Quan falten tres setmanes perquè el termini per a conformar nou Govern expiri, les negociacions entre ERC i Junts segueixen pràcticament en el mateix punt després de les dues cimeres a Lledoners. I més recentment, després que ERC hagi anunciat que accepta els tempos negociadors que vol imposar Junts.

Ambdues formacions segueixen enrocades en encaixar les prioritats de cadascuna. En el cas d’ERC mantenir una taula de diàleg amb el Govern central, qüestió que després dels resultats aclaparadors d’Ayuso en les eleccions a Madrid, s’allunya cada cop més per part de Sánchez, alhora que també es veuran bloquejades les tramitacions dels indults als líders sobiranistes presos i la reforma de sedició, si és que en algun moment van deixar de ser quelcom merament discursiu i simbòlic.

Per la seva part, Junts segueix mantenint que el Consell per la República hauria de tenir un paper determinant en aquesta legislatura. Això no obstant, aquest organisme és, amb poques paraules, quelcom buit de contingut i una de les últimes “esperances” a la que aferrar-se per a mantenir la seva quota de poder enfront del moviment independentista en clau sempre electoral.

No obstant, més enllà de tot això, la qüestió de fons de les dificultats per arribar a un acord passa també per al repartiment de les conselleries de major pes com ara economia, interior o educació en el proper Govern. Qüestió que s’accentua si es té en compte que la pròxima legislatura haurà de fer-se càrrec de la gestió de les ajudes milionàries de la Unió Europea enfront de la crisi de la Covid-19. Res tenen a veure les negociacions, doncs, en com avançar en lluitar per una República catalana amb la mobilització social i si en com administrar els calerons d’una autonomia catalana.

Presses per constituir un govern burgès

Ara bé, tot i tenir tot això en compte, els organismes de direcció de la CUP segueixen deixant de forma palesa el viratge a la dreta en aquests dies d’incertesa. Primer amb l’acord amb ERC per donar suport incondicional a una investidura de Pere Aragonès, i ara amb la pressió cap als dos partits sobiranistes perquè formin govern com més aviat millor davant la demora en arribar a un acord.

En aquest mateix sentit, el diputat de la CUP-Un nou cicle per guanyar en el Parlament, Xavier Pellicer, insistia en el fet que el més important avui és que "comenci la legislatura" i confirmava també que des de la CUP es viu amb "preocupació i ràbia el ritme de les negociacions" entre ERC i Junts, perquè el país necessita segons el dirigent barceloní "un nou cicle davant l’emergència social".

Que Junts, o el que se’n diu d’allò que és hereu del pujolisme, ha agafat per costum decidir-se la vespra abans dels fets (com és "l’enviament de Mas a la paperera de la història" en 2015), i més quan ERC accepta de forma receptiva seguir negociant sense límits, fa que ens trobem que la mateixa CUP és la principal força avui dia que més pressioni perquè el Govern d’aquesta nova legislatura entre els partits de la burgesia catalana es faci efectiu com més aviat millor.

Mireia Vehí, diputada de la CUP al Congreso de Madrid, feia també unes declaracions semblants en apressar a Junts a "formar govern amb ERC, atès que la situació [social] és límit", sota l’excusa però de que "l’independentisme no pot llençar a la paperera el 52% dels vots de les eleccions del 14-F".

I anant més enllà, la CUP confirmava en roda de premsa que tampoc "no seria un problema" donar suport a un executiu d’ERC en minoria i que Junts es quedés fora del Govern. Quelcom que podria obrir les portes novament a què, si més no, fos possible un acord de legislatura amb el Comuns. Qüestió que la mateixa cap de llista de la CUP, Dolors Sabater, no va ocultar en cap moment durant la campanya electoral de 14F per a poder sumar a la coalició amb els partits sobiranistes. Sobretot, tenint en compte que la mateixa Sabater va ser alcaldessa de Badalona amb els Comuns.

La confirmació del viratge a estribord de la CUP

De fet, que la CUP sigui qui més presses té perquè es conformi Govern, confirma novament la intenció d’integrar-se al règim del 78 i el rol autonòmic de la burgesia catalana per part de la formació anticapitalista. Doncs cal tenir en compte que aquest nou rumb es va rubricar mitjançant l’acord amb ERC en el mateix moment en què els Mossos d’Esquadra reprimien durant dies a la joventut que protestava per l’empresonament de Pablo Hasél i per la llibertat d’expressió.

Seguint amb l’escalada repressiva contra el moviment juvenil, anticapitalista i independentista, no oblidem tampoc que el Govern Torra del que formava part ERC (i forma encara interinament i amb presidència del mateix Aragonès) ha sigut el mateix que s’ha posicionat com a acusació particular contra nombrosos joves que van sortir a protestar contra la sentència judicial del Supremo als mateixos líders sobiranistes presos en 2019.

I si ens atenim a la greu situació social que denuncia la CUP en l’actual crisi provocada pel coronavirus, tot i que les denúncies de la mateixa formació independentista són correctes sobre la mala gestió soci-sanitària o les restriccions imposades per l’estat d’alarma que s’acarnissen amb els sectors populars i més desprotegits com són les persones migrants i el conjunt de la classe treballadora, aquestes mateixes es queden òrfenes de la responsabilitat que hi té el mateix Govern de la Generalitat.

És que els partits de la burgesia catalana són els principals responsables de la mort de milers de persones a les residències o el col·lapse a les UCI de Catalunya. Tot, mentre seguien fent negoci amb les clíniques privades o les empreses de grans magnats com Ferroset del senyor "Rei Mides" Florentino Pérez (president d’ACS i del Real Madrid, gerent d’un bon grapat de carreteres i propietari de nombroses residències geriàtriques i del sector de l’ajuda a domicili, entre d’altres). I el mateix Pere Aragonès que va crear un projecte per aprofundir en la privatització dels serveis públics (la famosa Llei Aragonès).

Per una nova esquerra anticapitalista, de classe i revolucionària

Davant aquest curs de la CUP a la integració del règim de la burgesia catalana i enfront una crisi històrica que no farà més que aprofundir en la pobresa i la precarietat de milions de persones, és necessari lluitar per un programa anticapitalista i amb la perspectiva d’independència de classe.

Una alternativa que molts militants de la CUP i de l’esquerra independentista veuen que és impossible amb un Govern que s’ha oblidat de l’1O i que castiga als treballadors. Una alternativa que per a moltes treballadores i treballadors que comencen a fer una experiència amb el Govern de la Generalitat i el Govern central després dels pitjors mesos de pandèmia, i tots aquells que lluiten per mantenir els seus llocs de treball o per posar fi a la precarietat laboral aprofundida amb l’excusa dels contagis.

Avui continua sent elemental unir esforços i explorar les vies d’acord i unitat d’acció, per a començar a establir les bases d’una altra esquerra anticapitalista i revolucionària, que sigui valenta i aposti pel desenvolupament de la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant, per a la conquesta dels drets democràtics i socials pendents, lluny de la conciliació amb els partits de la burgesia catalana.