Política Estat espanyol

UN TEXT DE LEÓN TROTSKY

La democràcia burgesa i la lluita contra el feixisme

A propòsit del debat suscitat per la proposta del Govern de tipificar l'apologia del franquisme com a delicte, publiquem la "carta sobre Holanda", una missiva de León Trotsky dirigida al diputat Henricus Sneevliet, del Partit Socialista Revolucionari holandès, qui al 1936, li consulta sobre un projecte de llei per a la dissolució de les organitzacions paramilitars feixistes.

dimecres 12 de febrer| edici� del dia

Benvolgut amic:

La qüestió de la nostra actitud cap a les mesures governamentals que ostensiblement ataquen al feixisme és molt important.

Atès que la democràcia burgesa es troba en fallida històrica, ja no pot defensar-se en el seu propi terreny contra els seus enemics de dreta i esquerra. És a dir que per a "mantenir-se", el règim democràtic ha d’autoliquidar-se progressivament mitjançant lleis d’emergència i arbitrarietat administrativa. Aquesta autoliquidació de la democràcia en la lluita contra la dreta i l’esquerra col·loca en primer pla al bonapartisme de la degeneració, l’existència incerta de la qual necessita el perill de dreta i esquerra per a oposar-los entre si i elevar-se gradualment per sobre de la societat i del seu parlamentarisme. Des de fa temps penso que el règim de Colijn és bonapartista en potència.

En aquest període tan crític, el principal enemic del bonapartisme continua sent per descomptat, l’ala revolucionària del proletariat. Podem afirmar sense por d’equivocar-nos que a mesura que la lluita de classes s’agreugi, totes les lleis d’emergència, poders extraordinaris, etcètera, seran emprats contra el proletariat.

......hem de votar en contra de totes les mesures que enforteixin a l’estat
capitalista-bona­partista, encara que es tracti de mesures que puguin causar-los molèsties temporals als feixistes.

Quan els stalinistas i socialistes francesos van votar per la dissolució administrativa de les organitzacions paramilitars, el vell canalla Marcel Cachin va escriure en L’Humanité més o menys el següent: "Una gran victòria... Sabem, naturalment, que en la societat capitalista totes les lleis es poden esgrimir contra el proletariat. Però bregarem per impedir-ho, etcètera." Aquí la mentida està en la paraula "poden". El que degué haver dit és: "Sabem que a mesura que s’aprofundeixi la crisi social, totes aquestes mesures seran esgrimides contra el proletariat amb intensitat deu vegades major." La conclusió és senzilla: no podem ajudar a apuntalar el bonapartisme de la degeneració amb les nostres pròpies mans i lliurar-li les cadenes que utilitzarà inevitablement per a capturar a l’avantguarda proletària.

Amb això no volem dir que en el futur immediat Colijn no vulgui deixar anar el seu colze dret, de les pretensions excessives dels feixistes. La revolució social no sembla una amenaça immediata a Holanda. El gran capital espera pal·liar els perills imminents mitjançant un estat fort i concentrat (val dir, bonapartista o semibonapartista). Però Colijn mai liquidarà, ni tan sols aïllarà totalment, al feixisme, perquè li serveix per a mantenir a distància al seu veritable enemic, el proletariat revolucionari. Com a màxim buscarà controlar-ho. Per això, la consigna per la dissolució i desarmament de les bandes feixistes a través de l’estat (el vot per aquesta classe de mesures) és absolutament reaccionària (els socialdemòcrates alemanys clamen: "L’estat ha d’actuar!"). Això equivaldria a fer un fuet amb la pell del proletariat, que els àrbitres bonapartistes tal vegada utilitzarien per a acariciar suaument algun que un altre darrere feixista. Però la nostra responsabilitat i deure indefugible és protegir la pell de la classe obrera, no lliurar el fuet al feixisme.

La situació té un altre aspecte que considero més important encara. Per la seva pròpia essència, la democràcia burgesa és un engany. Com més floreix, menys la pot utilitzar el proletariat (com ho demostra la història d’Anglaterra i dels Estats Units). Però en virtut de la dialèctica de la història la democràcia burgesa pot convertir-se en una poderosa realitat per al proletariat en el moment de la seva desintegració. El feixisme és el signe extern d’aquesta degeneració.

La lluita contra el feixisme, la defensa de les conquestes de la classe obrera en el marc de la democràcia en degeneració pot convertir-se en una poderosa realitat, atès que li brinda a la classe obrera la possibilitat de preparar-se per a les lluites més grans i d’armar-se parcialment. Els dos últims anys a França, a partir del 6 de febrer de 1934, els han brindat a les organitzacions obreres una oportunitat excepcional (que potser no es repeteix molt aviat) per a mobilitzar al proletariat i a la petita burgesia cap a la revolució, crear una milícia obrera, etcètera. Aquesta oportunitat inestimable és producte de la democràcia, de la seva decadència, de la seva evident incapacitat per a mantenir l’"ordre" mitjançant els vells mètodes, i del perill igualment evident que amenaça a les masses treballadores. Qui no aprofiti aquesta situació, qui anomeni al "estat", és a dir, a l’enemic de classe, a "actuar", ven la pell del proletariat a la reacció bonapartista.

Per consegüent, hem de votar en contra de totes les mesures que enforteixin a l’estat capitalista-bona­partista, encara que es tracti de mesures que puguin causar molèsties temporals als feixistes. Els socialdemòcrates i els stalinistas naturalment diran que defensem als feixistes contra el Pare Colijn qui, després de tot, és millor que el vilà Mussert [1]. Sense por d’equivocar-nos podem dir que som més previsors que els altres i que els esdeveniments posteriors confirmaran per complet els nostres vaticinis i consignes.

Hem de prendre mesures enèrgiques contra els mètodes intel·lectuals ’antifeixistes’ abstractes (...). El ’antifascismo’ no és res, és un concepte buit que empren els stalinistas per a encobrir les seves martingales. En nom del ’antifascismo’ van instituir la col·laboració de classes...

No obstant això, podem presentar certes esmenes que, en ser rebutjades, li mostraran clarament a tots els obrers que el que està en joc no són els darreres feixistes, sinó la pell del proletariat. Per exemple: 1) Aquesta llei no afectarà sota cap circumstància als piquets obrers, encara que es vegin obligats a actuar contra els esquirols, feixistes i altres elements lúmpenes; 2) els sindicats i les organitzacions polítiques de la classe obrera es reserven el dret de construir i armar organitzacions d’autodefensa davant el perill feixista. L’estat es compromet a ajudar a aquestes organitzacions lliurant-los, a la seva comanda, armes, municions i suport financer.

En un parlament aquestes mocions sonen una miqueta estranyes, i les seves excel·lències els estadistes (i els falsaris stalinistas) les consideraran "escandaloses". Però el comú dels obrers, tant en el NAS com en els sindicats reformistes, les considerarà perfectament justificades [2]. Per descomptat que suggereixo aquestes esmenes únicament com a exemple. Potser poden elaborar-se fórmules millors i més precises. S’atreviran els senyors socialdemòcrates i stalinistas a negar el seu suport, o inclusivament a votar en contra? Encara que votin a favor, les mocions seran rebutjades i llavors quedarà absolutament clar per què votem en contra de la moció del govern en el seu conjunt; i tenim l’obligació de votar en contra sense la menor vacil·lació, per les raons exposades més amunt (encara que el bloc parlamentari de Colijn resolgui que la nostra moció no es pot discutir, argumentant que s’aplica únicament a la tècnica propagandística i no a l’essència de la qüestió).

Hem de prendre mesures enèrgiques contra els mètodes intel·lectuals "antifeixistes" abstractes que solen infiltrar-se en les nostres files. El "antifascismo" no és res, és un concepte buit que empren els stalinistas per a encobrir les seves martingales. En nom del "antifascismo" van instituir la col·laboració de classes amb els radicals. Molts camarades nostres van voler donar suport al "Front Popular", és a dir, la col·laboració de classes, de la mateixa forma en què donem suport al front únic, és a dir, la política de separar al proletariat de les altres classes. En nom del "antifascismo", partint de la consigna absolutament falsa de "el Front Popular al poder", van encara més lluny i declaren que estan disposats a fer costat al bonapartisme perquè el vot en favor del projecte de llei "antifeixista" de Colijn, no és sinó un suport directe al bonapartisme.

***

* La democràcia burgesa i la lluita contra el feixisme. Informations Dients, N° 10, febrer de 1936, on va aparèixer sota el títol de ’’carta sobre Holanda". Traduït de l’alemany [a l’anglès] per Russell Block. A principis de desembre de 1935, poc abans que Trotsky escrivís aquesta carta, la cambra de Diputats de França havia aprovat una llei de dissolució de les organitzacions paramilitars. Encara que era evident que la llei podia aplicar-se tant contra els feixistes com contra les organitzacions d’autodefensa obreres, els diputats stalinistas i socialistes van votar a favor d’aquesta. La idea va ser adoptada immediatament pels holandesos: el govern de coalició de dreta, presidit pel primer ministre Hendrik Colijn, va presentar un projecte de llei d’il·legalització dels cossos de defensa especials. Henricus Sneevliet, secretari del RSAP, li va sol·licitar una opinió a Trotsky, i va rebre com a resposta aquesta carta on s’insta als trotskistes holandesos a oposar-se al projecte i se’ls suggereix arguments i inclusivament esmenes. En aquesta època, Sneevliet era diputat en la cambra baixa del parlament bicameral holandès. Al maig de 1936 ell i els tres diputats comunistes van votar en contra del projecte, que igualment va ser aprovat i va entrar en vigor al setembre, després de ser aprovat per la cambra alta. A Holanda es van publicar breus extractes d’aquesta carta després de l’aprovació de la llei. Hendrik Colijn (1869-1944), primer ministre d’Holanda en 1925-26 i 1933-39. Encapçalava el Partit Antirevolucionari (aquí es tracta de la Revolució Francesa), organització burgesa protestant amb una certa base en la classe obrera i en la petita burgesia. Trotsky ho tracta irònicament de ’’pare", el nom que dóna la premsa burgesa holandesa als polítics burgesos molt populars.

Notes

[1] Anton Adriaan Mussert (1894-1946): dirigent del Moviment Nacional Socialista, organització feixista holandesa fundada en 1931. Encara que Hitler ho va nomenar dirigent del poble holandès al desembre de 1942, el veritable poder durant l’ocupació nazi estava en mans de la SS. En finalitzar la guerra Mussert va ser executat per traïció.

[2] NAS (Organització Nacional Laborista): petita organització sindical d’esquerra presidida per Sneevliet.




temes relacionats

Lleó Trotsky   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Estat espanyol   /    Llibertats democràtiques   /    Política Estat espanyol   /    Cultura    /    Franco   /    Política exterior

Comentaris

Comentar