Les perspectives econòmiques que va publicar la fundación Funcas la setmana passada per a l’Estat espanyol no són gens falagueres. El think tank de les caixes d’estalvi diu que fins a 2023 la producció nacional no es recuperarà. És una mala notícia per a la joventut obrera. No acabem de sortir de l’anterior crisi, ara entrem en una altra.
Segons Funcas, en el millor dels casos la contracció econòmica serà del 7% per a 2020 amb un atur que escala del 13% al 18,8% (encara que descendeixi al 17,1% el 2021). En el cas que el confinament duri més (cosa que el govern no nega amb l’anunci de descalada lenta) i que no funcionin les mesures per a evitar tancaments d’empreses, i que pugi el deute sobirà de l’estat, Funcas adverteix que la contracció serà moltíssim pitjor, amb el 12,5% -i més- i un atur del 24%.
El sector serveis, que representa ni més ni menys que el 15% del PIB, serà el més colpejat de tots. Arrossegant després de si al 6% de l’economia. Entre el 20 i 30% del comerç acabarà tancant. I encara que aquest serà el sector més colpejat, no serà l’únic, ja que el consum intern en general decaurà amb taxes d’estalvi de les famílies del 14,2%. I el comerç internacional es contraurà un 13% que afectarà, encara que menys, a les exportacions de les quals depèn gran part de les indústries centrals, com l’automoció i els seus auxiliars. A això se li suma que, si en l’anterior crisi van desaparèixer 300 mil autònoms, en aquesta ocasió serà pitjor.
La joventut precària, una vegada més la “gran perdedora” de la crisi
Per com es ve donant la crisi, els seus efectes adversos s’encebaran especialment amb diverses capes de la joventut treballadora. D’acord amb l’estudi del Servei Públic d’Ocupació Estatal amb dades de 2018, el 81,55% dels joves (els menors de 30 anys) treballen en el sector serveis. És a dir, precisament el sector colpejat per aquesta crisi. La resta de joves participen el 8,97% i el 5,77% en la indústria i l’agricultura, respectivament. A més, la porció del sector serveis és desigual geogràficament a l’Estat espanyol i hi ha regions, barris i ciutats obreres que viuen enterament d’aquest sector.
Però si això no fos suficient, la joventut precària és a més el sector més “vaporós” del mercat laboral. El 82% va signar contractes temporals per obra i servei i el 92,2% va firmar contractes temporals. El 56% va durar menys de 3 mesos i el 10,8% menys d’un any, amb una rotació de contractes de 2 a 3 per any. Respecte al total, el 43,6% eren contractes a temps parcial. És a dir, tant pels tipus de contractes i sectors, la joventut precària reuneix tots els punts per a ser el “perdedor” de la crisi.
A aquest sector jove, se li sumen dues capes de joves molt diferents entre si. Aquells de 30 a 40 anys que tornaran a viure una nova crisi i que després de costar-li anys aconseguir un lloc de precari mileurista ara es troba en la incertesa més absoluta. I per l’altre, la joventut estudiantil que, encara que molt desigual socialment, la crisi farà fallida moltes de les seves expectatives, ja molt rebaixades.
Pot semblar exagerat, però reflexionar sobre la situació vital d’aquesta ingent massa de precaris que viuen al dia del seu sou (i que van engrossir els sol·licitants de menjar en un 40%), no podem deixar de veure una sorprenent similitut amb els personatges de la distòpica pel·lícula “In Time”, protagonitzada per Justin Timberlake.
En aquest marc de crisi, la burgesia voldrà recuperar-se de la crisi de l’única forma possible dins del capitalisme, que és a costa de precarizar i atacar fins i tot més les condicions dels treballadors, utilitzant el temor a l’atur per a abaratir el preu de la força de treball, com sempre ho han fet.
La joventut precària, protagonista dels principals fenòmens socials
No obstant això, en aquest clima d’incertesa, fins als propis pensadors de l’establishment estan advertint que aquesta situació pot provocar “insurreccions” i “revolucions”. I no és un pronòstic que haguem de descartar. La crisi des del 2008 ve donant tot tipus de fenòmens socials en un context en el qual els i les precàries, i sobretot les més joves, han estat els seus pagans i també els seus protagonistes en molts casos.
Tres anys després d’esclatar la crisi, va sorgir el moviment 15M format per joves estudiants precaris sense futur, i des de llavors no han parat de sorgir tot tipus de petits agrupaments sindicals de la joventut resistint a la precarietat, des dels Raiders fins a les Kellys, passant per les vagues dels pizzers i pizzeres, entre molts altres.
I des que el 2018 els indicadors econòmics i les perspectives d’una nova recessió aguaitaven, va tornar a veure’s un nou cicle de la lluita de classes. Com va ser el moviment de la joventut a Xile o el de les Armilles Grogues a França, formada per aquesta massa enorme de treballadors precaris i treballadors independents que van posar en escac al govern de Macrón. A Espanya, la joventut precària no només va tenir la seva expressió en el moviment del 8M, els joves que van aixecar barricades en flames a Barcelona per l’excarceració dels presos polítics el van formar aquest sector de treballadors precarizados, com descrivia El País en les seves pàgines.
No són les úniques expressions. L’avanç de la precarització dins de les fàbriques que abans tenien millors sou ha canviat en un percentatge molt alt per l’entrada d’una nova generació obrera amb pitjors sous que va viure les conseqüències de la crisi del 2008, i que no li deu res a la burocràcia sindical. L’avanç de l’esquerra sindical en aquestes fabriques i empreses és expressió d’aquesta nova van configurar social.
El que ve caracteritzant a aquesta nova generació de joves obreres i obrers que vénen pagant els costos de la crisi en forma de precarietat i que es troben sempre a la vora del precipici, és el salt a la mobilització, i en uns casos a la radicalització i l’espontaneïtat quan a aquesta insuportable situació de precarietat se li van unir atacs de tota mena als seus drets socials i polítics.
La joventut precària, el desafiament de ser avantguarda en la recomposició de la classe treballadora
Una situació en la qual els empresaris i els seus governs no poden, ni volen deixar marge que no sigui per a salvar-se ells. Podrà originar nous fenòmens socials? Pot ser. I si és així, els i les obreres anticapitalistes hem de preparar-nos per a aquesta perspectiva, sobretot el nou activisme obrer juvenil. De la mà d’un programa anticapitalista que imposi que la crisi no la pagui algun sector de la classe obrera mes acomodada o de la classe mitjana empobrida, sinó que qüestioni als grans negocis dels capitalistes.
Una situació en la qual els empresaris i els seus governs només buscaran salvar-se ells, descarregant novament la crisi sobre les nostres condicions de vida, és gairebé inevitable que l’espurna de la rebel·lió torni a prendre en la joventut explotada i oprimida. Hem de preparar-nos per a aquesta perspectiva, sobretot el nou activisme obrer juvenil, organitzant-nos des d’ara per a la lluita de la mà d’un programa que qüestioni als interessos dels capitalistes.
Però només amb la lluita o la “pressió extrema” no serà suficient. Com vam veure després del 2008 i en el 15M, no n’hi ha prou que la joventut surti als carrers o prengui les places. Per a imposar el nostre programa al capital i els seus governs és necessari posar en moviment les posicions estratègiques que ocupa la classe obrera i són essencials en el funcionament del capitalisme (com la indústria, els transports, la logística), teixint aliances al mateix temps amb els sectors populars, el moviment de dones i els estudiants. Per a això és necessari acabar amb el corporativisme de la burocràcia sindical, recuperant els sindicats i les organitzacions obreres per a la lluita. La joventut precària tenim el desafiament de ser avantguarda en la recomposició de la classe treballadora.
Les i els joves precaris necessitem organitzar el nostre propi partit de classe, anticapitalista i revolucionari
Com deien els joves del Maig Francès, “siguem realistes, demanem l’impossible”. Però l0l “impossible” depèn de la relació de forces que conquerim a la lluita i, sobretot, que tinguem una direcció política i una estratègia per a lluitar per això.
Aquesta també és una de les grans lliçons del cicle de lluita anterior: els treballadors i la joventut hem de fer política, però no qualsevol política. Si el 15M va ser expressió de la “il·lusió d’allò social”, la qual cosa va seguir amb Podemos (i la seva aliança amb IU i el PCE) va ser una nova “il·lusió política”: la utopia reformista d’arribar pacíficament a les institucions i canviar les coses “per a la gent” des de dalt. Avui podem veure el resultat: una nova casta d’esquerra integrada al govern imperialista espanyol que en aquesta crisi està fent tot per salvar als capitalistes, mentre el que li espera a la majoria social és més precarietat, atur i misèria. La crisi actual reafirma una alternativa de ferro: o s’enfronta a l’Estat capitalista, o s’acaba sotmès als dictats del capital. Per això, més que mai cal superar l’experiment neorreformista i construir una altra esquerra, anticapitalista i revolucionària.
És per això que des d’Esquerra Diari estem organitzant Cercles Virtuals per a discutir un programa de sortida obrera a la crisi, organitzant una gran xarxa de precaris anticapitalistes que reflecteixin les seves lluites, que lluitin per aquest programa en els centres de treball. Però al mateix temps plantegem la necessitat urgent de construir una altra esquerra que, com diem en l’última declaració de la CRT, es proposi “lluitar perquè la crisi la paguin els capitalistes i trencar totalment amb les hipòtesis que ens han fet arribar a la pitjor crisi amb una esquerra reformista que ve jugant el trist paper de metge de capçalera del capital”. Un veritable partit de classe, anticapitalista i revolucionari, perquè la “protesta generalitzada”, les “insurreccions” i “revolucions” que el capital tant tem, arribin a triomfar.
A debatre aquesta perspectiva cridem a diferents organitzacions de l’esquerra que es reivindica revolucionària i anticapitalista, així com a totes i tots aquells joves treballadors, dones i estudiants que veritablement volen preparar-se per a “prendre el cel per assalt”.
