Política Estat espanyol

La crisi de la Corona despulla l’estrany “republicanisme” d’IU i el PCE

A la meitat de la pitjor crisi de la Corona els ministres “comunistes” i els diputats d'IU i el PCE opten per la inacció i sumar-se des del govern a l'operació per a salvar la institució separant-la de l'emèrit.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 17 de juliol| edició del dia

No hi ha dia en què no es conegui un capítol més dels escàndols del rei emèrit. La Corona viu en aquests dies una de les seves pitjors crisis, només comparable a la de Botswana de 2012. Aquella es va intentar saldar amb l’abdicació de Juan Carlos I dos anys més tard. Aquesta vegada s’intenta tapar la ferida amb una operació entre Moncloa i Zarzuela -amb el suport de bona part de la premsa cortesana- per a separar a Felipe VI de les corrupteles del seu pare.

El moment per als qui diuen defensar una altra forma d’Estat, o almenys el dret democràtic elemental de poder sotmetre aquesta a referèndum, es podria dir que és òptim. Ho és perquè passessin a l’ofensiva, tractessin de convertir aquesta crisi en una oportunitat per a deixar una institució medieval i hereva del franquisme condemnada a habitar en el museu d’història. Però, no aquesta sent així, ni molt menys.

Els ministres “comunistes” com a part de l’operació “salvem a Felipe VI”

Ens referim als principals partits que han fet de la tricolor i la reivindicació de la III República una de les seves principals insígnies identitàries en les últimes dècada, concretament IU i el PCE. No parlem de Podemos, que com veurem, des del seu naixement es va posicionar com una força lleial a la Corona més enllà d’algun discurs o tuit molest per a Zarzuela.

Tant els ministres “comunistes”, Garzón i Díaz, com el secretari general del PCE, Enrique Santiago, no sols estan deixant passar l’oportunitat per omissió, sinó que com a part del govern i del suport parlamentari a aquest, estan compromesos amb l’operació d’Estat per a salvar la institució a costa de “sacrificar” el “juancarlismo”.

De fet han renunciat a qualsevol iniciativa parlamentària que qüestioni la institució o a Felipe VI, encara que si aquesta autolimitació a investigar a l’emèrit ha estat acceptada pels seus socis del PSOE en aliança amb la dreta i l’extrema dreta.

El “republicanisme” del PCE i IU es despulla com un “republicanisme” per als 14 d’abril, per a adornar faristols en la Festa del PCE i originals dissenys d’adhesius i samarretes. Quan la Corona passa necessitat, aquí està aquesta corrent política, fundadora del Règim del 78, per a ser part del salvavides.

L’argumentari per a justificar-lo és que estan atenent altres qüestions més urgents, en el marc de l’actual crisi sanitària i econòmica. Sembla que la lluita contra la Corona ha de posposar-se llavors a èpoques sense crisis, quan hi hagi prosperitat econòmica, plena ocupació i estabilitat política. És a dir posposen el seu “republicanisme” per a quan aquest volta a tenir cap empenta, no passi d’una manifestació anual que no molesti a Sa Majestat.

L’estrany “republicanisme monàrquic” del PCE

No és res nou. L’estrany “republicanisme monàrquic” del PCE data des de la seva pròpia legalització. En la primera roda de premsa de Carrillo després de la Setmana Santa de 1977 en què Suárez va treure al seu partit de la clandestinitat, va sorprendre que estigués presidida per una gran rojigualda de fons, la bandera de la Corona. El vell estalinisme reconvertit en eurocomunisme es comprometia amb l’acceptació de la Monarquia i la unitat d’Espanya amb aquest gest.

No era una qüestió menor. El regnat de Juan Carlos I, al qual Carrillo va arribar a dir al 1975 com “El Breu”, era una condició fonamental per a garantir les continuïtats de la dictadura. Que el principal partit de l’oposició es comprometés a defensar-la va ser clau per a una pròspera restauració borbònica. L’avui emèrit sempre li ho va agrair a Carrillo, amb el qual li va unir una excel·lent relació personal fins a la seva mort.

Més recentment hem tornat a veure en els actuals dirigents del PCE i IU reedicions d’aquesta política d’auxili a una Corona en dificultats. La principal dificultat dels 6 anys de regnat de Felipe VI es diu Catalunya. El rebuig popular a la Corona allí és de masses i permanent, al punt que a la meitat d’aquesta crisi la Zarzuela ha suspès la seva visita a Barcelona i Figueres aquest divendres Ha secundat llavors el PCE i IU aquest fenomen antimonàrquic íntimament lligat amb la lluita pel dret d’autodeterminació? Tampoc.

De la mateixa manera que el seu “republicanisme” s’evapora quan la institució està en crisi, el compromís del PCE i IU amb el dret a decidir va desaparèixer justament en els moments més aguts del moviment democràtic català, negant-se a reconèixer la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre i posicionant-se en el camp de la defensa del marc constitucional com a límit infranquejable.

Encara que Garzón i altres dirigents hagin qüestionat puntualment el discurs del 3 d’Octubre de Felipe VI, el gruix de la seva política respecte a Catalunya ha abonat el sentit comú espanyolista que va avalar la repressió de l’Estat.

Podemos i la seva lleialtat manifesta a la Corona

Menys encara es podria esperar una actitud bel·ligerant amb la Casa Reial de part de Podemos o els Comuns. El partit d’Iglesias es va estrenar en 2014, després de la seva irrupció en les europees, negant-se a donar suport a les mobilitzacions contra la monarquia que es van convocar en desenes de ciutats després de l’anunci de l’abdicació. Iglesias i Errejón van entendre, com Carrillo en 1977, que per a aconseguir el seu objectiu – ser acceptats com a part d’una restauració “progre” del règim en crisi – havien d’acceptar els consensos fonamentals del regne.

Per si quedava algun dubte, des de Vistalegre I van explicitar que per a ells la forma d’Estat no era en absolut un tema que estigués en l’agenda, més enllà de les seves preferències per una forma electiva de la Prefectura de l’Estat.

A Catalunya aquest paper auxiliar de la Corona ha tingut expressions encara més agudes. A més de compartir amb IU una posició constitucionalista que deixava el “dret a decidir” com una frase buida a pronunciar quan no molesti, el neorreformisme va decidir enfrontar-se directament a les mostres de contestació popular a les visites del rei.

Ada Colau, com a alcaldessa de Barcelona, ha rebut a Felipe VI i defensat explícitament la seva presència a la ciutat, en moments com les manifestacions contra els atemptats de les Rambles – en la qual massivament es va qüestionar els llaços dels Borbons amb les monarquies del golf finançadores del terrorisme islamista – o en diverses ocasions després d’avalar la repressió de l’1 d’Octubre.

No acabarem amb la Corona sense fer-ho amb el Règim del 78

La imatge dels diputats d’Unidas Podemos en d’en peus i els seus ministres aplaudint a Felipe VI en la sessió inaugural de l’actual Legislatura, podem dir que va ser la culminació d’aquest neomonarquisme del canvi. Avui aquest es constata amb l’alineació dels morats amb el PSOE en el seu defensa de la institució, que pot passar fins i tot per alguns gestos i fins -menys probable- alguna reforma.

Una imatge que deixa clar que per a acabar amb aquesta reaccionària institució no es pot comptar amb els “republicans” d’Unidas Podemos reconvertits en ministres i ministres de Sa Majestat. Una cosa tan elemental com aconseguir un referèndum sobre monarquia o república només serà possible des d’una lluita independent dels partits del govern “progressista” i en contra del Règim del 78.

La baralla per imposar processos constituents des de la mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant, per a resoldre aquesta demanda democràtica, al costat d’altres com el dret a decidir, i abordar també tots els problemes socials agreujats ara per la crisi, continua sent una tasca vigent i l’única via de poder avortar les operacions restauradores en curs de les quals el nou “progressisme” és part.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol   /    Monarquia   /    En Català   /    Santiago Carrillo   /    Alberto Garzón   /    PSOE

Comentaris

Comentar