La recent entrada de joves marroquins i immigrants subsaharians a la platja de Ceuta ha posat com a tema d’actualitat la situació dels enclavaments colonials de Ceuta i Melilla. Cosa directament relacionada amb les conseqüències de com es va produir l’abandó de l’ocupació del Sàhara Occidental per l’exèrcit espanyol durant la Transició. Tot això són les restes del passat colonial d’Espanya, que va tenir les seves últimes raneres al Marroc.
Espanya va ser històricament un país colonial, que ocupava militarment altres països i regions, des de Llatinoamèrica, Filipines i el Marroc. Però es tractava d’un imperialisme feble, sobrepassat per les puixants potències imperialistes des de finals del segle XIX, i que precisament va mantenir les seves possessions colonials per ser les regions sobrants en el repartiment internacional. Però aquest paper de figurant en l’escena internacional no pot ocultar la naturalesa imperialista de l’Estat Espanyol, que va donar lloc a una ocupació colonial d’una part del Marroc i Guinea Equatorial ja en el segle XX.
Aquesta naturalesa imperialista la continua conservant i es concreta en la labor d’espoliació que les empreses multinacionals espanyoles compleixen en tota Amèrica Llatina, així com al Marroc i altres zones del Magreb. Curiosament, els corrents de l’esquerra institucional com el PCE o Podemos oculten aquesta naturalesa, només denuncien parcialment el paper que juguen les empreses de l’IBEX-35 en aquest país en la desmesurada obtenció de beneficis a costa de la classe treballadora espanyola, però s’obliden de la seva activitat en l’àmbit internacional.
És precisament en aquest punt on trenquen amb la tradició històrica del comunisme revolucionari; en l’II Congrés de la Internacional Comunista es van establir unes condicions d’admissió dels partits en aquesta, i entre elles es va incloure la defensa de les poblacions de les colònies i de les nacions oprimides de manera que:
"Els partits dels països la burgesia dels quals posseeix colònies o oprimeix a altres nacions han de tenir una línia de conducta particularment clara. Tot partit pertanyent a la Internacional Comunista té el deure de denunciar implacablement les proeses "dels seus" imperialistes en les colònies, de sostenir, no amb paraules, sinó amb fets, tot moviment d’emancipació en les colònies, d’exigir l’expulsió de les colònies dels imperialistes de la metròpoli, de despertar en el cor dels treballadors del país sentiments veritablement fraternals cap a la població treballadora de les colònies i les nacionalitats oprimides i dur a terme entre les tropes metropolitanes una contínua agitació contra tota opressió dels pobles colonials".
El PCE va trencar amb aquest compromís en la dècada de 1930, quan la seva política de Front Popular li impulsava a no sostenir actituds que posessin en dificultat l’imperi colonial de França i d’altres potències colonialistes "democràtiques". El PSOE ho va fer una dècada abans quan va considerar que era possible una política "civilitzadora" de la potència colonialista, de manera que si Espanya no la podia desplegar, havia de cedir les seves possessions a França o Anglaterra perquè aquestes la complissin.
L’ocupació de Ceuta i Melilla, així com del Sàhara són vestigis d’aquest imperi colonial que li va correspondre a l’Estat Espanyol i que va poder conservar després de la victòria del cop militar del 36 i de l’Estat feixista constituït després de la derrota de Revolució espanyola.
El conflicte sahrauí i el fracàs de la seva descolonització
El problema de la descolonització del Sàhara Occidental es planteja una vegada que França concedeix la independència al Marroc en 1956 i obliga a fer el mateix en la seva zona ocupada. No obstant això, Espanya només lliura les seves possessions en el nord del Marroc, quedant-se amb diverses possessions costaneres i amb les ciutats de Ceuta i Melilla; però es nega lliurar diverses regions al sud del Marroc, Sidi Ifni, Tafaya i el Sàhara Occidental. És una descolonització inacabada, que inevitablement determina que la resistència marroquina reprengui la lluita armada contra aquestes restes colonials espanyols.
La lluita guerrillera marroquina col·loca en una situació difícil a la dictadura franquista, que, esperonada a l’interior per l’auge de l’acció d’un nou moviment obrer a partir dels anys seixanta, es veu incapaç de desplegar una nova guerra colonial per a defensar les seves possessions al Marroc, i decideix una política de concessions territorials, de manera que va lliurant gradualment al Marroc els territoris ocupats. Però succeeix un fet que impulsarà la liquidació precipitada d’aquests territoris: la guerra colonial portuguesa per a mantenir l’ocupació d’Angola genera les condicions perquè una part de l’exèrcit portuguès, bàsicament sotsoficials i un sector de l’oficialitat, donin un cop d’estat per a enderrocar a la dictadura; aquesta acció militar va desencadenar l’inici d’un procés revolucionari, la Revolució dels clavells. A la dictadura franquista li fa por que una eventual guerra colonial al Marroc desencadeni un procés similar a Espanya, i llavors declara que començarà un procés de descolonització del Sàhara Occidental, canalitzant aquest procés mitjançant un referèndum d’autodeterminació.
Al Marroc, després de la independència, s’havia generat al voltant del Sultà un règim polític dictatorial que feia front a les masses populars que durant la guerra de la independència s’havien armat i que volien fer front al colonialisme fins al final. La monarquia absoluta instaurada després de la independència s’ofereix a les antigues potències colonitzadores com un aliat, per a mantenir la situació de dependència del Marroc, i al mateix temps per a ser un mur de contenció dels anhels descolonitzadors de les masses populars.
Quan Franco anuncia el referèndum d’autodeterminació, el Rei del Marroc s’ofereix per a detenir a la guerrilla del Front Polisario, a canvi de la integració d’aquests territoris al Regne del Marroc. Però el Govern franquista es troba paralitzat per la decadència física de Franco, que s’està hospitalitzat, intubat i en coma. Davant la por a la "marxa verda" desenvolupada pel Marroc –una mobilització civil de marroquins desarmats que es dirigeixen als territoris ocupats per l’exèrcit espanyol proveïts d’exemplars de l’Alcorà, però que són discretament seguits per les Forces Armades Reals del Marroc– decideix abandonar precipitadament el Sàhara Occidental i signa amb el Marroc i Mauritània el repartiment del Sàhara Occidental, que és immediatament ocupat pels exèrcits de tots dos països.
El que no esperaven ni la dictadura franquista ni la monarquia dictatorial del Marroc és que el poble sahrauí continués la lluita armada per la seva autodeterminació després del repartiment del Sàhara per aquests acords tripartits. Una lluita tenaç i constant, que va obligar el Marroc a abandonar una part del Sàhara davant el Frente Polisario i escudar-se després d’un mur al llarg del desert, i fins i tot, a veure’s obligat a signar un alto el foc en 1990. El Marroc no podia guanyar militarment la guerra contra els sahrauís, així que es va decidir pel parany de la diplomàcia internacional per a mantenir la seva ocupació. Per això va signar acords per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de l’ONU, però amb la declarada intenció que mai es dugués a terme.
Després de dècades de paralització del referèndum, el Frente Polisario va decidir en el seu últim congrés retornar a la lluita armada contra l’ocupació. Des de finals de novembre de 2020 es va trencar l’alto el foc i van començar les hostilitats entre l’exèrcit marroquí i les unitats guerrilleres del Frente Polisario; això sí, mantenint el conflicte militar limitat a zones concretes i amb enfrontaments de baixa intensitat.
Les ciutats de Ceuta i Melilla: enclavaments colonials espanyols
Històricament aquestes ciutats van ser presidis i enclavaments militars per a la penetració del comerç d’espanyol, i per a ser cap de pont per a les intervencions militars. Però després de la derrota d’Annual de l’exèrcit espanyol en 1921 durant l’aixecament rifeny d’Abdelkarim Khatabi, la seva ocupació per Espanya va ser seriosament qüestionada. La seva ocupació va sobreviure gràcies a la intervenció massiva de l’exèrcit francès en suport del Govern espanyol.
Com expliquem abans, després dels acords de França amb el Regne del Marroc, aquell li concedeix la independència i això obliga Espanya a fer el mateix, però els enclavaments militars de Ceuta i Melilla es mantenen sota l’ocupació espanyola. Ara bé, en una situació precària, perquè el règim monàrquic constituït al Marroc reivindica la marroquinitat d’aquestes ciutats. Finalment són els acords de Madrid signats en 1975, pels quals Espanya cedeix el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, els que contenen una solució provisional per a aquestes ciutats, ja que en una clàusula secreta del tractat s’acorda que el Marroc no reivindicarà la sobirania de Ceuta i Melilla, durant deu anys.
En 1985, el Govern de Felipe González aprova la Llei d’estrangeria, que permet expulsar a la comunitat originària colonitzada que vivia a les ciutats ocupades, però aquesta comença una lluita que acaba per derrotar al govern, inaplicar la Llei d’estrangeria i aconseguir la nacionalitat espanyola, com a via per a la igualtat de drets amb els colons espanyols de totes dues ciutats. Però indirectament això reforça el caràcter espanyol de totes dues ciutats, per això la lluita de la població colonitzada no va ser secundada pel règim marroquí, que mantenia, passivament, la reivindicació d’integració de les dues ciutats al Marroc.
El combat contra l’imperialisme espanyol
La solució a aquests profunds problemes implica enfrontar a l’imperialisme espanyol, i en certa manera, també al règim marroquí, que és el resultat d’una independència frustrada i escamotejada per una monarquia supeditada a les antigues potències colonitzadores.
L’única solució possible per a les ciutats de Ceuta i Melilla és la incorporació al Marroc, perquè són ciutats pertanyents al territori d’aquest país, i si existeix una població colona espanyola és perquè hi ha hagut una política d’assimilació de la població autòctona per a justificar l’ocupació espanyola d’aquestes. Per això, la consulta a la seva voluntat no constituiria cap principi democràtic sinó una submissió a la política d’assimilació espanyola desplegada per la dictadura franquista, i ara pel règim del 78. El lliurament de Ceuta i Melilla suposaria reforçar la integritat nacional marroquina, la qual cosa és un objectiu de la descolonització, que no va poder ser aconseguit per la submissió de la monarquia a les potències imperials, per això el seu lliurament afebleix al règim que, per la seva política claudicant, ha impedit aquesta integració.
Per un altre costat, la realització d’un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de l’ONU no és una solució per a l’obtenció de la independència del Sàhara Occidental; perquè aquesta és la solució avalada per les potències imperialistes, abans colonialistes, que estableixen les normes internacionals per a la descolonització en funció dels seus interessos. És impossible que se celebri un referèndum d’autodeterminació consensuat entre l’ocupant i les potències imperialistes, amb interessos econòmics en la zona, la qual cosa queda demostrat amb els anys que han passat des que es va pactar la seva celebració i el fet que mai hagi estat efectivament realitzat. Però llavors, quina és l’alternativa? Només la caiguda de la monarquia alauita al Marroc per l’acció conjunta de les classes treballadores i les capes més desfavorides marroquines i de la població sahrauí sotmesa a l’ocupació pot crear les condicions perquè lliurement les mateixes puguin exercir el seu dret a la lliure determinació, així com la resta dels drets democràtics. Cosa que sota la monarquia és impossible, com es mostra una vegada i una altra. L’autodeterminació només serà possible per una via d’aquest tipus, caminant cap a una república socialista on totes les riqueses es posin al servei i sota el control de la població treballadora marroquina i sahrauí.
