Política Estat espanyol

POLÍTICA

La caiguda de Cayetana i el gir a la “moderació” del Partit Popular

A meitat d'agost es va fer pública la destitució de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del grup parlamentari del Partit Popular en el Congrés i el nomenament de José-Luis Martínez Almeida com a portaveu nacional del PP. Un gir a la moderació o disputes internes?

dimecres 2 de setembre| edició del dia

Els partits polítics del règim del 78 afronten la crisi del Covid-19 des de diferents posicions, però amb una mateixa perspectiva, preparar-se per a l’escenari post-pandèmia (o la segona onada de la mateixa) amb una crisi econòmica i social en camí. En l’actualitat, en la dreta existeix una baralla per posicionar-se com a cap de l’oposició parlamentària al Govern de coalició del PSOE-Podemos; d’una banda, el Partit Popular i Vox combaten per erigir-se estendards de la lluita, mentre Ciutadans tracta de recuperar l’anomenat centre polític aconseguint acords amb el PSOE. Això no els impedeix governar tots junts a diferents nivells autonòmics i municipals en cas que el seu bloc sumi, per la qual cosa és visible que no existeixen diferències irremeiables entre una dreta que fins fa pocs anys s’agrupava i organitzava conjuntament en el si del Partit Popular.

Després de la moció de censura a l’expresident Mariano Rajoy, es va obrir un procés de primàries en el Partit Popular que va mostrar una lluita entre faccions que lluitaven per fer un balanç de la pèrdua del poder executiu i sobre com afrontar diverses crisis que afronta el règim del 78, entre elles la qüestió catalana. Es van formar blocs de radicals i moderats, amb una victòria dels primers dirigits per Pablo Casado, actual president del partit i candidat a la presidència. Aquesta victòria es va llegir en el seu moment com una resposta de la formació política al sorgiment de Vox com a organització de l’extrema dreta en l’àmbit parlamentari. Casado en aquell moment hauria fitxat diversos perfils a fi d’assegurar-se una imatge de duresa i fermesa que li permetés retenir als sectors més explícitament reaccionaris dins de la seva formació i evitar una sagnia per dreta en termes de vots i quadres polítics. La designació de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del grup parlamentari del PP en el Congrés, semblava respondre a aquesta necessitat estratègica de Casado, que busca reconstruir el bloc de dreta del país per a tancar la crisi soferta pel seu partit. La parlamentària des del primer moment no va tenir problemes en competir amb Vox en declaracions i afirmacions reaccionàries, actuant en teoria com a “vers lliure” de la formació, es donaven picades d’ullet a l’electorat més neo-franquista, alhora que es jugava amb la basa d’altres dirigents amb un perfil més “moderat”. Això ha portat a diferents xocs entre Álvarez de Toledo i la direcció del partit que buscava controlar les accions de la seva parlamentària, davant la seva negativa a supeditar-se a les variacions de l’estratègia del seu partit. Finalment, després del fracàs de les eleccions basques i l’èxit de les gallegues, l’anomenat sector moderat hauria guanyat el debat intern en el PP i tocaria remodelar la direcció de manera concorde a l’actual facció dominant.

Per tant, la destitució de Cayetana Álvarez de Toledo i el nomenament de Cuca Gamarra respondria a aquest gir “moderat”. Això ha estat respost per la parlamentària cessada amb unes dures declaracions que revelen una baralla interna en la direcció del partit i una sèrie de debats que la dreta manté sobre quins eixos han de conformar la seva sortida a la crisi de règim: el constitucionalisme; la desaparició de les classes mitjanes en la pròxima crisi; els grans pactes amb el PSOE i la batalla cultural. Això se sumaria a una primera crítica en la que la diputada hauria fet una anàlisi crítica sobre el centralisme burocràtic dels partits polítics i una reivindicació de la “llibertat d’expressió” en el seu si. No obstant això, allò més interessant són els altres atacs que ha llançat a la direcció del PP.

Constitucionalisme i la batalla cultural: com pressionar al PSOE

D’una banda, el tema del constitucionalisme, per a la ex-portaveu la hipòtesi guanyadora per a regenerar el règim no passa per polaritzar la situació i competir amb Vox sinó per formar un gran pacte amb el PSOE, a l’estil alemany per a reconstruir un bipartidisme estable i de centre. Per a això, Álvarez de Toledo ha recuperat el discurs de la Transició on reformistes d’esquerres i de dreta haurien rebutjat a les forces de ruptura amb el règim franquista; i per l’altre a l’ala més reaccionària del règim que es negava a la reforma i haurien dirigit una reforma democràtica, per a passar de la dictadura franquista a la democràcia burgesa (sense deixar mai de ser en essència, la dictadura burgesa). L’ara com ara diputada del PP, assenyala que en l’actualitat el PSOE s’hauria aliat amb els perdedors d’aquest procés, els hereus d’aquestes forces rupturistes per a transformar el règim del 78 però no el veu com un acte irreparable; sinó que veu possible pressionar a les bases del social-liberalisme espanyol (la socialdemocràcia segons ella) per a tornar a la senda constitucionalista. En essència i paradoxalment per com mediàticament es reparteixen els papers les diferents figures públiques dels grans partits, Álvarez de Toledo apostaria per una aliança amb l’altra meitat del clàssic bipartidisme abans que per barallar l’hegemonia del camp de la dreta a través de la polarització. Aquesta aposta no seria acceptada per Pablo Casado i el fet que la diputada hagi insistit públicament en ella, hauria estat un altre motiu més per al seu cessament. Resulta rellevant que la ex-portaveu insisteixi en la possibilitat de forçar un gir del PSOE perquè apel·la com ha fet també Vox en les últimes setmanes amb la seva moció de censura, que determinats sectors de la dreta espanyola veuen possibles aliances tàctiques amb parts del vell aparell del partit de Pedro Sánchez. L’ombra de Felipe González amenaçaria l’estabilitat del govern de coalició.

El com aconseguir aquest canvi radical d’estratègia (o no tant si tenim en compte que el PSOE planteja obertament pactar amb Ciutadans els Pressupostos Generals la pròxima tardor), s’enllaça amb l’altre eix de l’estratègia d’Álvarez de Toledo i rebutjat per Pablo Casado. L’anomenada batalla cultural seria un altre dels motius més importants del cessament de la diputada; la dirigent del PP ha esmentat la seva lluita contra el “feminisme radical-víctimista”, contraposant un feminisme neoliberal; la seva defensa dels valors de la Il·lustració (sic!) parlant de “llibertat i igualtat” front els nacionalismes perifèrics i un esment a la necessitat de construir una “cultura ciutadana”. Això no és fútil, sinó que mostra punts de l’ideari de la dreta en aquests moments de crisi i que es contraposa curiosament als d’una extrema dreta negacionista. Álvarez de Toledo afirma obertament voler disputar a l’esquerra els valors de la Il·lustració amb l’objectiu d’atreure cap al PP a sectors progressistes que es trobarien desencantats amb l’esquerra actual; per a ella els nacionalismes perifèrics (no l’espanyol per descomptat) representen una qüestió reaccionària i contrària a aquests valors. Entenem doncs que parla de com pretenen reconstruir des de la dreta, la identitat espanyola després de la crisi oberta del règim i la necessitat de reconstruir uns certs consensos polítics i culturals.

La batalla cultural d’Álvarez de Toledo s’orienta de la mateixa forma que s’ha orientat l’extrema dreta en l’última dècada, la idea de posicionar als seus com els que porten un “progrés” a la societat. I revesteix la seva estratègia reaccionària sota els mantells de la Il·lustració, perquè busca enllaçar la seva sortida a la crisi de règim amb la visió positiva que es té d’un període on es va barallar per l’emancipació de la humanitat. D’aquesta manera buscaria apel·lar als sectors desencantats del PSOE que podrien pensar en un acord temporal amb el PP per a passar per un moment tan difícil com és la crisi del Covid-19 i l’escenari post pandèmia sense la feblesa de l’aritmètica parlamentària actual i amb la capacitat de tancar millor la crisi de règim en les seves diferents facetes (monarquia, qüestió catalana, feblesa de les classes mitjanes).

La falsa dicotomia entre radicals i moderats

En el que podem donar la raó a Álvarez de Toledo en les seves declaracions és que no existeixen veritables diferències de gran importància entre els sectors del seu partit; més aviat diferents maneres de presentar-se a l’electorat que juguen amb una imatge més moderada per a acabar aplicant el mateix tipus de polítiques. El “moderat” Juamna Moreno governa a Andalusia amb Vox i el “moderat” Nuñez Feijoo manté el control del govern a Galícia amb mà de ferro i aplicant polítiques similars a les que es puguin donar en altres territoris.

Basti dir que Moreno a Andalusia ha nomenat aquesta setmana a Joaquín Fernández-Crehuet Navajas per al comitè assessor contra la Covid; Navajas és un metge de l’OPUS que feia campanya en contra de l’avortament i l’eutanàsia arribant a obligar als seus alumnes de la Facultat de Medicina de Màlaga a expressar que l’avortament estava malament si volien aprovar la seva assignatura. Igual que va posar a Trinidad Lechuga Varona, alt càrrec del bisbat de Còrdova a dirigir l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva d’Andalusia; un Bisbat que iguala l’avortament a l’“assassinat d’innocents”. L’ala moderada i moderna del PP fa olor a ranci.

Per tant, mes que un gir ideològic sembla més una qüestió de tàctica electoral d’un partit que busca recuperar l’hegemonia de la que gaudia amb la direcció de l’anterior expresident Mariano Rajoy, la falta d’agressivitat del que sembla venir-li millor a la seva organització en aquests moments.




temes relacionats

Dreta   /    Extrema dreta   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Vox   /    Partido Popular (PP)

Comentaris

Comentar