Aquests dies em sigut testimoni en diferents mitjans de comunicació de la terrible situació en la que es troben les temporeres de la maduixa a Huelva, ja que estan sotmeses a una explotació laboral i opressió sexual i racial que reflecteix un problema estructural de fons que és necessari analitzar. El que ocorre a Huelva amb les treballadores immigrants temporeres no és una excepció, no es tracta d’un cas aïllat, sinó que és conseqüència d’uns mecanismes legals, socials i econòmics, immersos en el mercat laboral dels països capitalistes, que les empreses i els governs utilitzen per esclavitzar-les.

La immigració a Espanya ha estat un dels factors del creixement econòmic al llarg d’aquests anys. En la dècada dels 2000, durant l’auge econòmic, van ser els treballadors i la mà d’obra de les dones els qui van fer possible “l’enlairament espanyol”. En aquests anys l’economia espanyola en creixement es va recolzar entre altres coses en la precarització d’un sector de treballadors, els immigrants. El treball precari i submergit que durant aquells anys es començava a desenvolupar va ser la base real del creixement econòmic espanyol i de l’enriquiment d’uns pocs. Miguel Sebastián, director de l’Oficina Econòmica del Govern en 2006, afirmava que els treballadors estrangers han aportat el 50% del creixement del Producte Interior Brut (PIB) dels últims cinc anys i un 30% al de l’última dècada”. Darrera d’aquesta afirmació s’amaga el veritable model liberal, en el que les condicions laborals es devaluen al màxim i permeten un gran benefici per als empresaris espanyols.

Però aquesta precarització dels sectors d’immigrants no venia del no res, es recolzava en una legislació preparada pels diferents governs que permetia una reculada en les condicions laborals dels immigrants. És en aquest moment, en la dècada del 2000, quan es van crear els "contractes en origen". Aquests contractes permetien al govern regular la immigració i garantir als empresaris que els treballadors estrangers fossin contractats des dels seus països sota unes “condicions especials”. La Llei Orgànica EL4/2000 d’11 de gener, aprovada sota el govern de Zapatero, regulava aquesta pràctica, i els acords entre el Govern espanyol i diferents països la van fomentar.

En un període de creixement econòmic, amb baixos nivells de desocupació, la patronal espanyola requeria de mecanismes que avancessin en la precarització i explotació i que aplicava a la població més vulnerable com era la immigrant. Els treballadors immigrants tenen una sèrie de qualitats des de l’òptica del sistema capitalista i per a la patronal (flexibilitat, mobilitat, versatilitat, disponibilitat), la qual cosa va conduir en aquells anys a contractar mà d’obra estrangera directament “en origen” en països d’Amèrica Llatina, Àfrica o Europa de l’Est.

Amb les contractacions en origen la situació legal de la persona contractada quedava en mans de l’empresari. En aquest sentit el xantatge als treballadors era i és absolut. Sent de l’empresari de qui depèn la situació de legalitat es dóna una situació de dependència total. Això va portar al fet que, per exemple, la legislació incorporés aspectes com l’exigència de “compromís” de permanència en el lloc de treball per un període de temps, i si no es respectava per part del treballador, hi hauria deportació. Sens dubte això va devaluar les condicions d’aquests treballadors que quedaven literalment lligats als seus treballs i es veien obligats a assumir condicions de gran precarització.

Aquesta situació es va agreujar amb l’arribada de la crisi econòmica en 2008. Aquí les condicions cada vegada més precàries es generalitzaven i es requeria una devaluació major de les condicions laborals on fos possible. El marc legal existia des de feia temps, però el sistema avançava en la precarització. Les condicions de les contractacions en origen van empitjorar encara més. En 2012 el Govern va aprovar una ordre que reduïa a zero la contractació en origen d’immigrants per a treballs “de caràcter estable”. Així les contractacions en origen ja estaven condicionades a la inestabilitat.

Les administracions a més ajudaven als empresaris a escollir “a la carta” les caracteristiques del contractat, perquè sigui més vulnerable i per tant molt més esclavitzable. Els i les contractades en origen avui “a petició” dels empresaris provenen de les classes més desfavorides i s’ocupen dels treballs més precaris a Espanya. A més, amb la crisi econòmica que assota el país des de 2008, la major part de les ocupacions es converteixen en temporals, quelcom que augmenta encara més la precarietat dels treballadors. L’efecte per a la immigració i per a les contractacions en origen és que la immigració cíclica reemplaça a la immigració permanent. És el que es coneix com a migració selectiva circular amb contracte en origen. Amb ella els empresaris contracten solament per un temps determinat, l’estrictament requerit segons l’activitat, la qual cosa permet un benefici molt major per a l’empresari.

Aquest és el cas de Huelva, província coneguda a nivell mundial com una de les majors productores de maduixes d’Europa, fet que es deu al seu model de gestió de la mà d’obra estrangera temporera per mitjà dels contractes en origen. Aquesta regió, que anteriorment era una zona d’emigració, s’ha convertit en l’actualitat en una zona d’acolliment temporal dels estrangers que treballen alguns mesos en la recol·lecció de la maduixa.

El contracte en origen permet als empresaris contractar col·lectivament als països d’origen un contingent de treballadors immigrants, en aquest cas la majoria són dones, que tindran autorització temporal de residència i treball per al temps que duri el contracte. Després de finalitzar, els treballadors haurien de tornar al seu país d’origen com a condició per tornar a treballar en la següent temporada. Se suposa que aquest model intenta lluitar contra la immigració il·legal i clandestina creant una força de treball utilitzada en un període concret, precària i poc qualificada al mateix temps que assegura un model intensiu i insostenible d’agricultura.

A més, podem veure també com s’ha produït una feminització d’aquests treballs temporals i precaris. En el cas de Huelva, entre els requisits del contracte es demana ser dona, originària d’un mitjà rural amb experiència en l’agricultura, estar casada, vídua o divorciada i tenir almenys un fill menor de 14 anys, és a dir, tenir lligams que condicionin que tornin al seu país d’origen. La majoria són dones sense recursos, d’escassa formació i amb càrregues familiars. A causa que no poden optar a formalitzar un contracte de treball, se les exposa a condicions precàries d’ocupació i a una alta fragmentació i inestabilitat de les seves trajectòries laborals. Moltes d’aquestes dones d’origen marroquí i procedents d’entorns pobres del Marroc viuen en les finques en les que treballen i apartades dels treballadors d’altres finques o del poble. A més de denunciar amb ajuda del SAT (Sindicat Andalús dels Treballadors) les precàries condicions laborals en les quals treballen (jornades de deu hores, no respectar el temps mínim per al menjar, els dies lliures o la paga per les hores extraordinàries, una vigilància constant), també van denunciar els abusos sexuals i l’intent de deportació per part de les empreses després de la denúncia. El SAT va declarar que els empresaris "es volien treure de damunt a les incòmodes" retornant al seu país precipitadament i abans que s’acabés el contracte a les dones que volen denunciar els abusos sexuals i incompliment en les condicions laborals.

La situació d’aquestes temporeres marroquines que es van revelar contra els abusos patronals reobre multitud de debats i posa a la llum pràctiques que, com la contractació en origen, generen el marc legal perfecte perquè empresaris i cacics s’enriqueixin a força de la devaluació de les condicions laborals portada a nivells brutals. Aquesta situació d’abús comença a qüestionar-se. Les jornaleres de Huelva ja han aixecat la veu contra la impunitat que els empresaris fins ara tenien en aquests camps.