×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La filosofia que necessitem no ens la donarà el govern "progressista"

El nou decret d'Educació presentat pel Govern “progressista” redueix les hores lectives de pràcticament totes les humanitats i assignatures artístiques. La pitjor part se l'emporta la Filosofia que en l'ESO ocuparà només una part de les 35 hores de l'assignatura d'Educació en Valors Cívics i Ètics, enfront de les 105 hores de Religió.

Víctor Stanzyk

dimecres 6 d’abril
Facebook Twitter

Un dels compromisos que es van prendre al Congrés dels Diputats el 2018 per part de tots els partits, inclosos aquells que conformen ara el Govern “progressista”, era que els continguts relatius a Filosofia i a l’educació ètica i de valors a Secundària no desapareixerien, que serien recuperats després de la seva exclusió amb la Llei Wert. Aquest compromís es va fer mitjançant una proposició no de llei. Tota la comunitat educativa confiava que alguna cosa que semblava no aixecar butllofes entre els partits, per una vegada, fos respectat.

El gerro d’aigua freda per als professors de filosofia va ser que, lluny de guanyar hores lectives, amb el nou decret, han perdut. L’assignatura de Filosofia que s’oferia com a optativa a 4t de l’ESO, ja bastant pobre al seu currículum i a les seves hores, doncs que s’impartís depenia de la demanda dels centres, queda a la mercè de les Comunitats Autònomes.

D’altra banda, l’assignatura de Valors Ètics passarà a dir-se Valors Cívics i Ètics, i quedarà reduïda a 35 hores durant un sol curs de tota l’ESO. Perquè la comparem amb la seva contrapartida, Religió conserva 105 hores lectives. Se suposava que VCE havia de recuperar l’ètica que la Llei Wert havia eliminat. Paradoxalment, suposava una major recuperació per a l’assignatura la situació prèvia a intentar recuperar-la per la Lomloe, ja que s’oferien més hores i estava molt més equiparada amb Religió i altres assignatures.

Aquesta reducció d’hores s’ha donat en pràcticament totes les humanitats i assignatures artístiques, com a Llatí o Música. L’objectiu, tal com ve declarat en la llei, és incloure assignatures més «pràctiques». En román paladí: més convenients per al mercat i les empreses. En lloc de filosofia o música, les assignatures que ocuparan aquestes hores seran les dedicades a l’emprenedoria i a l’ús de mitjans digitals.

La resposta que s’ha donat a aquest nou atac ha estat immediata i potent, sobretot en xarxes amb el #Filosofíaobarbarie. No obstant això, aquesta reacció ha abastat molts aspectes que volguéssim tractar, no sols per a oferir una anàlisi, sinó també una proposta coherent que no sigui parcial i immobilista.

La política educativa del PSOE-UP no és progressista

Soc professor de filosofia, i en aquest temps he rebut moltes condolences per la meva assignatura. Totes d’elles anaven, sorprenentment, acompanyades per una anotació: «el sorprenent és que faci això el PSOE, i més si està UP amb ells». El sorprenent és que la gent se sorprengués, perquè no hi havia sorpresa cap en què el PSOE fes de l’educació un mas per a empreses i enfoqués l’educació de cara a l’emprenedoria i la vida laboral.

La història de les reformes educatives és la vida de l’educació pública contra el PSOE (si exceptuem la que es va donar amb la Llei Wert, que va ser contra el PP). Pensem en la primera reforma postfranquista, la Llei orgànica de Dret a l’Educació (LODE) de Maravall, o les mobilitzacions contra la LOGSE, amb Solana al capdavant. Sense aprofundir en cadascuna, aquestes lleis van tenir una resposta del professorat, el qual estava pedagògicament més avançat que el propi govern respecte a tècniques, interessos i continguts que donar. Mentre es fundava la Coordinadora d’Ensenyament que va combatre durant els anys 80 i principis dels 90 les reformes laborals, advocant per un ensenyament més obert, crítica, obrera i allunyada tant de la ideologia conservadora de l’Església com de les urpes de les empreses; mentre els obrers i estudiants s’organitzaven, el PSOE realitzaven polítiques educatives que obria la possibilitat al finançament de les escoles privades, que reduïa els continguts d’humanitats per a potenciar aquelles que fossin concordes amb el reconversió neoliberal de González i que portava poder de decisió als centres, convertint al docent en un assalariat més al servei d’un Estat reaccionari i burgès.

Aquestes primeres lleis van ser les que van deixar de parlar de continguts i d’aprenentatge per a començar a parlar d’adquisició de competències, enfocades descaradament a disciplinar a l’alumnat perquè fos un dòcil ciutadà i un treballador de primera. Al temps, començava a acorralar-se a les assignatures d’humanitats per a donar pas a les tecnològiques, a l’anglès, etc. Tot això sense tocar la parcel·la de l’Església a les aules, que continuaven dogmatitzant i atemptant contra la suposada «educació científica» que pretenien els socialistes.

En aquest marc, va haver-hi grans mobilitzacions que els més majors recordaran. La Coordinadora s’organitzava amb les assemblees estudiantils, igual que amb altres treballadors, que prenien els centres i es resistien a acceptar aquestes reformes. Batalles campals pels districtes de Madrid, vagues indefinides de mesos, en la qual els alumnes anaven a classe a aprendre política des de la barricada, braç a braç amb els professors.

Aquestes mobilitzacions, les més importants que ha viscut l’ensenyament en aquest país des de la II República, no es va fer contra l’Aliança Popular de Fraga, sinó contra el Govern del PSOE de Felipe González. I en aquesta reconversió els sindicats van jugar un paper essencial, ja que va ser el moment en què van abandonar la clandestinitat al preu de tornar-se els gendarmes de la classe obrera i de la joventut. El vergonyós paper que va jugar CCOO i UGT en aquests temps, que van arribar fins i tot a impedir assemblees en els centres i a acusar els professors de «lluitar només per diners»; o el timorat paper del nounat Sindicat d’Estudiants, que va renunciar a portar la lluita més lluny del que exigien les masses de joves estudiants, que sempre estaven disposats a marxar amb els treballadors contra les reformes educatives que minaven el seu futur; tots dos factors van ser decisius perquè el PSOE se sortís amb la seva, desarticulés el moviment obrer en educació (que fins i tot avui no ha aixecat cap) i acabés d’imposar un model educatiu neoliberal.

Tornant a l’actualitat, la nova Lomloe manté aquest esperit, ocultant sota un maquillatge progressista (com incloure educació feminista) nous atacs contra la classe treballadora i contra els alumnats (els quals es veuran perjudicats amb el nou model de promoció).

Per tant, quina és aquesta llei que respecta el pensament crític i democràtic que teníem abans i que ara no? O quina és aquesta llei que ens anava a brindar el PSOE, però al final no ho ha fet? Tots dos són miratges, perquè el PSOE mai ha fet una llei educativa que afavoreixi l’aprenentatge i la formació lliure dels estudiants, sinó el contrari: si tenim una llei estreta de mires, coercitiva i a la mercè de les empreses li ho devem al PSOE. Al mateix PSOE que UP està secundant malgrat els crits que llancin en Twitter els seus ministres. Aquest atac també ve d’ells perquè segueixen en el Govern.

A més de l’efecte lesiu que tindrà sobre l’educació, aquestes lleis estan posant en safata de plata les polítiques educatives a la dreta. L’exemple perfecte és el programa educatiu d’Ayuso. La Lomloe ha obert el camí a una Llei Mestra que eliminarà continguts per a donar pas a exalçaments patriòtics i ultraconservadors. Tornant a la Filosofia, Ayuso ha arribat fins i tot a fer un tuit acusant a Sánchez d’atacar el pensament crític a les escoles. Naturalment, sabem que si hi ha un estendard de la corrupció, l’engany i el liberalisme és ella.

Un altre exemple: a penes es va confirmar l’elecció educativa del Govern, Santiago Abascal va defensar a la Filosofia en el Congrés, acusant a Sánchez de no complir el seu compromís. El dolent, és que té raó. Però el pitjor de tot, és que aquestes polítiques estan permetent a la dreta posar-se al capdavant de gran part del descontentament social. La nova llei no sols és una derrota per a la filosofia, sinó per als professors i treballadors del sector.

La filosofia de l’institut no és crítica

Hi ha una constant en el «moviment per la salvació de la filosofia» que és el convenciment en els valors tradicionals de la filosofia, que vinculen passivament als principis de l’Estat Espanyol. L’article d’Isabel Galvín en Público va per aquesta línia. Es parla que la filosofia és democràtica, és llibertat i és crítica. Es parla de Sòcrates, del diàleg, de la mordacitat per a desmuntar el present, de la importància en el pensament científic de la filosofia, de la filosofia que és impulsada també des de la ciència. I tot això, en abstracte, pot ser cert, però és imprecís per partida doble.

D’una banda, quan es parla que és crítica i democràtica no es diu respecte de quina ni per a qui. És una perspectiva descaradament reformista que el major al·legat que puguem fer sigui recordar al Govern l’important que aquesta assignatura és per a la salut democràtica d’un Estat liberal i venut a les grans capitals, on cada vegada hi ha major misèria i desesperació, sobretot en la joventut. En lloc d’organitzar-se i lluitar per un canvi estructural en l’educació que doni pes autènticament a la formació dels alumnes i els canalitzi a un futur millor per a ells i per a tots; en lloc d’això, posen el crit en el cel i miren al seu propi botxí: És que no veus l’important que soc per a tu!

No s’adona (o no vol adonar-se) perquè la filosofia no té un valor intrínsec. No tota filosofia és crítica ni democràtica. La que està inculcada en el nostre sistema educatiu, per la pròpia configuració del mètode pedagògic i l’estructura dels estudis, és impossible que serveixi per a més que deixar anar un cànon de continguts que alguns creïn que té valor per si mateix però no és així. Les cadenes que fan que la filosofia continuï sent un reguitzell ideològic sense solta ni volta és el propi model educatiu al qual ella s’ha acostumat.

En els instituts la filosofia està arraconada, és aquest departament compost per un sol professor tancat en el despatx més petit del centre. Però vegem l’educació filosòfica en tota la seva esplendor: la universitat. Sobre el seu pòrtic, en lloc d’aquesta inscripció il·lustrada, sapere aude, veiem gravades a foc aquestes paraules del Pare Jorge de El Nom De la Rosa: «preservació, i no recerca, perquè no existeix progrés en la història del saber». Grups de recerca rampinyant subvencions, un llenguatge cada vegada més obtús i aliè a la realitat, especialistes que enfront de joves sense futur s’atreveixen a dir que el nostre temps és una «crisi de [insereixi terme francès de moda]». La filosofia fa molt que va cedir el seu lloc com a generador d’idees a la publicitat, al coaching i a l’espectacle. Estudiar cànons, interpretar textos, sense possibilitat de dir res nou, sota pena de que el catedràtic de torn et faci la creu, és el contrari al pensament crític, democràtic.

En els instituts, on la filosofia està molt més reglada, veiem projectada en un temps més curt aquest vici. Un no pot deixar de sentir que mai arriba a aprofundir amb els alumnes (almenys amb la majoria), que la filosofia queda en la superficialitat. El pensament crític que tant reivindiquen alguns està tan lligat al currículum que, en lloc a fer pensar, ensenyen teories que creuen que basta conèixer-les per a ser crític.

Això no és problema dels professors, és una qüestió estructural, que no ve només d’aquesta llei, sinó de les anteriors. D’aquí ve que sigui sorprenent l’obstinació que alguns tenen de dignificar una assignatura vexada de mil maneres diferents enfront de la nova vexació. Cedeixen la crítica a les engrunes d’un Estat capitalista que, no és que no entengui l’important de la filosofia, sinó que no entén a importància de res que no sigui el valor econòmic.

La filosofia és una disciplina, alguna cosa que fa l’ésser humà, i consegüentment situada històricament. Pot ser crítica i democràtica si, autènticament, serveix per a destruir els fonaments de la societat en la qual vivim i proposa un canvi en les bases. Això és, només és crítica si és pràctica i no s’emmotlla als principis establerts per l’Estat. I això implica deixar de pensar en dignitats abstractes, en la protecció de les grans veus canòniques. La millor manera de defensar la filosofia és portar-la al carrer, organitzar a tota la comunitat educativa i imposar una llei que sigui per i per a la classe treballadora i la joventut. Només llavors cobra sentit la filosofia enfront de la barbàrie.


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge