Món obrer Estat espanyol

La cara B de la universitat neoliberal: 7 de cada 8 se salten la llei sobre contractes en l’Estat espanyol

71 de 81 universitats espanyoles se salten els mínims legals sobre contractes, amb casos de fins al 100% de temporalitat. Només 4 campus complirien els nous requisits previstos. Sous de fins a 300€, tripijocs i fort augment de les taxes : la cara B de la universitat neoliberal.

dilluns 22 de març| edici� del dia

L’informe “A què pot dir-se universitat?” de l’Observatori del Sistema Universitari presenta un panorama demolidor: només 10 de les 81 universitats espanyoles compleixen les exigències establertes fa dècades per la legislació. Si tenim en compte els requisits previstos pel Projecte per a acreditació de centres del Ministeri, el número es desploma a 4 universitats, totes elles públiques.

L’informe estudia el compliment de quatre mesuradors regulats per la legalitat actual: l’oferta docent, l’activitat investigadora, la plantilla de personal docent i investigador (PDI), i les instal·lacions i equipament dels centres docents. Les dades recollides sobre el PDI en la Universitat espanyola són especialment preocupants.

El Reial decret 420/2015 exigeix que el PDI amb contracte temporal no superi el 40% en les universitats públiques, i la LOU (Llei orgànica d’Universitats) estén aquest requisit a les universitats privades. Encara que aquests requeriments es van establir fa anys, dos terços de les universitats públiques presenten una temporalitat superior al 40%.

Destaquen per la seva elevada precarietat les universitats catalanes, on 5 de les 7 superen el 60% de contractes temporals; i l’altíssime proporció de PDI a temps parcial en les universitats privades, arribant fins al 88,4% de la plantilla en la madrilenya Universitat Alfons X el Savi.

La precarietat també és un virus: a la vaga contra la universitat neoliberal!

Una altra de les situacions més greus de precarietat laboral dins de les universitat és la generalització de la figura del “associat”. En els anys 80 va ser presentada com una excepció per a regularitzar als “no numeraris” després de les lluites dels anys anteriors, però que s’ha convertit en un colador amb sous que ronden entre els 300€ i els 600€.

Segons l’article La precarietat del treball acadèmic en la universitat, per a arribar a aquest cost de la mà d’obra les castes que dirigeixen les universitats recorren a enginyoses categories, com el “fals associat”, o docents “visitants” en la seva pròpia universitat, entre altres. Així, el personal associat va des del 42% de mitjana en el conjunt d’universitats a taxes de més del 50%.

Aquest ha estat un tema recurrent a l’hora de posar cara de disgust entre rectors per a després no fer res, tal com va reproduir el ministre d’Universitats Manuel Castells amb una promesa de posar fi a aquesta situació que no s’ha concretat en cap mesura. De la mateixa forma, les taxes universitàries continuen expulsant a milers d’estudiants per no poder-les pagar cada any.

Quin model d’universitat vol Castells i per quin hem de barallar els estudiants?

Si a més dels centres propis considerem els centres adscrits, les dades són fins i tot pitjors. A Espanya existeixen 166 centres adscrits, 148 d’ells a universitats públiques. D’aquests, 101 són de titularitat privada. De les 50 universitats espanyoles amb centres adscrits, 40 superen el 40% de contractes temporals, arribant a aconseguir el 100% en centres com la Universitat de la Rioja.

Els centres adscrits van constituir des de la seva creació una manera d’aconseguir titulacions amb els preus i facilitats de les universitats privades, però amb el segell de les universitats públiques. Sens dubte, això qüestiona la qualitat i viabilitat d’aquests centres intervinguts per la privada, que s’han convertit en una forma de negoci privat de venda de títols, però que són equiparables als de la universitat pública, implicada així en aquest negoci.

Com el propi Observatori planteja, aquestes flagrants dades no sols il·lustren la bretxa existent entre comunitats i universitats públiques i privades, sinó que també evidencien la impunitat amb la qual les universitats poden obrar per fora de la llei durant dècades. Malgrat el prestigi associat, les castes universitàries han aconseguit modelar els campus com un dels sectors més opacs respecte a condicions i drets laborals, al marge de molestes inspeccions o fenòmens sindicals. O això creien.

En els últims anys s’han convocat en diverses universitats vagues de personal investigador, de neteja, manteniment, servei d’esports o laboratori, combatent Eros, exigint pujades laborals que no es complien, o denunciant que “les universitats cobreixen llocs estructurals i treballs de responsabilitat similars als dels funcionaris amb estudiants als quals manté en la més absoluta precarietat”.

No és que vulguem posar fi a la precarietat laboral als campus perquè creguem que el prestigi que acompanya al treball intel·lectual hagi d’alliberar de la precarietat a la plantilla de les universitats, sinó perquè volem combatre als qui ens roben el fruit de treball i el temps a canvi de sous de misèria, amb o sense títols, revelant l’embolcall classista amb el qual les universitats pretenen tapar la pobresa amb honors.

En aquests moments l’atur juvenil supera el 40%, hi ha 3,72 milions d’aturats comptabilitzats i més d’un terç (el 33,5%) són aturats de llarga durada, és a dir, porten més d’un any desocupats. La sensació d’inseguretat respecte al futur, l’increment de l’atur juvenil i la deficient actuació de les institucions educatives i els governs dibuixen un futur desolador per a la joventut, però no hem de caure en la desesperació d’un sistema que no ens ha donat res, sinó que hem de convertir tota aquesta ràbia en organització militant.




temes relacionats

becaris   /    Precarietat laboral   /    Joventut    /    Universitat   /    Món obrer Estat espanyol   /    Universitats públiques

Comentaris

Comentar