Aquí pots consultar l’informe, que detalla aquesta situació a partir de la pàgina 17.
“Dirty war”
El terme “guerra bruta”, que apareix en l’informe de la CIA del 19 de gener de 1984, era usat per l’agència estatunidenca en referència a operacions de terrorisme d’estat a tot el món en la dècada dels 80. Reflectint que “el govern ha adoptat una estratègia poc ortodoxa”, l’informe recull entre espais censurats que “González ha aprovat la formació d’un grup de mercenaris, controlat per l’Exèrcit, per a combatre per fora de la llei”.
Les operacions del GAL van començar tres mesos abans de la redacció d’aquest informe, amb el segrest i execució de Lasa i Zabala, encara que al gener de 1984 encara no era públic ni el seu assassinat, ni l’existència del GAL. No obstant això, la CIA ja estava al corrent, no només de la creació d’aquest cos parapolicial, sinó dels anteriorment utilitzats per la “jove democràcia espanyola”, com Anti Terrorismo ETA (ATE), l’Aliança Apostòlica Anticomunista (Triple A) o el Batallón Vasco Español.
Aquest tipus de bandes van ser anomenades “grups incontrolats” en la Transició i van ser un dels camins oberts des dels cossos repressius franquistes fins a les noves clavegueres de l’estat, però també el lloc de pas de mercenaris internacionals. Aquesta pràctica va ser provada en el judici a Lisboa al subcomissari Amedo, per contractar sicaris amb fons de l’Estat espanyol per a atemptar en el sud de França, però també ho expressa l’informe en assenyalar que “els mercenaris no tindrien per què ser necessàriament espanyols”.
"Creien que no ens atreviriem"
D’altra banda l’informe recull ja en 1984 algunes de les línies de repressió utilitzades més endavant pel Govern, com la “autoritat per a dissoldre partits polítics”, la “previsió de tancar mitjans de comunicació” o “eliminar restriccions a la policia”.
Aquestes mesures serien preses en la dècada del 2000 en casos com els de Egin, Egunkaria o els múltiples partits polítics il·legalitzats a través de la Llei de Partits, mentre la “guerra bruta” continuava per part de l’Estat, amb execucions extralegals i més de 3.000 casos de tortura denunciats a Euskadi després de 1978.
Les connexions entre el terrorisme d’Estat i el govern van quedar més que demostrades amb la condemna a l’exministre d’Interior José Barrionuevo i el secretari d’Estat per a la Seguretat Rafael Vera. Tots dos van rebre la cordial visita a la presó de l’expresident González i tres mesos després serien indultats pel govern de José María Aznar. Entre 1983 i 1987 se’ls identificaria com a executors de 27 víctimes mortals, diversos segrestos i desenes de casos de tortures, tot això amb el vistiplau i el sou a càrrec del govern de Felipe González.
Per consegüent...
Sánchez ja justificava el terrorisme d’estat quan es destapava l’assumpte. Iglesias passava de denunciar la responsabilitat del PSOE en la creació del GAL, qualificant-lo com el “partit de la calç viva”, a convertir-se en soci de govern. Mentrestant, el “Govern més progressista de la història” segueix vigilat per Felipe González des del iot en el temps lliure que li deixen els consells d’administració de les grans elèctriques.
Quines implicacions podria tenir això? Mentre continua la batalla d’“estira de la manta” entre la revelació de les milionàries comissions cobrades per la monarquia i la publicació dels papers de la CIA, no sembla pròxim algun intent de judici seriós ni a l’expresident ni al rei emèrit. El Govern, la justícia i la premsa a l’uníson continuen en manera “circulin, aquí no ha passat res”, tota una tradició del Règim del 78’ quan l’olor de les clavegueres és massa forta.
