Amnistia Internacional va fer públic aquest dimecres una anàlisi mostrant dades d’inversió en sanitat de diferents comunitats. Encara que el pressupost general s’ha incrementat en un 4,5% respecte a un any abans, fins a quatre comunitats la pujada no aconsegueix ni tan sols l’1%, una altra pràcticament manté la mateixa despesa i fins i tot dues han decidit dedicar aquest any menys recursos a la sanitat.

L’escalada del pressupost global suposa menys de la meitat del que va créixer la despesa sanitària en 2020, l’any en què la sanitat va haver de fer un insòlit esforç per a atallar els efectes del virus. Mai els hospitals i centres de salut havien hagut d’afrontar una situació semblant i ho van fer després d’una “dècada perduda” plagada de retallades, però ara, dos anys després, la sanitat pública segueix al límit.

No totes les comunitats han reaccionat de la mateixa forma i es donen grans diferències territorials: la pujada ha estat gairebé perceptible, per sota de l’1%, a Balears, Múrcia, Navarra i Galícia, mentre que Aragó i Castilla-La Manxa contemplen en els seus pressupostos una despesa en sanitat menor que en 2021 i acumulen un descens del 4,9% i el 1,2% respectivament.

En l’altre costat de la taula estan Catalunya i Madrid, les dues comunitats que més van incrementar aquest 2022 la seva inversió amb xifres pròximes al 10%: 9,9% i 8,36% de pujada respectivament; aquestes dues comunitats són també els qui han destinat més part del pressupost específicament a personal sanitari.

No obstant això, és un augment insuficient que no es veu aplicat en les condicions de les i els treballadors: a Catalunya i Madrid els metges han mantingut una vaga per l’alta temporalitat de les plantilles, que aconsegueix el 52% als hospitals i el 35% en l’Atenció Primària amb milers de professionals que encadenen contractes precaris o directament acomiadats després dels pics de contagis.

L’Atenció Primària continua sent la gran damnificada de la crisi. Malgrat que des de les institucions se’ls omplia la boca lloant la importància d’aquesta branca durant l’esclat de la pandèmia, els fons invertits en aquesta estan lluny de ser mitjanament suficients per a treure al sector de la precarietat.

La inversió d’enguany a penes té impacte en termes de recuperació de la inversió en el nivell assistencial més marginat del sistema. De fet, el seu pes en la despesa sanitària total no aconsegueix el 15%, lluny de l’horitzó pressupostari del 25% que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

És necessari exigir un control i gestió del sistema públic de salut per part dels treballadors i usuaris, garantint unes condicions de treball dignes per al personal sanitari i l’accés universal a aquest servei per a tota la població.

Una inversió adequada en sanitat no passa per retallar d’altres serveis socials o fer recaure el pes en les butxaques de la classe treballadora, sinó sufragar com a impostos a les grans fortunes i beneficis empresarials com a les grans companyies d’assegurances i farmacèutiques que es van beneficiar amb els guanys durant la pandèmia.