CLASSE OBRERA

La classe obrera i les “infraestructures crítiques” del capitalisme espanyol

Sobre la classe obrera i les seves posicions estratègiques en el capitalisme espanyol.

Asier Guerrero

Delegado de CGT Telepizza, Zaragoza

dilluns 21 de desembre de 2020| edici� del dia

Durant aquests mesos de crisi pandèmica es va posar novament en evidència el rol tan important que juga la classe obrera en el funcionament del capitalisme espanyol, ja que és l’única que té a les seves mans el que des del Ministeri de l’Interior s’han anomenat les "infraestructures crítiques", "estratègiques" i "essencials" que fa que l’Estat capitalista mantingui el seu funcionament econòmic i polític. No obstant això, gran part de l’esquerra política i, desgraciadament, gran part de l’esquerra sindical, segueixen sense adonar-se d’això, i es neguen (al contrari del que fa la burgesia) a pensar quins són els punts o baules febles que té aquest totpoderós sistema. Una ceguesa que oculta el potencial sinèrgic i estratègic que posseeixen les diferents capes de la classe treballadora a l’hora de pensar les vies per a imposar una sortida obrera a les greus crisis econòmiques, socials i polítiques que estan per arribar. I acaben per justificar tota mena de teories que aombren aquest potencial o bé acaben dipositant il·lusions en els experiments del neorreformisme que és la negació política d’aquest potencial, o bé acaben per justificar els governs "progres" com el millor mal-menorisme, com vam veure amb el Govern del PSOE-Unidos Podemos.

Cuidant les "infraestructures crítiques" del Règim del 78

Aquests mesos enrere, no va ser el Centre per al Control i Prevenció de Malalties, sinó el mateix Departament de Seguretat Nacional dels EUA que dirigeix l’"Agència de Ciberseguretat i Seguretat de la Infraestructura" (CISA) [1] qui va haver d’assumir el comandament i decretar que el concepte de mà d’obra "essencial" havia d’ampliar-se a pràcticament tota la força laboral del país per a poder mantenir fora de perill tota la maquinària capitalista. Publicant en els organismes oficials llistes extenses dels "treballadors essencials" que ocupen la "infraestructures crítiques" de l’economia. D’aquesta manera, i sense adonar-se, Trump va haver de reconèixer a la seva manera l’"essencial" que és el paper de la classe obrera tant per a mantenir els beneficis de la burgesia com per a mantenir els serveis bàsics a tota la població.

El fet que existeixin noves nomenclatures per a pensar els punts de "criticitat" del sistema, dóna compte del nivell de poder d’incidència que ve adquirint la classe obrera a escala internacional. No ja només dins dels seus àmbits nacionals, sinó com el capitalisme connecta als treballadors a escala mundial a través de les cadenes de valor nacional i internacional. Les obreres xineses que fabriquen màscares o paracetamol es connecten amb els treballadors del transport del Grup Sese, amb el descarregador d’un dels centres logístics del Corredor de l’Henares i amb les infermeres de l’Hospital Gregorio Marañón de la ciutat de Madrid.

No ha estat ara quan la intel·ligència nord-americana s’ha posat a estudiar quins són els punts febles de l’economia americana. Porten des de 1995 decretant Directives Presidencials que han anat perfeccionant i ampliant les àrees econòmiques que entren en la "Protecció d’Infraestructures Critiques" fins a arribar a les 16 infraestructures que són necessàries per a mantenir la llei i l’ordre econòmic fora de perill. Que van des de les manufactures i l’energia fins a la indústria química, passant per les instal·lacions comercials. Va ser després de l’atemptat contra les torres bessones de l’11 de setembre 2001 que els EUA va posar en alerta a la secretària de Defensa per a dissenyar tota classe de plans de protecció. Però des de principis de segle no ha estat l’únic país que s’ha posat a la feina, perquè la UE també es va posar en marxa veient les precaucions de la seva homòloga. A Espanya, per exemple, la Secretaria d’Estat de Seguretat, del Ministeri de l’Interior aprovaria en 2007 el Pla Nacional per a la Protecció d’Infraestructures Crítiques, amb un Catàleg que s’ha anat renovant amb les empreses estratègiques del país, i a les quals ningú pot tenir accés públic (encara que no sols resulta obvi, sinó que l’Agència americana ja dóna una idea de quines podrien ser les d’aquí).

Si bé això només era un pla de bones intencions per a complir amb les directives europees, no va ser fins a 2011 que l’Estat espanyol es va prendre molt de debò la protecció estratègica de l’economia, amb l’aplicació de la Llei 8/2011 que estableix mesures per a la protecció de les infraestructures crítiques i el Reial decret 704/2011 que desenvolupa el seu reglament. A més, aquesta nova legislació no va ser una casualitat. Precisament aquestes mesures es van prendre poc després que la històrica vaga "il·legal" dels treballadors de control aeri arribessin a paralitzar tot l’espai aeri durant diversos dies, i que els va col·locar en el punt de mira de l’Exèrcit i el Govern socialista de Zapatero. Que per primera vegada va decretar l’estat d’alarma perquè els militars es fessin càrrec del servei. Amb aquesta vaga, al Règim del 78 li va quedar ben clar el poder de foc que continuava tenint la classe obrera i les enormes febleses de la maquinària politicoeconòmica.

El nou decret espanyol (que no és públic) i les Directives de Trump als EUA incloïen les manufactures, les instal·lacions comercials, les preses, i també, l’espai, la indústria nuclear, la química, l’aigua, l’energia, el transport i les telecomunicacions, la salut, l’alimentació o el sistema financer com a part dels sectors crítics. Sense tenir en compte la restauració i el comerç, fins als treballadors dels grans casinos han estat considerats "crítics" per ser la font de guany de milions de dòlars a l’any, que als EUA formen grans ciutats dedicades a la venda del joc i l’oci. És a dir, pràcticament és "crítica" tota l’economia nord-americana. A més, en aquest camí per sistematitzar quines són les seves posicions estratègiques crítiques, el que es veu és que cada Estat nacional pot anar canviant, ampliant i centrant aquestes posicions en funció del país, per exemple, segons quins siguin els seus sectors productius centrals, o les seves cadenes de valor internacional, o també en funció del moment i la conjuntura política per a mantenir l’ordre social. El mateix va passar en l’Estat espanyol, quan el Govern va anunciar amb el Decret d’estat d’alarma del 14 de març que "operadors crítics" [empresaris i multinacionals] eren essencials per a mantenir el cor de l’economia i els serveis.

L’interessant dels Decrets espanyols és que per primera vegada el Règim del 78 es veu obligat a manejar una sèrie de categories més complexes amb una terminologia "militar" (o almenys amb "caràcter policial")[Revista del Ministeri de l’Interior "Seguretat i Ciutadania", numero 11, 2014] per a definir els diferents nivells "crítics" de les infraestructures capitalistes, que a més els està servint per a enfortir la coordinació entre les forces i cossos de seguretat de l’Estat i els empresaris amb els quals elaborar plans concrets.

Algunes d’aquestes interessants terminologies "militars" són: 1) El "Servei essencial", que es refereix a les "funcions bàsiques, la salut, la seguretat, el benestar social i econòmic dels ciutadans o l’eficaç funcionament de les Institucions de l’Estat". 2) El "Sector Estratègic", que són les àrees de l’"activitat laboral, econòmica i productiva, que proporciona un servei essencial o que garanteix l’exercici de l’autoritat de l’Estat". 3) La "Infraestructura Estratègica", que són "les instal·lacions, xarxes, sistemes i equips físics i de tecnologia de la informació, sobre les quals descansa el funcionament dels serveis essencials". 4) Les "Infraestructures Crítiques", que serien les "infraestructures estratègiques el funcionament de les quals és indispensable i no permet solucions alternatives, per la qual cosa la seva pertorbació o destrucció tindria un gran impacte sobre els serveis essencials". 5) "Infraestructures Crítiques Europees", que serien les "situades en algun Estat membre de la Unió Europea, la pertorbació de la qual afectaria greument almenys a dos Estats membre". 6) "Zona Crítica", que faria referència a la "zona geogràfica contínua on estiguin establertes diverses infraestructures crítiques a càrrec d’operadors [empresaris o multinacionals] diferents i interdependents". I finalment, 7) les "Interdependències" la idea de les quals fa referència "als efectes que una pertorbació de la instal·lació o servei produiria en altres instal·lacions o serveis, distingint-se les repercussions en el mateix sector i en altres sectors, i les repercussions d’àmbit local, autonòmic, nacional o internacional"[BOE, Llei 8/2011, de 28 abril]. D’altra banda, en el mateix s’estableixen els paràmetres de criticitat, que s’avaluen en funció, entre altres, de l’"impacte econòmic" segons "la magnitud de les pèrdues econòmiques i la deterioració dels productes i serveis", així com "l’impacte públic i social, per la incidència en la confiança de la població en la capacitat de les Administracions Públiques".

El que és clar és que quan la Secretaria d’Estat de Defensa es refereix al fet que són "essencials" les funcions que mantenen "el benestar econòmic dels ciutadans", es refereix al benestar econòmic i la magnitud de les pèrdues dels negocis de la burgesia, a més de l’"eficaç funcionament de l’Estat" i la seva confiança davant la ciutadania. En aquest sentit, es distingeixen quatre categories molt interessants. D’una banda, el "sector estratègic" o les "infraestructures estratègiques" que són totes aquelles activitats laborals/productives que mantenen els negocis de la burgesia i de l’Estat (és a dir, tot allò que entra dins dels processos de valorització del Capital o que ajuden a la seva reproducció), i d’altra banda les "infraestructures crítiques", que sent part de les infraestructures laborals, són aquelles la peculiaritat de les quals és que la seva pertorbació no permet "solucions alternatives". A aquestes dues idees, s’afegeix un tercer concepte interessant que és la dimensió internacional de la pertorbació de les "infraestructures crítiques europees". I finalment està la idea d’"interdependències" que igual que ocorre en els plans de prevenció nord-americana, és un eix central a pensar els problemes de les infraestructures. Per exemple, el sector de l’energia és un sector de potencial impacte, però com el seu manteniment i la seva distribució depenen cada vegada més de sistemes informàtics i del tipus de transport que s’usi, aquests tres sectors, que en realitat són àrees independents, es retroalimenten entre els uns i els altres, arribant en els fets a provocar continus col·lapses en la cadena de subministrament. A totes aquestes categories li falta un que no afegim per no redundar, però podria agregar-se també la de "Zona Crítica", que és definida per l’"espai geogràfic continu" de diverses infraestructures crítiques en el mateix lloc. Com dèiem, tot aquest nou llenguatge "militar" dels centres de la força laboral, denoten l’esforç per part de l’Estat per tenir un pensament i una normativa més complexa de les baules febles de l’aparell productiu.

Les "infraestructures crítiques" i la importància política del proletariat

Curiosament tot aquest nou argot recorda molt a la qual usa l’historiador John Womack en el seu llibre "Posició estratègica i força obrera", on defineix que dins del procés productiu les "posicions estratègiques" de la classe treballadora són "qualsevol que els permetin a alguns obrers determinar la producció de molts altres, sigui dins d’una companyia o en tota l’economia". És a dir, que la classe treballadora té a les seves mans el que aquí estem dient com a "infraestructures crítiques" o també "infraestructures estratègiques". Precisament, lligat a això, Womack dirà que "si desapareix la força obrera [...] s’obre un buit que cap altra força (sense ser obrera) pot omplir [...] Únicament la negació obrera té aquesta força definitòria, alhora crítica i decisiva" [2]. La "força obrera" és l’única força que té aquesta capacitat "crítica". Aquesta mateixa idea és la que també va utilitzar Trotsky en 1905 per a analitzar la influència i importància econòmica i política del proletariat respecte a la resta de capes diverses de treballadors russos. I també respecte al proletariat d’altres països més desenvolupats d’aquesta època com Alemanya o els EUA, o respecte al proletariat que va viure dècades enrere a la Itàlia de 1848. "La importància del proletariat –en igualtat de circumstàncies quant a força numèrica – és tant més gran com més gran és la massa de forces productives que posa en moviment", ja que "el seu poder social resulta del fet que els mitjans de producció, trobant-se en mans de la burgesia, només poden ser posats en moviment per ell, pel proletariat". I agrega: "Aquesta posició li dóna al proletariat la possibilitat d’impedir, segons la seva voluntat parcial o total (vaga general o parcial), el funcionament de l’economia social". [3]

A diferència del segle passat, en l’actualitat el proletariat mou més "massa de forces productives" que abans, precisament per l’augment de la seva interdependència crítica. D’altra banda, i no menys important, és que a més de ser l’única que pot moure el capital productiu d’importància estratègica, és l’única capaç d’imposar per aquesta raó un ordre social nou. És, com deia Trotsky per a la Revolució Xinesa [4] (comparant la "força obrera" amb la força pagesa) l’única que pot frenar el "cercle viciós" en el qual es reprodueix una vegada i una altra la concentració de la propietat privada, que cap altra classe social és capaç de frenar.

La "recent" preocupació de la burgesia espanyola per les "infraestructures crítiques" que posseeix la classe obrera i la centralitat que novament han ocupat en aquesta pandèmia, és un suport a totes aquestes teories que o bé col·locaven a la classe obrera com una simple "massa de maniobra" que qualsevol podia "representar" com un moviment més, o bé era col·locada com un subjecte fragmentat incapaç d’articular una unitat estratègica amb la resta de capes socials. Res més lluny de la realitat, la classe obrera va duplicar les seves forces numèriques i va adquirir major força política, però certament es va fer més diversificada i heterogènia. En aquest sentit, lluny de denunciar la pauperització de la classe, van aparèixer els intel·lectuals que, acollint-se a una concepció metafísica i mistificada de la classe obrera ("una classe obrera fabril i de granota blava") venien a dir que les i els treballadors de mercaderies intangibles, temporals, a temps parcial, subcontractats, externalitzats o desocupats eren una classe a part de la classe obrera i enfrontada a ella. Una concepció que, paradoxalment, es va estendre entre els sindicats de l’esquerra sindical.

Totes aquestes capes de fet formen part objectiva de la classe obrera. Referent a això, i tenint en compte la polèmica que té Ellen Meiksins Wood amb Perry Anderson sobre si el sorgiment de la classe obrera anglesa es va produir només amb la industrialització a gran escala, ella plantejarà que l’eix passa per l’experiència comuna en l’antagonisme que exerceixen les relacions de producció i explotació capitalista. "Actua com una força determinant sobre diverses classes d’obrers, i com a experiència unificadora entre ells, fins i tot abans que el procés de "subjecció veritable" s’incorpori a tots i els "reuneixi" en fàbriques. En un sentit molt important, llavors, certament és una "experiència" i no una "reunió objectiva" la que uneix a aquests grups heterogenis en una classe, encara que l’"experiència", en aquest context es refereix als objectes de les determinacions objectives, les relacions de producció i explotació de classes" [5]. És la relació d’explotació que mantenen amb el capitalista el que tendeix a unir a llarg termini als diversos grups d’obrers siguin obrers clàssics, o realitzin un servei, siguin fixos o temporals, immigrants o nadius, homes o dones.

Per a Marx les classes socials es defineixen per les seves relacions amb el Capital. "El procés capitalista de producció, considerat en la seva interdependència o com a procés de reproducció, doncs, no sols produeix mercaderies, no sols produeix plusvalor, sinó que produeix i reprodueix la relació capitalista mateixa: d’una banda, el capitalista, per l’altra l’assalariat" [6]. D’aquí també emanen les condicions bàsiques que defineixen a la classe obrera en la seva "determinació social específica": La necessitat constant de vendre la pròpia força de treball per a poder viure, la supeditació despòtica del treball al capital i l’explotació que produeix plusvàlua. "El canvi de capital i treball és doble", com diu Marx [7]. En aquest sentit, els temporals, els parcials, els productors de serveis, etc. encaixen en aquestes condicions. D’altra banda, no tots els treballadors produeixen plusvàlua, però formen part de la classe obrera en la mesura en què són emprats en forma capitalista (ajuden a l’autovaloració del capital avançat) i en la mesura en què el valor de la seva força de treball està determinada pels costos de la seva reproducció, i per tant, poden ser explotats per a treballar de manera despòtica més hores de les que necessiten per a reproduir els seus costos de reproducció [8].

Així i tot, i tornant al debat anterior, si bé Meiksins dóna la idea que existeix una base comuna per a la unitat objectiva dels diferents grups obrers, és cert que la fragmentació i heterogeneïtat de la classe existeix. Però, sobretot, que no tots els treballadors tenen el mateix poder de foc. No és el mateix el poder de foc del cuiner de Telepizza que treballa en una botiga, que l’obrer que fabrica la massa, o el conductor que la distribueix. I per aquesta raó, és necessari pensar quines són les condicions que poden permetre l’articulació entre les diferents capes de treballadors i com l’estratègia s’ocupa d’aquesta articulació. És a dir, pensar quines són les combinacions reactives que permeten un efecte multiplicador de la classe. En aquest sentit és interessant la idea de Hal Draper [9] que convida a pensar a la classe obrera com en "un sistema de cercles concèntrics, amb àrees circumdants". On el "cos principal del proletariat ha de ser vist com un grup central". En el diagrama del qual la classe obrera està agrupada per un "nucli negre sòlid", i un cercle concèntric en forma de "penombra" que formarien el proletariat, i un altre tercer cercle que li segueix format per "altres treballadors assalariats".

No obstant això, el diagrama que dibuixa Draper no és merament descriptiu, ja que l’"objectiu és il·lustrar el fet que la revolució implica la posada en marxa de cercles de la societat en constant expansió". I agrega que: "La posició estratègica per a posar en marxa aquests cercles l’ocupa el proletariat". Des d’aquest punt de vista podem pensar que les "infraestructures estratègiques", i sobretot, les "infraestructures crítiques" de les quals parla el Ministeri de l’Interior, són precisament els mecanismes que poden facilitar aquesta articulació i posar en marxa a cada vegada més cercles de treballadors i d’aquí la seva importància per a l’estratègia política. Però no sols per a articulació de les diferents capes heterogènies d’obrers, sinó per a la resta de "cercles socials".

El creixement de la classe obrera espanyola

Només amb capturar les xifres d’assalariats que va haver-hi des dels anys vuitanta, ens ajuda a reflectir la increïble expansió que va haver de la classe obrera en l’estat espanyol. Sense ficar-nos a valorar l’anatomia i les seves posicions estratègiques, almenys, ens ofereix, a primera vista, una idea dels ossos que formen aquestes estructures de les classes treballadores.

No obstant això, cal aclarir que les taules de l’Institut Nacional d’Estadística més que ser una ajuda a l’hora de fer una descripció, són un veritable maquillatge dels canvis que han sofert els treballadors i treballadores en aquests anys i expressa els intents per diluir a la classe obrera en tota mena de categories diferents. Fins al punt que un cambrer i un guàrdia civil comparteixen la mateixa categoria sociològica, o que el tècnic de Movistar ("tècnic de les ciències" segons l’INE i protagonista fa uns anys de la "revolució de les escales") comparteix la mateixa posició professional que un gran directiu d’empresa. O el cas del programador informàtic i l’obrer d’una central elèctrica, que estan situats en la mateixa categoria laboral que un Jutge del Suprem i un sacerdot. I el mateix passa amb el peó electricista, el supervisor de mines o el botiguer de teràpies alternatives. I el cambrer i el seu cap explotador de l’hostaleria també formen la mateixa classe. I així fins a un llarg etcètera. Tota una sèrie de tècniques estadístiques (que cal "agafar amb pinces") i que acaben ocultant el creixement i la força real de la classe obrera.

Segons el número d’ocupats per activitat i situació professional que desglossa l’INE [10], des de 1987 fins a 2008, el nombre total de persones classificades com a "assalariades" va passar de 7.907.000 en 1987 als 15.288.800 d’assalariats en 2008. El que suposa que lluny de minvar, va haver-hi un increment gegantesc (48%) de la categoria dels "assalariats" en l’estat espanyol. Una pujada històrica que perfectament podríem dir la "segona gran ona d’assalarització" des dels anys seixanta. D’altra banda, i sense poder detenir-nos a explicar millor les seves causes, van créixer paral·lelament les persones assalariades del sector públic, que van passar de l’1.869.300 en 1987 als 3.248.00 de persones en 2020. Les estadístiques del qual inclouen a més de 315.159 membres dels cossos de seguretat de l’estat, de l’aparell judicial o els alts directius de l’administració pública, entre altres.

Mentrestant, els petits patrons independents i les empreses familiars, que des de la postguerra han perdut propietats i terrenys, van minvar novament en 810.300 persones entre 1987 i 2020, quedant-se en 2.159.600 persones, i els números de les quals estan constantment oscil·lant amb cada crisi. Caldria incloure aquí els poc menys de 686.800 professionals, tècnics i assimilats que, segons les estadístiques, exerceixen la seva activitat per compte propi amb assalariats o sense, sense concretar fins a quin punt els que no tenen assalariats, són en realitat falsos autònoms.

Per a tenir una aproximació o una captura de pantalla una mica més concreta de la mena d’"ocupats" (que no de treballadors) a les quals es refereix l’INE i per a diferenciar millor a la classe obrera de la resta de gerents i directius, i també dels "assalariats de tipus especial" (com els anomena Marx) que, en alguns casos, formen part contradictòriament d’aquesta casta despòtica dins les empreses per a fer complir el procés de valorització del Capital, és suggeridor consultar les dades de les Condicions de Treball de l’INE. En les quals segons els ocupats per lloc laboral, dels 19.779.300 d’ocupats en 2019: 13.774.800 de persones (69,6%) són considerats "empleats" (amb caps i sense assalariats); 1.282.500 (6,5%) són "encarregats, caps de taller o d’oficina, capatàs o similar"; 1.396.200 (7,1%) són "comandaments intermedis"; 1.278.900 (6,5%) són "directors de petites empreses, departaments o sucursals"; 120 mil persones (0,6%) són "directors de grans o mitjanes empreses" i 1.867.800 persones (9,4%) són "ocupats independents (sense caps ni subordinats)".

Finalment, si tenim en compte que totes les dades que ofereix l’INE cal agafar-les amb pinces i que la classificació mateixa del proletariat és una "empreses desesperant" com diu Trotsky, grosso modo, i segons les últimes dades d’ocupats d’acord amb la Classificació Nacional d’Ocupacions de 2010, tindríem que dels 18.674.900 d’ocupats d’aquest any, grosso modo i d’acord amb la proximitat de la producció, el moviment i la realització de la producció de valorització del capital, el proletariat el forma un "exèrcit" d’11 milions 144 mil persones englobat per un "nucli sòlid" de 8 milions 407 mil persones i una "penombra" en forma d’anell concèntric de 2 milions 736 mil persones. Al costat d’aquest hi ha un altre cercle o anell concèntric exterior ("Altres treballadors assalariats") format per uns altres 2 milions 195 mil persones. És a dir, grosso modo, 13.340,40 milions de persones formarien la classe obrera [11] . Això sense considerar als milions d’aturats, que formen part de la classe treballadora, o aquells treballadors precaris obligats a treballar com a autònoms, o aquells que són part de l’economia submergida, sense contracte.

És a dir, fins i tot agafant la tendenciosa metodologia estadística de l’INE, no es pot evitar donar compte de l’immens percentatge que ocupa la classe treballadora en l’estat espanyol. En canvi, és curiós com abunden els articles on la història industrial de l’estat espanyol és gairebé com explicar una pel·lícula apocalíptica. Lluny de la realitat, i com han hagut de reconèixer alguns geògrafs, només cal veure com de llarg a llarg del territori es van anar configurant els grans nusos industrials del país, on les classes treballadores no sols es van enfortir numèricament sinó també la seva influència i interdependència econòmic-política.

Per problemes d’extensió no podem abordar-los aquí, però en un altre article podrem deixar plantejats alguns pocs elements que permetin començar a dibuixar aquesta nova configuració industrial i espacial que va sofrir la classe obrera en l’estat espanyol.

La importància de les infraestructures crítiques per a una articulació estratègica

Seguint el fil que plantegem en la introducció, la preocupació de l’Estat per assegurar les "infraestructures crítiques i estratègiques espanyoles" que fan possible la seva autoritat, és totalment pertinent. Un exemple de la importància del proletariat actual ja la vam veure amb la Revolució Portuguesa del 74, que va ser l’última revolució que va viure "Occident". Que a diferència d’altres revolucions en països imperialistes o de caràcter més avançat productivament, com per exemple l’hongaresa del ’56 o l’Alemanya del ’18 i ’23, Portugal havia estat expressant els elements d’una nova i diversificada configuració social de la classe obrera, que avui dia, es troben més que expandits i desenvolupats. Serà allí, com explica Carlos Muro [12], que es va expressar de manera moderna el potencial revolucionari dels obrers fabrils, del transport, de les telecomunicacions, dels supermercats o fins i tot de les caixeres de banc, que avui dia l’esquerra ha preferit esborrar del mapa.

L’omissió per part de l’esquerra del rol de la classe obrera no sols com a "infraestructura crítica" sinó com a potencial transformador es fa implícita fins i tot en els pocs llibres que intenten rescatar-la. En el seu llibre "La clase obrera no va al paraíso", Ricardo Romero Laullón (o conegut en el rap com "Nega") si bé pinta una classe obrera que "no és un ens inamovible aliè a les mutacions del capitalisme", planteja que per això mateix la classe és aquí "per a ser representada" per qualsevol. És a dir, més enllà de les mutacions que va viure la classe, continua pensant-se en ella com una mera "massa de maniobra" electoral, de la mateixa manera que Karl Kautsky la pensava per a la socialdemocràcia alemanya, que amb la mateixa lògica va cabar portant a l’escorxador a milions d’obrers en la I Guerra Mundial. Si la classe es pensa com a mera "massa de maniobra" per a les intrigues electoralistes (que en si mateixa és una estratègia política adaptada als marges del capital), no sols és difícil pensar la importància de les articulacions estratègiques entre les diferents capes de treballadors que posseeixen les "posicions estratègiques" i els moviments socials per a colpejar l’explotació i opressió capitalista, sinó que s’està lluny de veure els problemes que pateix la classe obrera per a establir aquestes articulacions. I és que, encara que hem vist que la classe obrera posseeix la "infraestructures crítiques i estratègiques" que tant tem el capitalisme espanyol, és cert que en aquests sectors preval el control de la burocràcia sindical que acaba llevant-li potencial a la possibilitat d’utilitzar aquestes infraestructures no sols per a sumar a més capes d’obrers tal com deia Draper en cada vegada més cercles concèntrics del proletariat, sinó per a pensar l’articulació estratègica amb la resta de sectors oprimits urbans i no urbans. Un element central, la burocràcia sindical, que queda absolutament esborrat i desdibuixat en aquest retrat de la classe obrera que ofereix Ricardo Romero en el seu llibre i que es deriva d’aquesta concepció tan generalitzada d’ometre el potencial estratègic de la classe obrera.

D’aquí la importància política de barallar contra la burocràcia sindical corporativa que va avalar la divisió i la fragmentació de la classe per via de contractes més precaris, de subcontractar, d’externalitzar o de segregar a la resta de treballadors. D’aquí la importància de barallar per fronts únics, coordinadores, o assemblees que segellin la unitat de les diferents capes de classe i la baralla per una simbiosi entre l’econòmic i el polític que la burocràcia corporativa es nega a barallar i que és un bloqueig perquè la classe obrera utilitzi les infraestructures crítiques i les seves relacions urbanes per a colpejar al sistema capitalista, i des d’aquí defensar com a demandes pròpies la resta de demandes racials o de gènere, de la mateixa manera que la resta de moviments contra l’opressió capitalista.

D’altra banda, per exemple, fins i tot malgrat el poder que té aquesta burocràcia sindical, perdre de vista aquests elements impedeixen pensar quines podrien ser les vies per a "assetjar" aquestes "infraestructures crítiques i estratègiques". En aquest sentit, la definició de Meiksins sobre l’experiència comuna en l’explotació capitalista que tenen tots els grups obrers, ens dóna una idea que existeix una base comuna per a una política articuladora. Per posar un exemple, les capes més precàries de la classe obrera que tenen posicions més febles per a colpejar al sistema (i que parteix de l’esquerra vol recloure’ns a ser mers penitents de la caritat), són part d’aquesta articulació per a pensar com aquesta "infanteria lleugera" és clau per a ajudar a assetjar i derrocar aquestes burocràcies que es neguen a fer ús de les posicions estratègiques de la classe obrera. D’altra banda, el que la precarietat estigui avançant en cada vegada més cercles de la classe i que dins de les infraestructures crítiques cada vegada siguin més naturals i esteses aquestes grans bosses de precarietat poden ser el "Cavall de Troia" que provoquin majors desestabilitzacions dins d’aquestes infraestructures. Finalment, un partit anticapitalista que no tingui com a nord estratègic aquesta baralla en el sindical i en el polític està lluny de ser una alternativa i menys encara podrà contribuir a expressar el potencial explosiu de classe que tant tem el Règim del 78.

[1] https://www.cisa.gov/about-cisa

[2] “Posición estratégica y fuerza obrera”, John Womack

[3] “1905. Resultados y perspectivas”, León Trotsky. Fundación Federico Engels 2005

[4] “Manifiesto sobre China de la Oposición de Izquierda Internacional” y “La guerra campesina en China y el proletariado”, de León Trotsky septiembre 1930. CEIP León Trotsky.

[5] Democracia contra capitalismo. La renovación del materialismo histórico”, de Ellen Meiksins Wood. Editorial Siglo veintiuno

[6] El Capital, Libro I, Capitulo 21 Sección Séptima

[7] Teorías de la Plusvalía, Tomo I

[8] El Capital, Volumen 8, La Ganancia Comercial

[9] “Teoría de la Revolución de Marx: La política de las clases sociales”, Volumen 2, Aakar Books 2011, Hal Draper

[10] Dades pròpies elaborades a partir de les taules de l’Institut Nacional d’Estadística

[11] DDades pròpies elaborades a partir de les taules de l’Institut Nacional d’Estadística

[12] “Revolución en Portugal, clase obrera y autoorganización”, de Carlos Muro. Contrapunto. Izquierda Diario: http://www.izquierdadiario.es/Revolucion-en-Portugal-clase-obrera-y-autoorganización




temes relacionats

Control obrer   /    Història del moviment obrer   /    Lluites obreres   /    Moviment obrer   /    Lluita obrera   /    Classe obrera

Comentaris

Comentar