La realitat per a una part important de la població, especialment per als sectors populars, és cada vegada mes semblant a una distopia. Això s’emmarca dins de la lògica que imposa el capitalisme per la qual les relacions socials es fonamenten sobre la mercaderia, que pren una aparença mística, i acatem les seves lleis com si d’un Déu es tractés quan ha estat la humanitat la que els va donar vida. Ens obliguen a assumir la seva existència com un fet natural i a desproveir-la del seu caràcter històric i social.
Es converteixen així les relacions humanes en “relacions entre coses”, transcendint aquestes últimes el paper humà i elevant-se a un nivell superior, desproveint al seu torn a la humanitat de la seva centralitat en el curs de la seva pròpia història i substituint-la per la de la mercaderia. Queden així definides les bases del que Guy Debord va dir La Societat de l’Espectacle, que en altres termes equival al present esdevenir de les societats de producció mercantils modernes, en les quals tot s’ha convertit en una representació de la realitat a través de la mercaderia que contemplem absorts.
“Tota la vida en les societats on regeixen les condicions modernes de producció es manifesta com una immensa acumulació d’espectacles. Tot el que abans es vivia directament, s’allunya ara en una representació”, va escriure Debord en la seva obra "La Societat de l’Espectacle".
El capitalisme és un monstre que es devora a si mateix. Karl Marx va plantejar en una coneguda cita que el capitalisme tendeix a destruir les seves dues fonts de riquesa: la naturalesa i l’ésser humà. Això és cert, encara que a vegades malinterpretat en tan sols el pla material. Mentre consumeix a velocitats de vertigen els recursos materials i la força de treball humana esprement al límit a sengles proveïdors sota la imperativa ordre de la demiúrgica mercaderia, acaba també amb la psique humana.
Estrès, ansietat, depressió i diverses malalties mentals creixen exponencialment conforme més arrelada està aquesta macabra lògica en la nostra existència. Germinen des de que les nostres vides són canalitzades a la producció, a l’escola, en l’institut i universitat. S’alimenten del buit existencial i emocional que deixa en nosaltres el descurar les nostres veritables necessitats darrere de l’única cosa que importa, la producció desenfrenada, el creixement de mercat i el consum voraç, de la falta d’expectatives reals que el món ens ofereix i de l’engarrotament de la intel·ligència emocional que desatenem perquè no contribueix als desitjos i necessitats del capital.
Se’ns incapacita per a la cerca d’una existència plena, les perspectives s’embussen i se’ns encega convenientment com a cavalls de guerra, enfocant-nos en una única i indiscutible adreça: la del capital.
Aquestes malalties no són doncs producte de l’atzar, sinó conseqüències irremeiables del fuet mercantil que ens governa, i al seu torn afavoreixen la seva constant reproducció. Això, en l’actual etapa del capitalisme, es materialitza en el neoliberalisme econòmic, que és la seva forma més desenvolupada. En ell se’ns infon la idea que tots podem aconseguir qualsevol cosa si ens esforcem prou, negant la idea de classes socials, de posseïdors i desposeidos. Aquesta idea meritocràtica es va alimentar amb mites com el de Jeff Bezos, “el noi que va iniciar un imperi en un garatge”, però avui enmig d’una crisi històrica del capitalisme i del model neoliberal aquesta idea, ja en si falsa, genera profundes frustracions en la majoria dels sectors populars que es culpabilitzen de “els seus fracassos”.
Es tanca així el cercle. Sota el seu jou emmalaltim mentalment i ens convertim en peces semi- inertes que encaixen cada vegada millor en la gran maquinària de producció capitalista en la qual s’ha convertit la nostra existència, retroalimentant i reforçant així la roda de la lògica del capital que mai sembla parar de girar.
No obstant això, és en el combat mateix per un món en el qual puguem desenvolupar lliurement la nostra humanitat, on també podrem construir una manera diferent de relacionar-nos entre nosaltres. La nostra lluita contra el sistema capitalista no és només per alliberar-nos de les condicions de misèria material a la qual ens sotmeten, sinó també per poder trencar en mil trossos aquesta roda que ens destrueix emocionalment. Per això com deien las treballadores en vaga de la Fabrica tèxtil de Lawrence en 1912, “ Volem el pa però també volem les roses”.
