Eurostat, l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea, acaba d’ordenar a l’Estat espanyol que assumeixi la propietat en exclusiva de la SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària), el denominat ’banc dolent’. Ho ha fet perquè la SAREB s’ha quedat a zero de capital, després d’esgotar els seus últims recursos. Pel que en trobar-se en fallida Eurostat exigeix que es transformi en deute públic la totalitat del forat creat després de gairebé deu anys de funcionament.
Ara ordena que dels 48.000 milions de deute avalat per l’Estat espanyol en el moment de crear-se el banc dolent i després de les vendes d’uns pocs actius durant aquest període, quedant un saldo negatiu de 35.000 milions, es registri aquest saldo negatiu com a deute públic de l’Estat. Aquestes xifres, marejadores, portarien a un cost públic total del rescat de les entitats financeres de 77.651 milions d’euros.
Després de la creació en 2012 amb l’objectiu de netejar els actius tòxics dels balanços dels bancs, bàsicament de les entitats nacionalitzades (BFA-Bankia, Catalunya Banc, NCG Banc Gallec i Banc de València) i, de les entitats que estaven en procés de reestructuració (Banc Mare Nostrum, CEISS, Caja3 i Liberbank), la SAREB ha resultat un fiasco de gestió i mala praxi financera, per la qual cosa el pou que s’ha obert ha llastrat els seus resultats absolutament.
Però de la SAREB han xuclat tant els bancs o caixes rescatades com totes les entitats financeres que es van vincular a ella. Uns sanejant-se a expenses de l’Estat i col·locant actius de préstecs incobrables; o aportant solars, pisos o locals sense sortida en el mercat als preus que els convenien per a eludir pèrdues i blanquejar els seus balanços. Tot consentit, secundat i promocionat pel Govern del PP de Rajoy i la UE, i després pel Govern de coalició PSOE – UP, que no ha canviat res d’això.
D’això s’han beneficiat també les entitats financeres que constituïen el capital social al costat de l’Estat, cedint en forma d’aportació de capital altres actius totalment desvalorats en forma de més béns immobles -terrenys, solars, locals, habitatges- sense pràcticament valor real. Pel que, l’única part que posava diners comptants en aquesta operació financera era l’Estat. A més, alguns d’aquests bancs es beneficiarien després de la neteja a fons efectuada en els actius d’aquests bancs i caixes en fallida, després de ser privatitzats de nou en adquirir-los a preu de ganga i en gran manera rehabilitats en els seus balanços. Això va succeir, per exemple, amb el Santander en adquirir el Banc Popular per 1 euro, o ja sota el Govern de coalició amb la recent fusió de CaixaBank-Bankia.
No obstant això, i encara que l’Estat aportava el 45% dels recursos del ’banc dolent’, enfront de la part del capital privat -més aviat fictici- que participava amb el 55% restant, en cap moment -ni amb el Govern del PP, ni amb del PSOE i Unidas Podemos- es van posar els actius immobiliaris de la SAREB al servei de les necessitats de la població vulnerable que es trobava sense habitatge perquè era desnonada sense miraments, malgrat no tenir alternativa residencial. Famílies senceres, amb menors o amb ancians i ancianes, o persones dependents eren i són llançades al carrer, mentre la SAREB acumulava habitatges sense sortida i a costa de l’erari públic, per la pressió de les entitats financeres que, malgrat haver estat rescatades, pretenien continuar com sempre amb els habitatges.
Ni el Govern del PP, com és sabut, ni tampoc el de PSOE-UP, que presumeix de "no deixar a ningú enrere" durant la crisi de la pandèmia, han constituït un fons d’habitatges públics amb aquests recursos per a atallar el problema de la falta d’habitatge públic accessible per a la població vulnerable. Aquesta mesura ha estat plantejada en múltiples ocasions per la PAH i organitzacions socials en favor de l’habitatge públic, mentre avui dia continua havent-hi milers de desnonaments malgrat decretar la moratòria dels desnonaments del Govern de Sánchez.
Mentides, corrupteles, retallades socials i pèrdues
Van mentir tant el Banc d’Espanya - aquesta institució pública que sempre fa anàlisi per a justificar la retallada de les pensions i crida a devaluacions salarials per a sortir de la crisi, i que va dir en 2012 la rendibilitat dels actius del ’banc dolent’ podrien aconseguir el 15% - com el Ministeri d’Economia, en boca del seu ministre de llavors Luis de Guindos, quan va indicar que el rescat bancari no costaria ni un euro al contribuent, a gratcient que el forat que s’anava a generar anava a ser enorme. I que en realitat ho pagaríem a través de profundes retallades en sanitat, educació, serveis socials i, en general en drets dels treballadors i les classes populars tal com va succeir des de 2012 sobretot.
Així, nou anys més tard, al forat de 42.651 milions d’euros que calcula el Banc d’Espanya que ha deixat la banca, cal afegir-li 10.000 milions més. Aquests diners es deriven de l’existència d’un patrimoni net negatiu de 7.511 milions que ha deixat la SAREB, més els 2.192 milions que havia posat prèviament l’Estat per a constituir el ’banc dolent’. No deixa de ser curiós que, havent-hi propietaris del capital social privats, tant entitats financeres com asseguradores, cap es faci càrrec d’aquests deutes i l’hagi de fer-ho l’Estat en exclusiva. Més quan venim d’un 2020 amb importants guanys dels bancs, que fins i tot han exigit i reeixit distribuir dividends als seus accionistes malgrat l’oposició inicial de la UE, i quan l’Estat a través de l’ICO amb préstecs avalats ha sostingut el pes de l’aturada econòmica provocada per la pandèmia. Cosa que ha permès incrementar el negoci dels bancs i reduir considerablement els seus riscos.
Una vegada més, la banca mai perd, sobretot si el "govern més progressista de la història" no s’atreveix ni tan sols a prendre en propietat els habitatges que ha pagat molt cares per a cedir-les-hi a la població vulnerable.
Les corrupteles són conseqüència que els actius es van taxar i van traspassar amb costos molt sobrevalorats, perquè els bancs no perdessin. Quan tots eren sabedors que aquests preus no eren gens creïbles, només cal veure la diferència amb els preus als quals compraven els fons voltors altres actius immobiliaris en aquesta mateixa època.
A més, els costos de la mateixa organització de la SAREB es van disparar pel manteniment del parc immobiliari i per les despeses financeres derivades de l’obtenció dels propis recursos contaminats que els suposava un cost financer absolutament desorbitat. Paradoxa de les paradoxes, s’adquirien recursos inflats de preu amb costos financers afegits absolutament usurers. Els famosos swap, dels quals el ’banc dolent’ va adquirir el major de la història d’Espanya i, probablement, d’Europa. Per això, s’estima una pèrdua d’uns 3 mil milions. Malgrat que els tipus d’interès van començar a baixar, es continuava pagant molt car.
Per si no n’hi hagués prou, any rere any, es van anar ajustant les taxacions dels actius tòxics el valor dels quals anava baixant cada vegada més, ara sí que calia ajustar-los a preus més realistes, i eren molt baixos. Per aquest concepte sol en 2019 la SAREB va perdre 1.000 milions d’euros.
Resultat de tot això, en 2020 només ha quedat en el passiu dels comptes de la SAREB el deute avalat per l’Estat, la resta d’operadors va desaparèixer. D’aquí la imposició d’Eurostat que l’Estat assumeixi els 35.000 milions de pèrdues. Ara només el que es malvengui dels actius es podrà recuperar, però en realitat no deuria el Govern "progressista" posar-los a la disposició dels sectors més vulnerables en forma d’una bossa d’habitatge públic i garantir així l’habitatge com a dret públic? Una cosa difícil si recordem les paraules del ministre del ram, Ábalos, quan recentment va dir que l’habitatge no té sol caràcter social, sinó que també és un negoci, mentre Unidas Podemos continua blanquejant i sostenint les polítiques social liberal del PSOE des del Govern.
Socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis
El Govern de coalició del PSOE i Unidas Podem ha atacat les conseqüències de la pandèmia amb les clàssiques polítiques consistents en socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. Més de 120.000 milions en préstecs avalats per l’Estat, molts d’ells a les grans empreses de l’IBEX 35, amb interessos i condicions favorables. Almenys 40.000 milions per als ERTO dels quals es beneficien sobretot les empreses, els treballadors només veuen reduïts els seus ingressos en un mínim del 30% sobre salaris ja molt baixos. 10.000 milions d’ajudes directes per a grans empreses estratègiques dels sectors afectats. 11.000 milions, 7.000 en ajudes directes, per a grans i pimes variant el percentatge de suports a partir del 30% de baixada d’ingressos, no de pèrdues. Enfront d’això a penes 160.000 beneficiaris de l’IMV (Ingrés Mínim Vital), quan anava a arribar a més de 800.000. 16.000 milions lliurats a les comunitats autònomes per a atacar les conseqüències de la pandèmia, però que moltes, com la Comunitat de Madrid, a penes han gastat en rastrejadors o treballadors i treballadores de la sanitat i sí en toros i professors de religió.
Per això les cues de la fam continuen expandint-se, augmenten els desnonaments, els talls de subministraments bàsics no estan garantits, les necessitats socials més bàsiques es disparen, l’escut social, en definitiva, no és més que una quimera. A més, els fons europeus, 140 mil milions, seran gestionats per les grans empreses de l’IBEX 35 a través de projectes estratègics que faran de locomotora.
Per això, cal iniciar un procés de mobilitzacions i lluites al carrer a través de l’autoorganització de la joventut, les dones i les i els treballadors, exigint a l’esquerra sindical i a les burocràcies sindicals, des de la base i de manera assembleària, i a les organitzacions socials i polítiques a l’esquerra del PSOE i Unidas Podemos aixecar un programa unitari d’emergència social perquè aquesta vegada sí, la crisi la paguin els capitalistes.
