A les dotze de la nit del 31 de gener, les banderes del Regne Unit seran retirades de les places de Brussel·les i de tots els llocs oficials de la UE. Es concretarà el brexit, votat en referèndum el 23 de juny de 2016. Els Europarlamentaris britànics han abandonat els seus despatxos i ja no hi haurà autoritats del Regne Unit en els Cims de la UE.

En l’immediat, s’obre un període d’11 mesos en què la vida dels ciutadans comunitaris a banda i banda del Canal de la Manxa no canviarà massa. Podran mantenir la seva residència o desplaçar-se com fins al moment. Regne Unit continuarà sent part del mercat interior i de la unió duanera de la UE fins al 31 de desembre de 2020 —un temps que podria ser ajornat fins a dos anys més amb l’acord de totes dues parts.

Els diaris britànics van rebre amb titulars molt diferents l’arribada del brexit. Mentre The Daily Telegraph, titula amb optimisme: “Això no és el final, sinó el principi”, The Guardian deixa oberta la incertesa en la seva portada: “Small island [Illa petita]. Després de 47 anys, el Regne Unit abandona la UE en la major aposta [en el sentit d’un joc d’atzar] d’una generació”.

Durant l’any vinent, Boris Johnson haurà d’arribar a un acord amb Brussel·les sobre la relació comercial amb els exsocis europeus. Les negociacions no seran senzilles, ja que la UE buscarà imposar estrictes condicions econòmiques per a evitar la competència dels productes i empreses britàniques. A més, necessita demostrar que no tot serà tan fàcil per a qui abandoni la Unió, com a mesura de prevenció davant el desig de nous “exit” per part d’altres països.

Johnson va aconseguir reafirmar el seu lideratge després d’un triomf contundent sobre Corbyn en les últimes eleccions, on els tories van superar als laboristes per una diferència de més d’11 punts. La majoria absoluta en la Cambra dels Comuns li va permetre reprendre la iniciativa, després de diversos anys de crisi institucional aguda al Regne Unit —que va portar a tres eleccions generals en cinc anys i la caiguda de Cameron, primer, i Theresa May després, incapaços de resoldre el dilema del brexit—. Ara haurà d’enfrontar diversos fronts, a nivell intern i extern.

Aquest divendres, el diari escocès The National col·locava en portada les estrelles de la UE il·luminades per una espelma amb aquest missatge: “Estimada Europa. Nosaltres no vam votar això. Recordeu deixar una llum encesa per Escòcia”, mentre que The Scotsman titulava en la seva portada: “Un comiat, no un adéu”.

“Decidida al fet que, en un futur no gaire distant, tornem al cor d’Europa com a país independent” eren les paraules, aquesta setmana, de la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon davant diversos mitjans europeus. El Parlament d’Escòcia ha aprovat aquesta setmana una resolució que exigeix la realització d’un segon referèndum per la independència, per 64 vots a favor i 54 en contra. La líder del Partit Nacional Escocès havia promès en campanya la realització d’un nou referèndum sobre la independència d’Escòcia per al 2020, encara que aclareix que no el realitzarà si no és legal, és a dir, si no aconsegueix convèncer a Boris Johnson que ho permeti. Un altre front és Irlanda del Nord, on la frontera oberta amb Irlanda es manté preferent, però caldrà establir els paràmetres de la frontera nord.

L’amic americà i la incertesa europea

Al mateix temps que negocia amb Brussel·les, el govern del Regne Unit intentarà avançar en establir un nou estatut de relacions comercials i geopolítiques amb els Estats Units. Donald Trump va celebrar amb entusiasme la victòria de Johnson —com a part de les seves disputes amb Europa i la Xina— i Boris Johnson va prometre que un tractat bilateral amb els Estats Units seria una panacea econòmica.

No obstant això, aquestes negociacions tampoc seran un camí de roses. L’estiu passat, l’ambaixador britànic als Estats Units, Kim Darroch, va acabar renunciant, després que es filtressin uns memoràndums on definia a l’administració de Trump com a "maldestra i inepta". Trump va piular a twitter després que no treballaria més amb aquest ambaixador.

Darroch va denunciar a més que els Estats Units volia imposar que la NHS (el sistema nacional de salut) pagui preus més alts pels productes farmacèutics nord-americans, juntament amb altres condicions oneroses. És que, si bé Trump està interessat a promoure un acord bilateral amb Regne unit, vol imposar les seves pròpies condicions.

Més en general, tal com plantejava Claudia Cinatti a La Izquierda Diario després de la victòria de Johnson: “les conseqüències geopolítiques i econòmiques d’aquesta reafirmació del Brexit excedeixen amb escreix les fronteres britàniques i fins i tot europees. És la manifestació més eloqüent de la crisi de la globalització i l’emergència de tendències nacionalistes als països centrals”.

Et pot interessar: El Brexit i el triomf de Boris Johnson

El brexit arriba en una situació internacional marcada per fortes polaritzacions. L’emergència de tendències nacionalistes en diversos països imperialistes i de la perifèria —des de Trump a Salvini, Orban i Bolsonaro—, crisis orgàniques irresoltes, i, com a element nou, el desenvolupament d’un nou cicle de la lluita de classes a Amèrica Llatina, en diversos països d’Orient Mitjà i amb un epicentre a França, on la vaga general del transport compleix ja dos mesos.

A Europa, en particular, la incertesa s’agreuja pel fet que l’eix francoalemany travessa una crisi —Macron té nivells molt baixos de popularitat i Angela Merkel recorre el seu últim tram com a canceller d’Alemanya. El context econòmic és a més ombrívol: els països de la UE han tingut un escanyolit creixement del 0,1% en l’últim trimestre, la taxa més baixa des de 2014. L’economia francesa i la italiana estan en números vermells, croades a més per la inestabilitat social i política, mentre que Alemanya va créixer un feble 0,6%, un estancament que es ve estenent en el temps.

Tal com assenyalava un article d’El País: “Més enllà de si hi ha o no una recessió en un horitzó pròxim, el problema al qual s’enfronta Europa és quedar atrapada en un parany de creixements baixos mentre puja la despesa per l’envelliment”. En aquest context, la sortida de l’economia britànica, que representava el 13% del PIB de la UE, no aporta optimisme al panorama general europeu.

“El Brexit és també un fracàs de la Unió, un fracàs nostre”, apuntava un eurodiputat liberal aquesta setmana. I té tota la raó. Segons l’última enquesta de l’Eurobaròmetre de la Comissió europea (novembre de 2019), la desconfiança cap a la UE és major a França i a Grècia que al Regne Unit.

El desencantament amb el projecte de la Unió europea neoliberal —gestionat en comú pels partits conservadors, liberals i socialdemòcrates— i diverses dècades d’aplicació de polítiques neoliberals han donat lloc al creixement de corrents populistes de dreta i euroescèptiques, que promouen sortides reaccionàries amb polítiques encara més nacionalistes i xenòfobes als països imperialistes.

Com contratendencia, la lluita de classes a França, des dels armilles grogues a la vaga general en curs, mostren les potencialitats de la lluita combativa de la classe obrera amb el conjunt dels sectors oprimits contra els capitalistes. Els contorns de dues sortides possibles a la crisi de la UE estan esbossats: o la regressió més nacionalista de l’imperialisme, que va portar a catàstrofes en el segle XX, o el desplegament de lluita de la classe obrera, nativa i estrangera, al costat dels pobles oprimits contra l’imperialisme europeu. Davant la falsa alternativa de triar entre la Unió Europea del capital, o el retorn al nacionalisme imperialista, oposem una estratègia d’hegemonia obrera i la lluita pels Estats units socialistes d’Europa.