El passat 27 de novembre la CUP va presentar el seu programa electoral sota el títol de “Un nou cicle”, un programa que en tots els seus eixos, econòmic, social i nacional mostren una moderació respecte a anteriors cites electorals. D’aquests diferents aspectes hem escrit en el nostre diari, debatent públicament amb aquestes posicions.

Et pot interessar: La proposta de la CUP no és alternativa, necessitem un front anticapitalista i d’independència de classe

En un dels aspectes on la CUP realitza un gir de 180° respecte a altres cites electorals és en allò nacional, quant a la consecució del dret d’autodeterminació per al poble català.

La formació independentista planteja una “Insurrecció Democràtica”, una espècie de concatenació d’accions (referèndums, vagues generals, decisions unilaterals, etc) que portin a l’Estat a haver d’acceptar/negociar l’autodeterminació de Catalunya. Però, com s’arriba concretament a aquest escenari?

Per a la CUP, la insurrecció democràtica “com una mobilització sostinguda en el temps” és la clau per a aconseguir el dret d’autodeterminació. Però aquesta acció radical es limitaria a ser un element de mera pressió sobre la comunitat internacional i el propi Estat espanyol com a manera de forçar unes negociacions que desemboquin en un referèndum acordat. Una dinàmica de les accions i les tàctiques posades al servei d’una negociació amb l’Estat.

És més, en el citat document de la seva proposta política presentada per a les eleccions catalanes, van més enllà de les il·lusions en la comunitat internacional que ja es van veure en el “cicle” anterior liderat pel procesisme i del que la CUP va ser part. Arriben a assenyalar en el seu document que alguns països podrien estar interessats en la independència de Catalunya nomenant als EUA, Rússia i la Xina.

Com si es pogués utilitzar a favor del moviment en favor de l’autodeterminació l’interès imperialista d’algun Estat sobre els seus competidors Europeus. Cap Estat capitalista dóna suport a la independència de cap poble sense un interès directe que el posicioni millor en el “concert de nacions”, per descomptat a costa de la independència real, política i econòmica, d’aquest poble.

D’aquesta manera, tota la radicalitat que té la lírica de la seva proposta, està al servei d’un pla que en el seu contingut és moderat, absolutament assumible per la direcció procesista que, no obstant, es troba avui enmig d’un gir de tornada a l’autonomisme. I per tant, funcional a buscar una “unitat estratègica” i “grans acords nacionals” amb els partits de la burgesia i la petita burgesia catalana.

Tota la correcta denúncia que desenvolupa la CUP en el seu document enfront de la comunitat internacional, no li impedeix continuar plantejant aquesta perspectiva socialdemocratitzant. La república catalana serà una república de la classe treballadora o no serà.

Per a la CUP “l’autodeterminació és una peça clau en la via al socialisme en el context dels països catalans”, o dit d’una altra manera “la clau per a poder exercir la resta de sobiranies”. No obstant, per als qui lluiten en la perspectiva del socialisme revolucionari, és justament a l’inrevés. El socialisme és la via perquè l’autodeterminació nacional sigui una realitat. La “sobirania” política de la classe obrera i la seva emancipació dels partits de la burgesia i la petit burgesia és la clau per a lluitar pel socialisme.

Aquest “Nou Cicle” que ens presenta l’esquerra independentista s’assembla molt a l’anterior. Parafrasejant a Marx, si el primer se’ns va presentar com una tragèdia, aquest se’ns avança com una farsa.