Refugiats desesperats apinyats en embarcions precàries que arriben a les platges de pedra de la costa sud de Kent són fàcilment retratats com a invasors. Els manifestants anti-immigrants van explotar aquests temors el cap de setmana passat quan van bloquejar la carretera principal del port de Dover per a "protegir les fronteres de Gran Bretanya". Mentrestant, la ministra de l’Interior, Priti Patel, culpa als francesos per no fer prou per a detenir el flux de refugiats a través del canal [de La Manxa, NdelT].
Els refugiats atreuen molta atenció en les últimes etapes altament visibles dels seus viatges entre França i Gran Bretanya. Però hi ha absurdament poc interès en per què suporten tals penúries, arriscant-se a ser detinguts o a morir.
A Occident se suposa instintivament que és perfectament natural que la gent fugi dels seus propis estats fallits (el fracàs suposadament provocat per la violència i la corrupció autoinfligides) per a buscar refugi als països millor administrats, més segurs i més pròspers.
Però el que realment estem veient en aquests pobres barcasses de goma mig inundades que es balancegen a dalt i a baix en el Canal, és la punta de l’iceberg d’un vast èxode de persones provocat per la intervenció militar dels EUA i els seus aliats. Com a resultat de la seva "guerra global contra el terrorisme", llançada després dels atacs d’Al-Qaeda als EUA l’11 de setembre de 2001, almenys 37 milions de persones han estat desplaçades de les seves llars, segons un informe revelador publicat aquesta setmana per la Universitat de Brown als EUA
L’estudi, que forma part d’un projecte anomenat "Els Costos de la Guerra", és el primer càlcul realitzat d’aquest moviment massiu de població impulsat per la violència, utilitzant les últimes dades disponibles. Els seus autors conclouen que "almenys 37 milions de persones han fugit de les seves llars en les vuit guerres més violentes en les quals l’exèrcit estatunidenc ha llançat o participat des de 2001". D’ells, almenys 8 milions són refugiats que van fugir a l’estranger, i 29 milions són desplaçats interns que han fugit dins dels seus propis països. Les vuit guerres examinades en l’informe es troben a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Iemen, Líbia, Somàlia, el nord-oest del Pakistan i Filipines.
Els autors de l’estudi diuen que el desplaçament de persones per aquestes guerres posteriors a l’11 de setembre és gairebé sense precedents. Comparen les xifres dels últims 19 anys amb les de tot el segle XX, i conclouen que només la Segona Guerra Mundial va produir major moviment de refugiats. D’altra banda, el desplaçament posterior al 11-S supera al provocat per la Revolució Russa (6 milions), la Primera Guerra Mundial (10 milions), la Partició Índia-Pakistan (14 milions), Bengala Oriental (10 milions), la invasió soviètica de l’Afganistan (6,3 milions) i la Guerra de Vietnam (13 milions).
Els refugiats són visibles una vegada que travessen una frontera internacional, però els desplaçats interns són molt més difícils de rastrejar, encara que són tres vegades i mitja més nombrosos. Poden desplaçar-se diverses vegades a mesura que els perills que enfronten van disminuint. A vegades tornen a les seves llars, només per a trobar-los destruïts o enfrontar la realitat que els mitjans per a guanyar-se la vida ja no estan. Sovint han de triar entre el dolent i terrible quan les línies de batalla canvien, forçant-los a una existència nòmada dins del seu propi país. A Somàlia, el Consell Noruec per als Refugiats diu que "pràcticament tots els somalis han estat desplaçats per la violència almenys una vegada en la seva vida". A Síria, hi ha 5,6 milions de refugiats però també 6,2 milions de desplaçats interns amb famílies sense treball i mal alimentades que lluiten per sobreviure.
Et pot interessar: La Unió Europea blinda les seves fronteres per “lluitar” contra el Covid
Algunes d’aquestes guerres es van iniciar com a conseqüència directa de l’11 de setembre, en particular a l’Afganistan i l’Iraq (encara que Saddam Hussein no va tenir res a veure amb Al-Qaeda i la destrucció del World Trade Center). Unes altres, com la guerra en curs al Iemen, van ser iniciades per Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i altres aliats [dels EUA] en 2015. Però no podria haver succeït en primer lloc, i haver continuat durant cinc devastadors anys, sense la tàcita llum verda de Washington. Amb el 80% de la població iemenita en situació d’extrema necessitat, l’única raó per la qual no hi ha més refugiats és que estan atrapats dins de Iemen pel bloqueig saudita.
Aquesta voluntat d’iniciar guerres i mantenir-les podria ser menor si els líders estatunidencs, britànics i francesos haguessin de pagar un preu polític per les seves accions. Desafortunadament, els votants mai han entès que l’afluència de refugiats, a la qual tants s’oposen, és la conseqüència del vast desplaçament causat per aquestes guerres estrangeres posteriors a l’11 de setembre.
Síria va superar a l’Afganistan en 2013 com el país del món que més refugiats produeix. A mesura que la violència i el col·lapse econòmic continuen, és probable que el nombre de sirians forçats a fugir de les seves llars augmenti en lloc de disminuir. Una característica que tenen en comú les vuit guerres posteriors a l’11 de setembre és que cap d’elles ha acabat, malgrat anys de lluites inconcluses. Per això el número de desplaçats és molt major que en els conflictes extremadament violents però molt més curts del segle XX. La naturalesa interminable d’aquests conflictes actuals ha arribat a semblar part de l’ordre natural de les coses, però no és així en absolut.
Et pot interessar: Sánchez es treu la careta i endureix la política migratòria
Les potències estrangeres fingeixen que treballen sense parar per a posar fi a aquestes guerres, però només volen la pau en els seus propis termes. A Síria, per exemple, el president Bashar al-Assad, fortament recolzat per Rússia i l’Iran, va guanyar la guerra militarment en 2017/18. En qualsevol cas, feia molt de temps que els Estats Units i Occident volien desfer-se d’al-Assad perquè temien que fos reemplaçat per moviments de la mena de Isis o Al-Qaeda.
Però Washington i els seus aliats tampoc volien que al-Assad, Rússia i l’Iran obtinguessin una victòria absoluta, per la qual cosa han mantingut l’olla bombollejant en un conflicte en el qual els sirians són la carn de canó. Càlculs igualment cínics sobre la negació de l’altra part d’una victòria absoluta han mantingut les altres guerres en marxa, sense importar el cost humà.
Els EUA no és l’únic responsable d’aquests conflictes i del desplaçament massiu de persones que van causar. La guerra de Líbia, llançada per Gran Bretanya i França amb el suport dels EUA en 2011, va ser anunciada com la salvació del poble libi de Muammar Gaddafi. En realitat, va lliurar el país a assassins i gàngsters, convertint a Líbia a la porta a través de la qual els immigrants del nord d’Àfrica tracten d’arribar a Europa.
Fins i tot líders tan poc intel·ligents com David Cameron, Nicolas Sarkozy i Hillary Clinton haurien d’haver previst les conseqüències políticament desastroses d’aquestes guerres. Van generar una inevitable onada de refugiats i immigrants que va dinamitzar l’extrema dreta xenòfoba en tota Europa i va ser un factor decisiu en el referèndum de Brexit de 2016.
També et pot interessar: La Policia grega reprimeix a refugiats sirians que fugen de la guerra
A Gran Bretanya, el desembarcament de refugiats i immigrants sota els Penya-segats Blancs [de Dover] s’està convertint una vegada més en un tema polític candent. En l’altre extrem d’Europa, els immigrants estan dormint al costat de les carreteres en Lesbos després de la crema del campament on havien estat vivint.
Aquestes ones de migració -i la reacció anti-immigrant que tant ha contribuït a enverinar la política europea- no acabaran mentre hi hagi 37 milions de persones desplaçades per aquestes vuit guerres.
Això només succeirà quan les guerres mateixes arribin a la seva fi, com hauria d’haver succeït fa molt temps, i les víctimes dels conflictes posteriors a l’11 de setembre ja no creguin que cap país és millor per a viure que el seu propi.
El present article va ser publicat originalment en The Indepedent l’11 de setembre a 19 anys de la caiguda de les Torres Bessones sota el títol America’s War on Terror is the True Cause of Europe’s Refugee Crisi.
Patrick *Cockburn és periodista especialitzat al mig Orient, on va treballar com a corresponsal per als periòdics Financial Times i The Indenpendent, també publica regularment en la revista Counterpunch. És autor de diversos llibres sobre l’emergència de l’Estat Islàmic com "L’Era del Gihad".
