La militància de la CUP, a través de les diferents assemblees territorials ha avalat amb un 59,31% de vots a favor del preacord signat amb ERC diumenge passat per a investir a Pere Aragonés. Així mateix un 85,59% de la seva militància ha instat a tractar de millorar-lo en les pròximes hores, encara que aquest mandat no condiciona el vot favorable a la investidura del candidat d’ERC.

Una decisió sense precedents, que compromet als 9 diputats cupaires no només a facilitar la investidura, sinó també a garantir l’estabilitat parlamentària i pressupostària del següent govern de la Generalitat d’ERC i JxCat, sense descartar la seva incorporació al mateix o la designació d’independents afins perquè formin part.

L’acord havia estat qüestionat per diferents sectors de l’esquerra independentista des de diferents angles. Poble Lluire ho considerava poc ambiciós i es lamentava que la incorporació al govern no estigués confirmada. Endavant considerava un error assumir compromisos amb el següent govern, en un moment de crisi en què acabarà aplicant les tradicionals receptes vistes en anteriors crisis, encara que no rebutjava donar els vots necessaris per a la investidura. Solament l’organització juvenil Arran ha declarat públicament que la CUP no havia de donar cap suport a la investidura de Pere Aragonés.

La falta encara d’acord entre ERC i JxCat per discrepàncies en el repartiment de carteres, fa possible que aquest primer intent pugui acabar sense president electe. No obstant, la CUP votaria a favor en el ple que comença aquest divendres a la candidatura de Pere Aragonés i assumeix una sèrie de compromisos que consoliden un curs a la moderació i la integració al règim d’autonomia tutelada.

La CUP entra en el joc de la restauració autonòmica

Entre les renúncies més destacades ha transcendit l’acceptació fins a 2023 del full de ruta d’ERC i el govern “progressista” per a la resolució del conflicte democràtic català, la famosa Mesa de Diàleg en la qual no es va poder dialogar ni del dret a l’autodeterminació, ni de l’amnistia, ni de la fi de la repressió al moviment independentista. En les 16 pàgines de l’acord la CUP aclareix que no comparteix aquesta estratègia, però la respecta i donarà un “cert marge” “des de la crítica i l’escepticisme” ni més ni menys que fins a 2023.

Només en aquest moment, si es constata que aquest diàleg no ha avançat, es començaria a preparar el famosos “nou embat democràtic, preferiblement en forma de referèndum”, una sort de 1-O bis en unes condicions de desgast i desmoralització abonades per 2 anys més en la mateixa tònica de retrocés i desmobilització imposada per la direcció processista des de 2017. La CUP es plega per tant, més enllà que vulgui mantenir algun discurs “des de la crítica i l’escepticisme”, a l’operació de restauració autonòmica.

Com a cobertura per a tal claudicació no falten en l’acord la posada en marxa d’organismes amb títols grandiloqüents al més pur estil processista. Així ERC i la CUP animaran la conformació d’una “taula de direcció estratègica” formada pels partits i entitats independentistes, a coordinar-se amb uns altres del mateix tipus i igual eficàcia, és a dir cap, com el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes.

Et pot interessar: El preacord amb ERC confirma el curs a la integració en el règim autonòmic de la CUP

Definitivament les lliçons de 2017 i gairebé una dècada de processisme brillen per la seva absència en la CUP. Es predisposen a reeditar aquesta “tragèdia”, aquesta vegada com a “farsa”, portant fins a un punt mai vist la seva mà estesa als partits de la burgesia independentista. Els mateixos que van demostrar fa poc més de 3 anys que en cap cas estarien disposats a posar en marxa les forces socials necessàries per a poder imposar efectivament la voluntat sobirana del poble català.

Una versió catalana del “govern més progressista de la història”

En el terreny social la CUP venia rebaixant el seu programa a una sèrie de mesures cada vegada més moderades i assumibles tant pel marc legal capitalista com per l’estretor de les competències autonòmiques. L’acord amb ERC suposen una rebaixa extra en aquesta mateixa direcció.

Recorden molt a les paraules dels dirigents de Podemos i Izquierda Unida en les vespres de consumar el seu cogovern amb el PSOE, presumint d’acords sense concretar, sense pressupost i sustentats en una llista de bones intencions. Com Iglesias i Garzón llavors, ara veiem als dirigents de la CUP venent la idea que ERC i JxCat haurien girat a l’esquerra i assumit gran part del seu programa d’emergència social. La mateixa diputada en el Congrés Mireia Vehí ha arribat a declarar a TVE1 que no s’imagina a "JxCat -ni a ningú- oposant-se a la creació d’una banca pública”.

Però justament l’experiència d’Unidas Podemos a La Moncloa demostra, que veuen com fins als mínims compromisos del pacte de govern s’incompleixen i retarden sistemàticament. Qüestió que demostra que fins a aquestes engrunes seran encaixonades pel següent govern d’ERC i JxCat.

Fins abans de la signatura del preacord la CUP plantejava la seva proposta de renda bàsica universal gairebé com una línia vermella per a qualsevol compromís. Al final es conformaran amb una sort de projecte pilot amb un primer any d’estudi, un segon d’aplicació experimental en algunes franges d’edat i un tercer d’avaluació i proposta d’ampliació.

En la política d’habitatge es descarta qualsevol mesura que afecti la propietat dels grans tenidors, no es prohibeixen els desnonaments i es recull una promesa, feta moltes altres vegades i encara amb xifres més modestes per ERC i JxCat, de construir 5000 habitatges públics anuals. La BRIMO i l’ARRO no intervindrien en desnonaments de famílies acreditades com a vulnerables, en la resta de casos sí. Per als “vulnerables” ho faran altres unitats dels Mossos d’Esquadra o altres cossos policials, com ja ocorre a Barcelona amb els antidisturbis de la Guàrdia Urbana de Colau.

No hi ha cap mesura concreta i tangible per a combatre la precarietat laboral, ni tan sols en el sector públic, un dels “reis” de les externalitzacions. No es proposen revertir cap privatització, ni tan sols en sectors de serveis essencials o la sanitat. Parlant clar, la sanitat catalana seguirà en mans de les mútues i la patronal sanitària, i netejadores, monitores de menjador, cuidadores a domicili, educadores socials i una llarga llista de professions, seguiran en mans de les empreses del tercer sector.

Tampoc hi ha una sola paraula sobre l’onada de tancaments d’empreses, en la qual la Conselleria d’Aragonés ve jugant de part de la patronal de manera oberta. Ni tan sols la resolució del tancament de Nissan, que deixaran a 25 mil treballadors i treballadores al carrer, s’aborda per cap costat, molt menys la proposta que la mateixa CUP al costat de la CGT va presentar aquest estiu de nacionalitzar-la.

En matèria d’ordre públic això de la dissolució de la BRIMO que es tenia com a bandera es deixa en el tinter per a conformar-se amb una regulació de l’ús de les bales de foam, que la Generalitat continuï personant-se en els judicis a activistes quan hi hagi denúncies de lesions en els agents -és a dir en la immensa majoria dels casos-, la repressió sigui sempre “proporcional” i la Llei Mordassa es deixi d’aplicar només quan vulneri el dret de manifestació. Sense comentaris.

Et pot interessar: Enfront el suport de la CUP a un govern processista: cal construir una esquerra anticapitalista i revolucionària

La CUP assumeix doncs un paper de sòcia d’un govern que emula a l’autoproclamat com “més progressista de la història”. Un programa de reformes socials ple de promeses, bones paraules, però cap mesura que pugui detenir l’onada d’acomiadaments, l’augment de la precarietat, els desnonaments i la deterioració i privatització instal·lat en els serveis públics catalans. Una gestió del conflicte social com la ja assajada per ICV en el Tripartit, amb mesures completament cosmètiques que no impediran que els Mossos d’Esquadra es continuïn ocupant a fons a reprimir les protestes socials i actuar de força de xoc en els barris i localitats populars.

Per una esquerra anticapitalista, de classe i independent dels partits de les grans empreses i fortunes

La major part de les veus crítiques a l’acord des de dins de la candidatura de la CUP han mantingut la porta oberta a facilitar la investidura d’Aragonés, donant els vots necessaris per a la investidura i passar a l’oposició. Així ho han plantejat grups com Endavant o Lluita Internacionalista. No obstant, un vot així en la investidura és també un suport polític al següent govern, i per tant a la seva agenda de restauració autonòmica i polítiques cosmètiques amb les quals emmascarar l’enèsim descarregament d’una crisi capitalista sobre les majories socials.

L’obligació d’una esquerra que es diu revolucionària hauria de ser desemmascarar aquest govern, els seus discursos de cara a la galeria sobre reprendre la lluita pel dret a decidir o atendre la greu crisi social. Explicar pacientment que cap d’aquestes dues agendes podrà ser resolta de la mà dels partits que juguen a favor de Foment, el Cercle d’Economia o el Cercle Eqüestre, per més que aquestes entitats preferissin al candidat Illa. I des d’aquesta posició d’absoluta independència posar els seus recursos a la disposició de desenvolupar la mobilització i autoorganització en empreses, barris i centres d’estudi, l’única força social capaç de poder imposar aquestes agendes.

La independència de classe, un concepte que grups com LI diuen defensar, consisteix precisament en no brindar el més mínim suport polític als diferents partits i governs al servei de les grans empreses i fortunes, com ells mateixos reconeixen serà el pròxim govern Aragonés.

El suport en una investidura equival, en un règim parlamentari, al suport en una segona volta en un règim presidencial, al candidat del “mal menor”. Els companys de LI podrien prendre exemple dels seus companys argentins d’e Izquierda Socialista que, com a part del FIT, es van posicionar correctament pel vot en blanc en 2015 en la segona volta entre Scioli i Macri, com una manera de fer valer aquest principi de no suport a cap dels candidats capitalistes.

Aquesta mateixa organització ve assajant una espècie de política-ficció per a justificar el seu suport a la CUP que encara continua. Al desembre van signar un acord de 12 punts per al seu suport a la candidatura que eren negats de manera explícita pel programa de la mateixa campanya electoral, en la qual tant Dolors Sabater com Carles Riera van deixar molt clar que la CUP s’encaminava a buscar un acord com el que s’acaba d’aprovar.

Des del CRT hem vingut polemitzant amb aquest “nou cicle de la CUP” que ens va portar a proposar a altres forces de l’esquerra anticapitalista i els sectors crítics de l’esquerra independentista a conformar un front anticapitalista i de classe el 14F. Lamentablement aquesta opció va ser rebutjada, qüestió que considerem un error i que ens deixa en pitjors condicions ara per a poder constituir una alternativa a una esquerra independentista en vies d’institucionalització.

Malgrat aquestes diferències, creiem que el nou marc polític, amb una esquerra independentista disposada a jugar el paper de conseller sense cartera -o fins i tot amb ella més endavant- d’un executiu presidit pel pare de la Llei Aragonés, és necessari que els qui s’han oposat a aquest acord trenquin amb la CUP per a no ser part ells mateixos d’aquesta política de participació o suport a pròxim a un govern capitalista de la Generalitat.

Urgeix que tant els grups de l’esquerra anticapitalista als que ens vam dirigir per al 14F, com a Lluita Internacionalista o Corrent Roig, com els sectors de l’esquerra independentista que no volen ser part del pròxim bloc governamental, al costat de la joventut que lluita contra la repressió als carrers, els activistes del moviments per l’habitatge, les i els treballadors de la sanitat i serveis públics externalitzats en lluita, l’activisme sindical combatiu i tots aquells sectors socials disposats a barallar perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes, comencem a debatre quals són les vies per a posar en vaig piular una altra esquerra que baralli per un programa així i de manera independent dels diferents governs “progressistes” o “neoprocessistes”.