Com en altres ocasions la gran premsa mundial emprèn la seva campanya mediàtica per a justificar la temptativa colpista. L’imperialisme nord-americà pretén d’aquesta manera reposicionar-se en el que històricament ha considerat el seu "patio trasero". Però no són només els interessos dels Estats Units els que expliquen el que està succeint a Veneçuela. El seguidisme europeu a la temptativa colpista i especialment la posició de l’Estat espanyol té a veure també amb defensar interessos propis de les seves multinacionals dins del continent.

No en va Espanya sempre ha estat un dels països amb major presència a la zona. D’aquesta manera durant l’auge del neoliberalisme les empreses espanyoles van ser grans beneficiades dels processos de privatització i saqueig que va viure Amèrica Llatina. L’Estat espanyol sempre ha intentat fer valer el seu passat colonial i proximitat cultural per a competir avantatjosament amb altres països imperialistes.

L’Estat espanyol i les dictadures i règims repressius

La defensa d’aquests interessos s’ha expressat en suports a cops d’estat, intervencions militars i dictadures genocides. En la mateixa Veneçuela és coneguda la participació activa que va tenir el Govern d’Aznar en l’intent de cop d’Estat en 2002 contra Hugo Chávez. El president que van imposar els militars en aquella ocasió va ser Pedro Carmona, cap màxim de la patronal veneçolana. Aquest havia visitat una setmana abans Madrid per a ultimar els preparatius del cop.
Els grans diaris espanyols, com El País o El Mundo, van treure llavors editorials justificant al nou govern colpista. Aquest suport també es va traduir en el finançament per part de grans empreses espanyoles a Veneçuela, tant del Lock out patronal de 2002 com del propi cop d’estat.

Però també són conegudes les bones relacions que tenien els governs d’Adolfo Suárez i de Felipe González amb la dictadura genocida de Videla a l’Argentina. En el moment en què la repressió, els assassinats massius i el segrest de nadons sacsejaven al poble argentí, el govern espanyol concedia a Videla el Collaret de la Reial orde d’Isabel la Catòlica. Aquest és un dels majors reconeixements que l’Estat espanyol concedeix des de 1815. Però els llaços amb els botxins d’aquesta dictadura es van prolongar fins i tot després de la caiguda d’aquest Règim. D’aquesta manera durant l’etapa d’Aznar, com informa el diari Publico, van ocultar la documentació que demostrava la col·laboració entre la dictadura de Videla i la policia i militars espanyols, amb l’objectiu de formar a aquests últims en els mètodes repressius utilitzats a l’Argentina.

La història es repeteix amb diverses de les dictadures més sagnants d’Amèrica Llatina dels 70 i 80 del segle XX. Però en l’actualitat també governs i règims que s’han destacat per la seva brutalitat repressiva, reben el suport obert per part de l’Estat espanyol. Esment especial caldria fer als últims executius de Colòmbia, que han rebut tot tipus de lloances i han estat posats com a exemple a seguir a la regió. No obstant això es tracten dels governs més repressius de la història recent de Colòmbia. Amb desenes de milers de morts a la seva esquena, entre els quals s’inclouen sindicalistes, opositors polítics i activistes socials.

El desembarcament de les transnacionals espanyoles

Les simpaties de l’Estat espanyol cap a governs o règims a Amèrica Llatina poc tenen a veure amb els drets humans o la qualitat de la seva democràcia. Els seus esforços a la regió estan posats al servei de poder garantir un lloc privilegiat per a les grans multinacionals espanyoles.

El desembarcament en clau neocolonial de grans empreses ibèriques a Amèrica Llatina va donar un salt qualitatiu en els 80 i 90. D’aquesta manera sectors estratègics com els hidrocarburs, la banca, la telefonia o els serveis essencials (llum, aigua) van ser copats per companyies com Repsol, Telefónica, Banc Santander, etc.

L’acció d’aquestes empreses va fer estralls en molts països llatinoamericans. En una lògica de saqueig escandalós, les condicions avantatjoses que els oferien els governs entreguistes de torn va tenir com a efecte tot tipus de desastres socials i mediambientals. Però principalment va créixer el caràcter de dependència de les economies d’Amèrica Llatina. Posant els enormes recursos del continent al servei d’enriquir a multinacionals estrangeres i les oligarquies nacionals i no de la majoria popular.

Entre els majors escàndols que han protagonitzat les grans empreses espanyoles destaquen el de l’anomenada guerra de l’aigua a Cochabamba. Aquesta es va produir quan els serveis d’aigua potable van ser privatitzats en tota Bolívia l’any 2000. A Cochabamba, una de les principals ciutats del país, una de les empreses beneficiades va ser l’espanyola Abengoa. La primera mesura que van prendre després de la privatització va consistir en pujar un 300 per cent la factura de l’aigua d’un dia per a un altre.

Això va venir acompanyat a més per l’aprovació d’una llei d’aigües que blindava els interessos de les multinacionals. Va ser l’anomenada Llei 2029 segons la qual aquestes noves empreses, que es feien càrrec del servei, tenien la facultat de cobrar per l’ús particular de qualsevol aqüífer públic, a més de poder obligar els ciutadans a afrontar possibles deutes amb l’empresa amb béns immobles. En els fets significava que aquestes multinacionals podien cobrar per l’aigua que algú obtingués d’un pou, riu o fins i tot la pluja.

La mobilització popular contra aquestes mesures va aconseguir finalment fer retrocedir al govern i expulsar a aquestes empreses. Però la repressió deslligada en aquells dies de revolta va deixar desenes de ferit i diversos morts.

També a l’Argentina han hagut de sofrir el saqueig dels seus recursos naturals per part d’una companyia espanyola, en aquest cas Repsol. Aquesta multinacional és actualment un gegant de l’energia a Amèrica Llatina. Això es va produir principalment per la compra a preu de saldo de la petroliera argentina YPF en 1999. Era una època de greus dificultats econòmiques a l’Argentina i el capital imperialista, amb la complicitat dels governs de torn, es va ensenyorir de sectors estratègics sencers de l’economia del país.

Amb l’adquisició de YPF Repsol va tenir accés als mercats de la majoria de països llatinoamericans i els seus actius van créixer exponencialment. Aquesta empresa a canvi a penes va invertir al país i la majoria dels beneficis petroliers es van quedar en mans de la companyia. El resultat d’aquesta política depredadora per part de Repsol és que alhora que aquesta multinacional s’expandia i es convertia en una de les majors petrolieres del món, l’Argentina passava a ser d’un país exportador de cru a haver de comprar en els mercats internacionals la major part del petroli que necessita.

Això són només dos exemples de com actuen de forma generalitzada les grans multinacionals espanyoles en el continent. Per a mantenir aquesta posició privilegiada de les seves empreses l’Estat espanyol sempre ha donat cobertura i suport a l’intervencionisme nord-americà.

L’imperialisme espanyol en el marc de l’augment de les disputes interestatals

No obstant, en els últims anys tant el capital espanyol com l’estatunidenc han perdut posicions a Amèrica Llatina per l’avanç d’altres potències com la Xina o Rússia. És en aquest context internacional, d’augment de les disputes interestatals, en el qual s’emmarca l’ofensiva imperialista deslligada sobre Veneçuela. Per tant és d’esperar que l’agressivitat i ingerència sobre el continent sigui una tendència que augmenti en els pròxims anys.

Per això la qüestió en aquests moments a Veneçuela no és sobre democràcia o dictadura, com volen fer-nos creure els grans mitjans de comunicació com una manera de justificar una possible intervenció militar. Sinó sobre un nou episodi més d’ingerència imperialista en el continent, que solament pot ser sostingut en aquests moments sobre la base de la violència i submissió dels pobles llatinoamericans. Per això, sense concedir cap suport polític a Maduro, cal enfrontar de forma contundent l’intent colpista.

Aquesta és la raó de perquè finalment Pedro Sánchez ha acabat reconeixent a Guaidó. Demostrant una vegada més que el PSOE és un partit de l’IBEX 35 i que la defensa dels interessos de les multinacionals espanyoles en l’exterior és una prioritat per sobre de qualsevol qüestió democràtica. Però fins i tot Unidos Podemos i les seves confluències municipals han mostrat una actitud molt allunyada de qualsevol indici d’anti imperialisme. La mateixa Manuela Carmena mostrava sense embuts el seu suport a l’autoproclamat Guaidó.

Per a la classe treballadora de l’Estat espanyol és fonamental lluitar contra l’imperialisme, començant pel del seu propi país. Perquè els qui exploten i humilien a les classes populars a l’estranger, són els mateixos que precaritzen les condicions de vida de milions de treballadors en l’Estat espanyol. En aquest marc si els plans de l’imperialisme i l’oligarquia entreguista avancen a Veneçuela, dibuixen un escenari a nivell global molt més favorable per a l’avanç de l’extrema dreta. Això és encara més cert en un país com Espanya, on la qüestió veneçolana és una de les grans banderes de PP, Ciudadanos i Vox.

Et pot interessar: Repudiem l’ofensiva colpista de l’imperialisme i la dreta a Veneçuela