Il·lusions de l’atlantisme recarregat

Transcorregut més d’un mes de la guerra, un clima d’eufòria triomfalista impregna les opinions de la major part del mainstream mediàtic i els centres de decisió dels EUA. El compliment dels pronòstics realitzats gairebé en solitud per Biden sobre la invasió russa; la capacitat d’articular ràpidament als països de l’OTAN per a respondre amb dures sancions econòmiques que no tenen precedents i van estar bé per sobre del que es pronosticava prèviament; i, finalment, la saturació de l’exèrcit rus –que en les avaluacions que circulen des del Pentàgon va respondre tant a febleses i errors varis de Rússia com a l’assistència que des de 2014 ve rebent Ucraïna en formació militar i pertrets–, van conduir a un optimisme sobre el resultat de la contesa. L’eufòria va portar a Biden a sostenir, a Polònia, que Putin no pot continuar en el poder, frase el sentit de la qual alguns dels seus col·laboradors van buscar contextualitzar i relativitzar, però de la qual el mandatari nord-americà no s’ha desdit al dia d’avui.

La decisió de Rússia d’envair a Ucraïna li va permetre als EUA forjar una unitat de propòsit en el bloc atlantista que no s’observava des dels moments immediatament posteriors a l’11 de setembre de 2001. El vigor de les sancions econòmiques va estar determinat per la fermesa europea en aquestes, i els EUA es va poder donar el luxe de quedar en un segon pla i deixar que els seus aliats portessin la veu cantant. Si la dependència de l’energia de Rússia que condiciona a Europa podia fer esperar majors titubejos o ambivalències, de moment el tancament de files va ser contundent. Les mesures preses per a accelerar l’arribada d’armament europeu a Ucraïna, i el gir d’Alemanya cap a incrementar la seva despesa militar –nodrint d’antuvi les forces de l’OTAN encara que és al mateix temps un primer pas per a recuperar un marge de maniobra propi en aquest terreny del qual Alemanya manca des del final de la II Guerra Mundial– van completar la resposta del bloc a l’agressió russa.

Després dels quatre anys de Trump i el seu America First, durant els quals va buscar imprimir-li als EUA una orientació entre independent i subversiva respecte de les institucions centrals amb les quals aquest país va consolidar el seu domini des del final de la II Guerra Mundial, Biden va arribar al govern prometent el retorn dels EUA a la seva posició de lideratge del "món lliure". Però la desfeta a l’Afganistan va marcar el seu primer any de govern i va escenificar la continuïtat d’un poder imperial en ostentosa deterioració. Mesurada amb aquest punt baix, la situació actual sembla com un clar guany per a l’imperialisme estatunidenc.

Després de la desfeta a l’Afganistan, els contratemps de l’exèrcit rus en el terreny ucraïnès també són motiu de celebració en el Pentàgon segons informen mitjans periodístics com Washington Post sobre la base d’opinions de diversos funcionaris. Cosa que pot resultar una mica exagerat considerant la sumatòria d’ensopecs que acumula els EUA en les seves aventures militars d’envergadura.

Llavors, es frena o es reverteix la tendència, no lineal, però sí observable, a la decadència del poder nord-americà que anàvem caracteritzant abans de la guerra?

Aquesta seria una conclusió massa precipitada. Per descomptat que, com tota la resta, dependrà del resultat final de la contesa, però ja el fet que Rússia hagi realitzat aquest desafiament a l’"ordre basat en regles" que els EUA diu defensar, hauria d’induir-nos a l’escepticisme respecte d’aquesta noció. Alguns altres límits clars s’alcen en contra de la pretensió que es reverteix la declinació estatunidenca. Vegem.

La resposta que estan exercint els EUA i l’OTAN ocorre per fora de qualsevol participació directa en el teatre de la guerra, en el qual només juga un paper a través de l’assistència a l’exèrcit ucraïnès, calibrant en tot moment el que pugui ser pres per Rússia com una agressió militar que pugui justificar accions militars que vagin més enllà d’Ucraïna (alguna cosa que tampoc les forces russes podrien sostenir molt fàcilment). Aquesta intervenció sense forces en el terreny té per a l’imperialisme nord-americà i els seus aliats l’avantatge d’evitar el desgast que representa l’esforç bèl·lic. Però també limita la capacitat d’incidir en la decisió del conflicte. Les sancions provocaran severs trastorns en l’economia russa, que se sentirà durant un llarg període, tanmateix no asseguren torçar els objectius militars del Kremlin.

D’altra banda, la UE i els EUA no van aconseguir arrossegar en les seves sancions a nombrosos països, entre ells compradors importants de matèries primeres de Rússia com l’Índia. Ni tan sols van ser acompanyades per Israel, un ariet central de l’imperialisme ianqui al mig Orient –encara que en aquest moment els oposa la qüestió de l’acord nuclear amb l’Iran–, la qual cosa respon al rol que juga Rússia al mig Orient i específicament a Síria on, com va assenyalar l’expert en política exterior israeliana de la Institució Brookings, Natan Sachs, a la BBC, "Rússia permet a Israel executar operacions militars específiques dins de Síria per a contrarestar l’amenaça de Hezbollah".

Entre els països que no es van sumar a les sancions occidentals està ni més ni menys que la Xina, que des del començament del conflicte es va pronunciar "per la pau" però sense fer cap pas cap a qüestionar al seu aliat. Davant la desconnexió parcial de Rússia del sistema internacional de pagaments SWIFT, el CIPS de la Xina va aparèixer com a alternativa. Si bé és cert que les empreses xineses no volen quedar exposades com Huawei, la directora financera de les quals, Meng Wanzhou, va ser detinguda al Canadà en 2018 sota l’argument que la signatura havia realitzat maniobres per a esquivar les restriccions imposades per les sancions a l’Iran, el gegant asiàtic no té motivacions per a separar-se de Rússia i jugar amb els EUA, que es prepara per a anar contra la mateixa Xina. No obstant això, la Xina tampoc pretén quedar exposada a sancions, fins i tot sabent que aplicar-les en contra seva seria una cosa d’una magnitud completament diferent, i molt més costosa, per als imperialismes occidentals, el comerç dels quals està completament enllaçat al d’aquest país en tots els terrenys, i no sols en les matèries primeres i combustibles com en el cas de Rússia. En l’avaluació d’Alexander Gabuev, del Cargenie Moscow Center, "la Xina està fent tot el que és legítim i que està fora de l’abast de les sancions dels EUA", al mateix temps que es prepara per a, arribat el moment de la postguerra i una eventual relaxació o aixecament de les sancions, assistir ràpidament en la recuperació de Rússia.

Agreguem que les mesures preses contra Rússia generen un efecte de rebot que colpeja als mateixos països que les apliquen, sobretot a la UE (ja que els EUA pot almenys treure profit de sucosos negocis com la venda de gas liquat als seus socis de l’OTAN a un preu bastant més elevat que el del gas rus), i ja han aconseguit probablement un nivell en el qual resulta molt perillós continuar escalant. La inflació que ja venia en ascens –com a resultat de les mesures preses en 2020 per a contenir la crisi pandèmica i de la disrupció de les cadenes de producció globals– es potencia per l’alça dels preus dels aliments i del petroli, que pugen per la mateixa guerra, però agreujat per l’efecte de les sancions en l’oferta. Si bé els EUA i la UE es van deixar marge per a aplicar sancions encara més dures si Putin continua endurint les accions militars, els efectes per a l’economia mundial que això portaria pot actuar com un dissuasiu per a aplicar-les.

Finalment, la solidesa del bloc atlantista podria començar a descompondre’s amb la prolongació de la guerra. Després de dècades durant les quals es va anar posant de manifest, de manera cada vegada més marcada, la divergència d’interessos i perspectives entre els EUA i els seus aliats europeus –enfront de la invasió a l’Iraq, la post-crisi de 2008 i la seva seqüela europea amb la crisi de deute en la zona euro, i en reiterats xocs durant el govern de Trump–, no hi ha cap fàcil retorn a l’inici. La dependència de l’energia provinent de Rússia es va mostrar des del primer moment com un risc inherent al cop econòmic propinat amb les sancions, i s’agreujarà encara més a mesura que es prolongui el conflicte. Com adverteix l’editorialista de Financial Times Gideon Rachman, "el perill és que Rússia aconsegueixi continuar la lluita durant molts mesos", mentre que "els efectes de la ruptura econòmica amb Moscou començaran a sentir-se de manera molt més aguda a Europa en forma d’augment de preus, escassetat d’energia, pèrdua d’ocupacions i l’impacte social de tractar d’absorbir fins a 10 milions de refugiats ucraïnesos". A mesura que augmenti la pressió econòmica, adverteix Rachman, "la unitat occidental podria fracturar-se, la qual cosa generaria pressions contradictòries sobre els líders polítics". Agreguem que la indústria alemanya, que des de la implementació pel govern de Gerhard Schröder del programa de reformes neoliberals conegut com a Agenda 2010 entre 2003 i 2005, va barallar per reestructurar-se i tornar-se competitiva avançant sobre les condicions de la classe treballadora alemanya, no sacrificarà sense més una part dels avantatges reeixits acceptant per temps indefinit la compra d’energia més cara de fonts alternatives a la russa, la qual cosa dispararia els seus costos desplaçant les mercaderies "made in Germany" dels mercats globals.

Per a Rachman, els riscos per a la unitat de propòsits en el bloc imperialista occidental no estan només en aquestes divergències, sinó en la possibilitat que, a la calor d’aquests desbordaments econòmics que preexisteixen a la guerra, però aquesta agreuja infinitament, es generi un "terreny fèrtil per al ressorgiment de populistes com Donald Trump als EUA, Marini Le Pen a França o Matteo Salvini a Itàlia, tots els quals han estat admiradors de Putin en el passat".

La foto del consens entre els EUA i la UE per a respondre a la invasió de Rússia no pot prendre’s llavors com el final de la pel·lícula.

Rússia, triomf pírric o derrota estrepitosa?

Putin va llançar l’"operació especial" a Ucraïna confiant, tot ho indica, en un èxit ràpid en els seus objectius. Res prova la intenció de prendre més territori que el de l’Est del país, el Donbas, on habita la població russòfona i es troben, a més, bona part dels recursos energètics d’Ucraïna. Però aquestes pretensions territorials delimitades anaven acompanyades, segons manifestaven les declaracions oficials al moment d’iniciar la campanya, de l’aspiració de produir un canvi de règim a Ucraïna, sota la pretesa "desnazificació", i assegurar a futur una neutralitat en aquest país, avortant qualsevol integració a l’OTAN (que no era tampoc una perspectiva immediata més enllà de les manifestacions del president d’Ucraïna a favor d’avançar cap allí).

Molt probablement hi havia en l’estratègia del Kremlin dos importants càlculs que es van provar equivocats: que la resistència ucraïnesa seria més feble, i que la resposta per part dels EUA i la UE en termes de sancions seria més limitada, més en línia amb les que van ser aplicades des de la invasió a Crimea en 2014.

Al cap d’un mes de guerra, Rússia va anunciar un gir en els seus objectius, disfressat després de la idea que s’havien complert els objectius de la "primera etapa" de la Guerra. Sobre aquesta base, ara es concentrarien en l’ocupació de l’Est del país. Si bé des de llavors van continuar els bombardejos en la resta d’Ucraïna, és una manera de sincerar les dificultats i ajustar les pretensions per a mostrar una sortida reeixida, a pesar que avui la perspectiva d’un "canvi de règim" per a imposar un govern més favorable a Rússia sembla molt més llunyana. Com observa amb alguna ironia l’analista estatunidenc George Friedman

"La tragèdia és que l’acord que es discuteix sembla afirmar el que havia estat originalment. Els russos ara afirmen que la seva única intenció en la guerra era assegurar la regió oriental de Donbas, no ocupar Ucraïna. Anar a la guerra per això semblaria inútil, ja que gran part de la regió de Donbas ha estat sota un control rus informal però molt efectiu des dels esdeveniments de 2014. És una regió dominada per russos ètnics, i encara que Ucraïna no estava contenta amb l’ocupació del territori ucraïnès, difícilment estava en condicions de desafiar seriosament a Rússia. El que va fer dubtoses les afirmacions russes, per descomptat, van ser les columnes de tancs que es dirigien al sud des de Bielorússia cap a Kíev, entre altres coses. Semblaven estar fent la guerra a Ucraïna en general i no simplement formalitzar el control d’una àrea que ja controlaven. És probable que les seves demandes siguin més extremes, exigint el control de la terra entre Donbas i Crimea, apoderant-se de fet del sud-est d’Ucraïna. Però com vaig dir, van lliurar una guerra dissenyada amb ambicions encara més àmplies [...] La tragèdia és que es van necessitar milers de morts per a portar-nos al punt en el qual tot va començar."

Amb el llançament de l’"operació especial", Putin va fer gala d’un desafiament sense precedents al dret que s’arroga els EUA per a definir, al costat dels seus aliats, quines operacions militars i ocupacions són legítimes o, mancant aquest acord, per a ser l’únic país que pot executar operacions que no compten amb el suport en el consell de seguretat de l’ONU o la seva assemblea, com la de l’Iraq, i no sofrir conseqüències. El càlcul de Rússia era desafiar els advertiments dels EUA i l’OTAN, però surfejar les conseqüències econòmiques de les sancions durant la conflagració per a aconseguir els seus objectius militars i forçar un aixecament de les mateixes conclòs el conflicte. Recolzat en l’experiència de 2014 es va preparar per a resistir les conseqüències econòmiques de sancions com les de llavors, i comptava amb folgades reserves d’USD 640.000 milions de dòlars. El Banc Central rus va perdre accés a gairebé la meitat d’aquests fons com a resultat del congelament imposat per les sancions.

El desenllaç de la guerra està obert i, més enllà dels avanços, el resultat de les negociacions és encara incert. L’aposta dels EUA i els seus aliats europeus és que la combinació entre la resistència ucraïnesa i les sancions produeixi el màxim desgast i obligui a Putin a soportar moments desagradables, assolint molt menys del que ambicionava. Però, més enllà dels costos que va afrontar Rússia –molt majors a l’esperat– en el terreny i en els impactes econòmics –encara que la seva moneda va recuperar valor després de les mesures preses per a cobrar en rubles les exportacions de gas i petroli–, i de la moderació de les seves ambicions inicials, el resultat podria ser molt diferent del parany catastròfic que descriuen per a Putin i el seu règim alguns editorialistes occidentals. Altres mirades més sòbries reconeixen que difícilment pugui haver-hi un altre camí que negociar amb Rússia. Com advertien fa uns dies Thomas Graham i Esberlen Menon a Foreign Affairs:

No hi ha un camí obvi cap a una victòria primerenca i decisiva sobre Rússia. Els Estats Units i els seus aliats han rebutjat la possibilitat d’una intervenció militar directa per a defensar Ucraïna, davant el risc que pugui desencadenar una guerra nuclear. Les armes occidentals que flueixen cap a Ucraïna augmentaran les pèrdues ja substancials de Rússia en soldats i armaments, però Putin sembla estar preparat per a acceptar el cost si això és el que es necessita per a sotmetre als ucraïnesos [...] Encara que Ucraïna i els seus patrocinadors occidentals no estan en condicions de derrotar a Rússia en un termini raonable, sí que tenen influència per a impulsar les negociacions.

Desafiar l’ordre internacional, avançar en objectius territorials a Ucraïna i no quedar en total aïllament sinó ser part d’una sortida negociada, pot ser menys del que Putin esperava inicialment, però no s’assembla per a res a una derrota en tota la línia. Per això, encara que els estrategs de l’OTAN aspiren al fet que Rússia surti de la guerra molt pitjor que com va entrar, la taca d’aquesta impugnació a l’ordre imperialista per part d’una potència "revisionista", com la solen definir els documents dels think tanks occidentals per la seva ubicació contrària a Washington, que comparteix amb la Xina, difícilment pugui esborrar-se.

Un pas més cap a l’enfrontament entre potències

Si bé la guerra a Ucraïna no és encara un xoc militar directe entre grans potències, marca un perillós acostament en aquest sentit. I així com fins i tot en plena escalada EUA no va perdre de vista en cap moment que el terreny on es dirimeixen les qüestions estratègiques crucials per al seu domini no es troba en l’Est d’Europa, sinó a Àsia, també Pequín observa amb atenció el desenvolupament de la guerra a Ucraïna, amb la intenció del que poden ser els escenaris d’un hipotètic conflicte per Taiwan. Com assenyala Ho-Fung Hung en un recent debat, com li vagi a Rússia en el seu desafiament pot resultar definitori per a la Xina en el full de ruta per a pugnar per les seves reivindicacions respecte de Taiwan. La revitalització del bloc atlantista, malgrat la frevolesa i contradiccions que assenyalem més amunt, és un advertiment per a la Xina i un senyal favorable per als EUA amb la intenció d’aquesta disputa estratègica. Divendres passat Xi Jinping va ser advertit en un cim per vídeo amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el titular del Consell Europeu, Charles Michel, que la Xina rebria represàlies si ajuda a Moscou, al que el líder xinès va respondre exhortant a la UE a trencar amb "la mentalitat de la Guerra Freda" i actuar amb independència dels EUA. Per descomptat, no està res dit, i mentre hi ha sectors "globalistes" en l’establishment nord-americà que pugnen per aquest alineament, també, com a resultat d’aquesta guerra i els desbordaments econòmics que agreujarà, poden revitalitzar-se els sectors més afins a la línia de Trump, que apuntava a una altra articulació –que buscava fins i tot acostar-se a Rússia– per a anar contra la Xina.

Tornant llavors a la pregunta del començament, la tendència al desordre mundial fa un salt qualitatiu amb aquesta guerra. Malgrat les aparences immediates, la revitalització del bloc atlantista no necessàriament tindrà llarga vida. El que és segur és que ens acostem un pas més cap als enfrontaments per als quals es va preparant llargament l’imperialisme nord-americà amb l’ascendent potència oriental.

Notes

[1] També hi ha, no obstant, els qui tracen la hipòtesi que l’objectiu va estar des del començament delimitat al Donbas, i la campanya més àmplia va estar dirigida a vèncer la resistència d’Ucraïna. Però sona a una estratègia excessivament costosa per a objectius relativament limitats com aquests, per més apetibles que puguin resultar.