanç de l’OTAN i la UE en les últimes dues dècades. Són posicions marginals en el Vell Continent, encara que tenen més auditori en el si de l’esquerra socialista dels EUA o en el populisme llatinoamericà.
A Europa, l’àmplia majoria de l’esquerra reformista i del progressisme s’alineen darrere dels seus propis governs imperialistes. Sucumbeixen a la demagògica defensa d’Ucraïna que és una nova versió de la “unió sagrada” de la “Europa democràtica”. No hi ha encara una guerra generalitzada en l’horitzó immediat, però la situació recorda a altres foscos episodis de la història. Quan el suport de les direccions obreres reformistes al guerrerisme dels seus Estats imperialistes va portar a catàstrofes com la Primera Guerra Mundial.
De la traïció de la socialdemocràcia i la II Internacional en 1914, secundant que els obrers del continent es matessin entre si en aquella gran guerra imperialista, va emergir també una altra esquerra que es va plantar. La Conferència Internacional de Dones contra la Guerra, organitzada per Clara Zetkin al març de 1915 va aprovar la consigna de “guerra a la guerra”. Al setembre 38 delegats d’11 països es van reunir en la Conferència de Zimmerwald.
L’ala pacifista, encapçalada per Martov, no volia trencar amb els partits socialdemòcrates i van evitar una condemna a la traïció de la II Internacional. En l’ala revolucionària es trobaven Lenin, Trotsky o Rosa Luxemburg. Tots coincidien a impulsar la mobilització independent i revolucionària de les masses per a posar fi a la guerra imperialista. Lenin, plantejava obertament convertir-la en una guerra civil, entesa com a revolució. Trotsky i els espartaquistes de Luxemburg i Liebknecht, van proposar plantejar-ho com una “lluita revolucionària per la pau”.
Avui, la majoria dels qui s’oposen al bel·licisme ho fan des d’unes coordenades molt diferents de les de Zimmerwald, i en particular a les de la seva ala revolucionària. Generalment parlen des de tesis pacifistes burgeses o petitburgeses, de la tornada o enfortiment de les vies diplomàtiques i el major protagonisme que, en aquest sentit, hauria de tenir la UE.
Així ho fan figures com Pablo Iglesias o Jean-Luc Mélenchon, sectors de Podemos o Die Linke, formacions com EH-Bildu o la CUP, referents polítics de l’esquerra abertzale basca i l’esquerra independentista catalana, o grups de l’extrema esquerra com a Anticapitalistas.
Plantar-se davant el guerrerisme és sens dubte és un element progressiu. Però la seva il·lusió en una UE dels pobles, la pau i la democràcia a càrrec dels seus Estats imperialistes sonen una miqueta naïf en el moment en què els governants parlen cada vegada més com a Comandants en Cap o el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, donava per morta qualsevol via de diàleg. O, en el cas de Podemos, amb una veritable impostura, ja que continuen sent part del govern imperialista del PSOE, amb quatre ministres compartits amb el Partit Comunista d’Espanya.
D’altra banda, no podem obviar que algunes d’aquestes propostes són plantejades com a vies alternatives per a enfortir l’imperialisme propi i l’europeu en el món. Mélenchon és un fidel representant d’això. L’opció de la no bel·ligerància d’avui, és presentada com la millor defensa dels interessos del seu propi imperialisme i de marcar distàncies amb Estats Units. Unes tesis compartides per un Iglesias que porta setmanes lamentant-se que la UE no disposi d’una política exterior pròpia.
El Zimmerwald que demana Iglesias...
Pablo Iglesias, des del seu podcast al diari Público, ve prenent aquesta mateixa analogia històrica. Considera que existeix un fort “humor social” a favor del bel·licisme. Contra aquest “momentum 1914” apel·la a establir un nou “momentum Zimmerwald”, una oportunitat per a refundar (per segona vegada en menys de 10 anys) l’esquerra europea. Si abans va ser en clau de reviure la vella socialdemocràcia de postguerra, avui es tractaria de fer el mateix amb el pacifisme progressista de començaments del segle XX.
El Zimmerwald de l’exvicepresident del govern de la cinquena potència imperialista europea no té res a veure amb el de Lenin, Trotsky o Luxemburg. La utopia reformista d’Iglesias espera imposar, des d’una mobilització ciutadana de pressió sobre els seus governants, un retorn a les vies diplomàtiques, un enfortiment del rol independent de la UE i una Conferència de Pau entre els Estats bel·ligerants.
Una posició que el condemna a la tràgica impotència dels reformistes en temps de crisi. La mateixa que va desplegar en el seu pas per Moncloa, on va acabar assumint el gruix de l’agenda social-liberal i imperialista del govern Sánchez. Aspira ara Iglesias a que les tendències a la major competència i xocs armats i comercials entre potències, que són intrínseques al sistema capitalista i es venen aguditzant des de la crisi de 2008, poden ser apaivagades sense trencar ni xocar amb aquest ordre social. Es tractaria, simplement, que els bons governants actuessin racionalment i pel bé comú.
L’esquerra de Zimmerwald tenia clar que per a parar la guerra l’únic camí era la lluita de la classe treballadora contra els seus propis governs imperialistes, no les súpliques a que es detinguessin i iniciessin negociacions. Solament la perspectiva de la revolució socialista, de la conquesta de governs obrers, era una perspectiva realista per a detenir aquesta maquinària de mort i obrir pas a un model social al servei de resoldre els grans problemes socials i democràtics pendents.
Finalment, la I Guerra Mundial va arribar a la seva fi. El primer triomf de la història d’una revolució obrera a Rússia va ser un fet fonamental per a això. No només per a aconseguir la pau a l’Est per la voluntat dels bolxevics de finalitzar la contesa sense annexions. Sinó també, per a accelerar el final de les hostilitats de la resta de potències davant el temor que la revolució s’estengués per Europa, com va passar, fins i tot sent derrotades, a Hongria o Alemanya.
Les negociacions de pau entre les potències imperialistes no van ser garantia de pau i democràcia precisament. Van suposar la posposició del combat fins a dues dècades més tard. La lluita per l’hegemonia mundial va quedar irresolta, els perdedors, començant per Alemanya, condemnats a reparacions que van alimentar el monstre del nacionalisme reaccionari. Aquests van ser els “assoliments” de les vies diplomàtiques entre Estats imperialistes i la utopia reaccionària de la Societat de les Nacions. Què els fa pensar als pacifistes de la diplomàcia d’avui que seria diferent en el segle XXI?
... i el Zimmerwald que necessitem
Lenin va definir al començament del segle XX que les característiques fonamentals de la nostra època eren les crisis, les guerres i les revolucions. Aquestes premisses es venen reactualitzant, almenys, des de la crisi de 2008.
Com en 1914 o en els anys 30, les tendències a crisis de tota mena -econòmiques, climàtiques, sanitàries- són un fet reconegut fins i tot pels majors apologistes del capitalisme. També el creixement de les tendències a majors enfrontaments entre els Estats.
En aquests dies assistim a un salt en aquesta dinàmica. Amb un conflicte armat de conseqüències imponderables i una guerra econòmica que pot portar a un dislocament del mercat mundial i una lògica de blocs com en els anys previs a la II Guerra Mundial.
El que les diferents versions del pacifisme de l’esquerra reformista no veuen, ni volen que succeeixi, és que davant els patiments als quals ens condemnen els capitalistes i els seus Estats, està inscripte en la situació la possibilitat que es donin nous processos aguts de la lluita de classes i fins i tot revolucions.
En l’última dècada, hi ha hagut processos revolucionaris desviats o derrotats, com els desencadenats per la “Primavera àrab”, o les revoltes de 2019 en diversos països d’Amèrica llatina o les grans vagues obreres contra Macron a França. Si bé encara estan per darrere de la situació, fins i tot l’FMI advertia del perill que l’escenari que deixava la pandèmia podria ser el brou de cultiu per a un món replet de revoltes.
És cap a aquesta perspectiva cap a la qual hem d’orientar els esforços per a detenir l’actual guerra i l’escalada bel·licista que la segueix. Que la intervenció de les masses, la lluita de classe, les revoltes, reporten en revolucions triomfants que posin fi a un ordre social que no és capaç de garantir la supervivència de la humanitat en les pròximes dècades.
En aquests moments, una esquerra de Zimmerwald del segle XXI deuria, en primer lloc, proposar una sortida independent dels diferents bàndols reaccionaris en pugna en la guerra d’Ucraïna. Ni el govern autocràtic de Putin ni el govern proimperialista de Zelensky i de les diferents forces nacionalistes reaccionàries, subordinades a les potències de l’OTAN, poden donar una sortida progressiva ni duradora als problemes de fons darrere d’aquesta crisi geopolítica i militar.
Una esquerra que, a Ucraïna, plantegi una resistència a l’ocupació russa no subordinada a l’OTAN i la UE, com defensa Zelensky, basada en el desenvolupament de l’autoorganització obrera i popular, que s’oposi a la russofòbia i reconegui plens drets, inclosa l’autodeterminació, d’aquells territoris de majoria rusòfona. I que, a Rússia, pugni per desenvolupar una gran mobilització obrera i popular per a detenir la maquinària de guerra i en defensa de la independència d’Ucraïna, que sigui el punt de partida per a acabar en forma revolucionària amb el règim reaccionari de Putin.
Una esquerra que, al mateix temps, impulsi un fort moviment contra la guerra als països imperialistes per la sortida de les tropes russes, el dret a l’asil de tots els refugiats ucraïnesos i russos que fugin de la persecució de Putin o desertin de la mobilització militar, l’aixecament de les sancions econòmiques, la paralització i retirada de la intervenció militar sigui amb l’enviament de tropes a la regió o armes i contra l’escalada de rearmament dels exèrcits europeus.
Si els capitalistes ens condueixen a guerres i grans patiments econòmics derivats d’elles i les seves crisis, cal posar en peus una esquerra que reprengui la bandera de “guerra a la guerra”. Que aposti per la lluita fraternal i internacional dels diferents pobles i la classe treballadora contra els governs imperialistes, per a detenir aquesta escalada i imposar un programa que descarregui les seves conseqüències sobre els capitalistes, amb mesures com la nacionalització sota control obrer de tot el sector energètic o l’escala mòbil de salaris segons l’augment dels preus.
Reprenguem doncs les banderes de l’ala revolucionària de Zimmerwald, la lluita per una perspectiva socialista i per imposar governs de treballadors que posin fi a un ordre social que només ens condueix a la barbàrie.
