Política Estat espanyol

GOVERN ESPANYOL

La disciplina fiscal i el deute, dos problemes estructurals de l’economia espanyola

La intenció del Govern d'aconseguir un baló d'oxigen de la UE per a escometre algunes polítiques socials més aviat modestes es complica.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 5 de febrer| edició del dia

Segons les dades de l’últim informe de la Comissió Europea, malgrat el creixement econòmic dels últims anys, ni el deute públic ni el dèficit estructural descendeixen. Només la desobediència a la disciplina fiscal i financera de la UE permetria al Govern de coalició dur a terme polítiques socials més de fons, però això és quelcom que no està en la seva agenda.

Tot apunta al fet que el Govern de coalició del PSOE-Unides Podemos haurà d’empassar-se molt aviat el gripau d’escometre la reducció del deute i dèficit públic de manera significativa. I tindrà, més aviat que tard, que adoptar mesures de retallades de la despesa pública, fonamentalment en les partides pressupostàries més inflades (pensions, sanitat, educació, etc.). Perquè sembla evident que l’opció d’increment de la recaptació fiscal fins a aconseguir diversos punts més del PIB (Espanya està 6 punts per sota la recaptació mitjana a la UE, 35,4% enfront del 41,7%), i poder recaptar 60.000 euros més, resultarà impossible amb el plantejament d’aquest Govern.

Amb una repercussió d’increment fiscal prevista per a menys de l’1% dels contribuents i amb augments previstos de recaptació més aviat ínfims, no es pot anar molt lluny per a revertir la precarietat social imperant.

La necessitat d’abordar de manera urgent l’ajust pressupostari i fiscal es planteja per dues raons bàsiques. La primera per l’inflat del dèficit i el deute públic espanyol i perquè, a més, i com és tradició, Brussel·les sempre lliga més en curt als Governs social-liberals del PSOE que als del PP. I una altra, perquè la paciència de Brussel·les s’està esgotant, tenint en compte que amb creixements mitjans del PIB per sobre del 3% fins a 2018, no s’han reduït a penes ni el deute ni el dèficit públic.

A més, les anàlisis dels experts estimen que, amb l’alentiment de l’economia espanyola el creixement de la qual per a 2020 s’estima en un 1,5% del PIB, no es podràn obtenir molts recursos que ajudin a aconseguir més ingressos fiscals. Tot això farà més complicada la situació per a desactivar la bomba en potència que pot suposar l’enorme deute existent. Sobretot, davant un possible i temut canvi de tendència que pogués començar a elevar els tipus d’interès. El que sembla evident és que els tipus negatius com els que existeixen ara no es poden perpetuar en el temps i, d’altra banda, posen en greu risc la salut del sistema financer, convertint els avantatges actuals en una possible hecatombe financera.

D’altra banda, i per si tot el que s’ha dit fos poc, acaba d’entrar en vigor la reforma constitucional de Zapatero de 2011 pactada amb el PP de l’article 135, segons la qual el primer que cal pagar és el deute i els interessos financers. El que imposa, com a obligació constitucional, preservar l’estabilitat pressupostària i la sostenibilitat financera dels comptes públics.

Tot això fa que resulti molt complicat un dels primers objectius del Govern de Sánchez i Iglesias, com seria arribar a obtenir el beneplàcit amb Brussel·les per a continuar tirant de la permissivitat de la qual Rajoy es va veure àmpliament afavorit durant tots els seus mandats. I aconseguir que la senda del dèficit es faci més flexible i no obligui si més no al Govern a haver de complir les pròpies previsions realitzades a l’octubre passat, amb el Govern en funcions de Pedro Sánchez, del 2% de dèficit públic, quan molts experts, a més, ho situen ja en el 2,5%.

Per tant, la qüestió del deute i el dèficit públic, suposarà un problema difícil de defugir per al nou Govern que, segons ha declarat, pretén dur a terme la quadratura del cercle complint amb les exigències de Brussel·les, mentre d’altra banda ha plantejat que desenvoluparà polítiques modestes per a pal·liar la desigualtat i la precarietat.

Un estudi alarmant de la Comissió Europea

La Comissió Europea, de fet, ja planteja una estirada d’orelles al Govern espanyol, segons el seu últim estudi sobre la situació i sostenibilitat del deute públic a Europa. A l’Estat espanyol, una situació conjuntural com va ser l’increment del deute públic, conseqüència de la crisi de 2008, s’ha transformat en estructural. Passant del 36,3% del PIB en 2007, just abans de l’inici de la crisi, fins al màxim guarisme reeixit en 2014 amb el 100,7% de deute. I sobretot, mantenint-se en el temps durant tots aquests anys, una vegada que en 2013 s’aconsegueix el 93,7%, sense aconseguir fer-la baixar de l’entorn del 95% i més. Per això l’estudi conclou que l’Estat espanyol, un dels més endeutats de la UE, no reduirà el nivell d’endeutament per sota del 96% (el límit màxim establert per Brussel·les és del 60% per a considerar-ho dins del tolerable) fins a l’any 2030. I això si les coses no van massa malament.

Així, els tècnics de Brussel·les han estimat en l’estudi que aquest any de 2030 es podria aconseguir un dèficit del 95,7% del PIB amb el que tot aquest camí portaria a una reducció de tot just un 1% si tenim en compte que el deute previst per a l’any 2019 és estimat en un 96,7%.

Una altra dada significativa és que, a més, l’escassa reducció del deute durant aquests anys s’ha degut més al creixement de la inflació, encara que ha estat petit, i a la possibilitat de finançar-se molt més barat, donats els baixíssims tipus d’interès que ha de pagar l’Estat espanyol pel seu deute, amb interessos negatius a curt termini i pròxims al 0% a 10 anys, 0,3% en 2020. El que ha suposat i suposarà un enorme estalvi al Tresor.

No obstant això, el que a penes s’ha millorat, és amb els dèficits estructurals, és a dir, amb el qual no es deriva de la situació conjuntural, sinó que té a veure amb els dèficits associats a la situació permanent i estructural de la falta d’ingressos i de despeses que no es redueixen prou.

En aquest sentit, la Comissió ha estimat en l’estudi que el resultat del dèficit estructural no baixarà del 2,6% durant els pròxims deu anys i que, per tant, no es trobarà en equilibri, segons les exigències de Brussel·les, durant una dècada.

L’estudi també allunya la idea plantejada pel Pla Pressupostari del Govern per a 2019, plantejat quan Pedro Sánchez estava en funcions, d’aconseguir el denominat “superàvit primari”. Això implicaria obtenir un superàvit en els comptes públics, abans del pagament dels interessos del deute. Doncs bé, segons els tècnics de la UE, més aviat al contrari, estimen que almenys fins a l’any 2021 no s’aconseguirà en absolut cap superàvit primari. Més aviat creuen que el dèficit primari serà el que anirà augmentant, des d’un 0,1% en 2020 fins al 1,2% del PIB al final del període.

D’aquí l’exigència de Brussel·les que qualsevol recaptació addicional d’ingressos es destini a reduir deute i no a despeses corrents de l’Estat. És a dir, que comminen al fet que es compleixi la reforma de la Constitució del PSOE de Zapatero i del PP, i la llei d’Estabilitat Pressupostària: primer pagui’s el deute i asseguri’s l’estabilitat financera i l’equilibri pressupostari i després, si queden recursos, s’atendran les necessitats socials.

La Comissió Europea ha inclòs a l’Estat espanyol dins dels vuit països més vulnerables i amb altíssim risc, pels enormes problemes macroeconòmics que poden sorgir per mantenir un molt elevat deute pública.

Tot aquest anàlisi reafirma les nul·les esperances que podem tenir respecte a aquest Govern social-liberal i clarament favorable a les polítiques neoliberals de la UE, l’IBEX 35 i als interessos patronals.

Així s’ha pogut comprovar ja amb qüestions tan centrals com la no derogació completa de les reformes laborals i les reformes de les pensions de Zapatero i Rajoy. Aquesta última reivindicació, per cert, ha generat una vaga en Euskal Herría que marca un camí. Hem de preparar-nos, aixecant un programa d’organització i mobilitzacions unitàries, continuades i independents del Govern i de les burocràcies sindicals, perquè la crisi, encara sense resoldre, la paguin els capitalistes.




Comentaris

Comentar