×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

L’herència de Gorbatxov: de la restauració a la guerra a Ucraïna

En l'últim temps dos esdeveniments han reobert la discussió sobre el significat per a la situació actual del col·lapse de la Unió Soviètica, el fet que segons l'historiador Eric Hobsbawm va clausurar el segle XX.

Claudia Cinatti

diumenge 4 de setembre
Facebook Twitter

El primer d’aquests esdeveniments és sense dubte la guerra entre Rússia i Ucraïna/OTAN, que a sis mesos d’haver-se iniciat ja ha produit canvis geopolítics de dimensió històrica. El segon, amb valor més simbòlic que polític, és la mort de Mikhail Gorbatxov ocorreguda a Moscou el passat 30 d’agost.

Gorbatxov, l’arquitecte i executor de les “reformes” que van portar a la restauració capitalista i a la dissolució de la Unió Soviètica, feia estona que havia esgotat el seu temps històric. Després de signar el decret que va posar fi a l’existència de l’URSS en el nadal gèlid de 1991 –el seu últim acte com a president d’un país que havia desaparegut donant lloc a 15 repúbliques– havia caigut en l’oblit.

Una nota de color serveix per donar-se una idea de fins a on la seva figura havia perdut tota rellevància política en l’era post soviètica. És una publicitat de 1997. L’escena transcorre en un restaurant de Moscou en el qual sorprenentment entra Gorbatxov amb la seva petita neta. En una taula, una família discuteix el llegat de Gorbatxov. El pare l’acusa del caos econòmic i la inestabilitat, el fill reivindica la “llibertat”. Però la mare assenyala l’assoliment en el qual estan tots d’acord. Diu que gràcies a Gorbatxov els russos poden menjar Pizza Hut. Tots celebren, fins al propi “Gorby” amb la seva porció de l’anhelada pizza nord-americana a la mà. Per aquest spot, l’últim president de la segona potència mundial hauria rebut un milió de dòlars. Patètic.

El seu últim biògraf, William Taubman [1], intenta restaurar el seu lloc en la història basant-se en el fet indiscutible que va ser un dels artífexs del món de la postguerra freda, juntament amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Encara que acaba donant la idea que va ser una espècie d’“aprenent de bruixot” que va deslligar forces que van escapar al seu control.

Els obituaris d’“occident” són molt més amigables que l’escarit comunicat del Kremlin i el fred comiat del president Vladimir Putin des del hall de l’hospital on va morir. Per a no parlar del Partit Comunista Xinès que sempre l’ha considerat un traïdor als interessos de la burocràcia.

No obstant això, els mitjans imperialistes oscil·len entre considerar-lo un “heroi tràgic” o un buròcrata que buscant salvar a l’“imperi del mal” va acabar canviant el curs de la història liquidant a l’ex URSS. I cap li fa justícia a l’enorme servei que “Gorby” li va prestar al capitalisme, oliant l’ofensiva neoliberal, i als Estats Units en particular, que amb el seu triomf en la Guerra Freda es va assegurar ser la “hiperpotència” indiscutida durant una dècada.

Encara que Gorbatxov ja fa estona ha passat a la història, la seva herència, com el símptoma, continua reescrivint-se en els seus efectes. La dinàmica de la situació actual, inclosa la guerra de Rússia contra Ucraïna/OTAN i la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, és inseparable de les conseqüències del col·lapse de la Unió Soviètica i del curs particular que va prendre el procés de restauració capitalista de conjunt. L’objectiu d’aquest article no és donar compte del desenvolupament històric de l’ascens i caiguda de Gorbatxov (el gran estancament de Brezhnev, l’interregne d’Andropov i Chernenko, el cop de 1991, el rol de Yeltsin, etc.) sinó fer una retallada de dos elements que segueixen sobredeterminant la realitat del capitalisme rus baix Putin: en el pla intern el significat de la perestroika per a la conformació de la nova classe dominant i el pla extern la dinàmica que va portar a l’expansió de l’OTAN cap a l’est.

Perestroika. Oligarques i bonapartisme de Gorbatxov a Putin

En la seva autobiografia [2], parafrasejant la famosa definició de Marx, Gorbatxov es considerava un producte de la “nomenklatura” i al mateix temps com el seu “enterramorts”, sobretot per la tèbia obertura democràtica controlada pel partit comunista i l’estat –coneguda com glásnost– que va acompanyar a la perestroika. Però francament, més que l’“enterrador” va ser qui va crear les condicions perquè sectors de la “nomenklatura”, és a dir, de la burocràcia estatal del partit comunista en descomposició, fes el salt de casta privilegiada amb interessos cada vegada més diferenciats a classe propietària.

Des del punt de vista marxista, la discussió de si Gorbatxov va buscar conscientment o no aquest resultat i la desaparició de la Unió Soviètica és relativament irrellevant. Aquesta dinàmica estava inscripta en la naturalesa mateixa de la burocràcia estalinista, que com a tal, era la força social interna més important de la restauració capitalista.

Justament en La revolución Traicionada (1936), el seu últim treball sistemàtic sobre la naturalesa i perspectives de la Unió Soviètica, Trotsky considerava que la variant més improbable de la tornada de les relacions capitalistes era que la burocràcia aconseguís mantenir-se en el poder de l’estat. Trotsky anticipava correctament que la burocràcia buscava sostenir la seva posició en les relacions de propietat –“no basta ser director del trust, cal ser accionista”, deia– i per aquesta via es convertiria en una nova classe posseïdora.

Aquesta intuïció genial de Trotsky que sorgia de l’estudi acurat de les condicions materials –nacionals i internacionals– del sorgiment del règim burocràtic en la Unió Soviètica va prendre amb la perestroika valors concrets i va atorgar la seva configuració particular al capitalisme rus, tant a la nova classe posseïdora –els oligarques– i la seva relació amb l’estat, com al seu rol disminuït en la jerarquia mundial d’estats, dominada pels Estats Units. I que va marcar una diferència fonamental amb el tipus de restauració capitalista a la Xina, amb un fort component de dirigisme estatal i sota la conducció del Partit Comunista Xinès.

La perestroika es va posar en marxa amb la llei d’empreses estatals (1987) que suposadament tenia per objectiu enfortir el “socialisme” però que en els fets va ser el pas inicial per desmantellar la planificació econòmica. Les empreses estatals havien d’autofinançar-se (pagar salaris i deutes si les tinguessin), determinar els seus nivells de producció en funció de la demanda i negociar els preus dels inputs amb els seus proveïdors. Aquesta llei es va complementar amb la llei de cooperatives (1988) que va donar lloc a les primeres formes de propietat privada en dècades, a l’inici en empreses petites de serveis i després en manufactures, i avançava a liquidar el monopoli del comerç exterior.

Aquestes mesures van desorganitzar la producció i van causar una situació caòtica que va aprofundir el desproveïment i va donar lloc a una espiral inflacionària. La pressió imperialista a través de la carrera armamentista que havia redoblat el president nord-americà Ronald Reagan feia més onerosa la situació d’estancament. I els costos de sostenir l’ocupació de l’Afganistan es van tornar intolerables. Van ser anys terribles, en els quals Gorbatxov va oscil·lar entre “teràpies de xoc” i reculades, continuats pels governs de Boris Yeltsin que van acabar produint una veritable catàstrofe social comparable a l’efecte d’una guerra.

Però mentre la població sofria l’escassetat, la burocràcia conservava els seus privilegis i en els plecs s’anava constituint una nova classe capitalista que havia iniciat la seva acumulació primitiva accelerada saquejant la propietat estatal. Els directors de les empreses estatals i els cooperativistes van utilitzar la nova estructura legal per a fer un negoci formidable amb l’acumulació i revenda de matèries primeres i inputs estatals, a més de la rentada de diners i altres business que permetien la creació de bancs comercials que podien negociar crèdits amb l’exterior, habilitant una zona grisa de negocis il·legals amb occident. Els diners per la general fluïa en els balanços de la City de Londres i la banca de Nova York. Com planteja l’historiador M. Baña, “Des del si de l’elit sorgiria una coalició procapitalista que prepararia el camí per a la transició cap a una economia de mercat. Els nous capitalistes serien els vells comunistes”.

Aquest capitalisme d’oligarques és el tret distintiu del capitalisme rus que va començar amb Gorbatxov, es va aprofundir amb Yeltsin i es va perfeccionar sota els llargs anys del règim bonapartista de Vladimir Putin. Com assenyala T. Wood, des del començament, l’esdevenir dels nous oligarques depenia de decisions estatals, que a través d’assignar porcions de l’economia planificada a preus absurds va crear una classe de propietaris rics. Aquest procés va fer un salt durant els anys de Yeltsin i les seves “privatitzacions per decret”. En el seu estudi, Wood distingeix dues categories d’oligarques, dues fraccions de l’elit que s’han disputat el poder: els anomenats “insiders” que era un estrat compost per exdirectors de fàbrica i sectors lligats a la indústria; i els “ousiders” que estaven lligats a les finances, dels quals el principal exponent va ser M. Khodorovsky. Si durant els ’90 van prevaler els “outsiders” en els 2.000 el pèndol va oscil·lar cap als “insiders”.

Quan Putin va arribar al poder en 2000 enmig del caos dels governs de Yeltsin, va reformular les relacions entre l’estat i els oligarques que conservarien les seves fortunes i negocis a canvi de limitar la seva incidència política. Els que no van acatar van ser expropiats i perseguits. M. Khodorkovsky va passar 10 anys a la presó acusat de frau impositiu i la seva companyia petroliera, Yukos, expropiada i transformada en l’actual Rosneft.

Sota Putin, el capitalisme rus combina el control de l’estat sobre recursos naturals exportables –principalment gas i petroli- amb un aprofundiment del neoliberalisme i un creixent rol del sector privat en l’educació, la salut, l’habitatge i la monetització de beneficis socials. Fins i tot les grans companyies energètiques estan organitzades com a empreses privades, amb accionistes entre els quals l’estat és el principal. G. Easter en el seu assaig Revenue Imperatives: State over Market in Postcommunist Russia [3] planteja que aquesta mescla sui generis estatista-neoliberal dona lloc a una economia “ascendent/descendent” en la qual les grans indústries estratègiques estan directament o indirectament subordinades a l’estat, mentre que les empreses privades s’ocupen del sector bancari, la construcció i el comerç.

En síntesi, iniciada amb la perestroika de Gorbatxov, la conformació d’una classe posseïdora parasitària amb una important dependència estatal és el tret distintiu del capitalisme rus, que amb variants va continuar amb Yeltsin i Putin. Les disputes es donen entre camarilles de magnats, però mentre que els primers van fer la seva fortuna en els anys de les privatitzacions i saqueig de la propietat estatal, els que es van enriquir sota Putin i van ascendir a l’elit, deriven el seu poder en gran manera de la seva proximitat amb el Kremlin. Aquest element, que deriva del “pecat original” d’una casta esdevinguda classe, explica que Putin va consolidar però no va crear ex nihilo un règim bonapartista autoritari.

L’OTAN. La guerra d’Ucraïna. Una nova guerra freda?

Segons Putin el col·lapse de la Unió Soviètica és “la major tragèdia geopolítica del segle XX”. És important retenir l’adjectiu “geopolítica” perquè el rol de superpotència mundial de la Unió Soviètica és l’única cosa que enyora el president rus del llegat de la revolució d’octubre. Comparat amb l’ex URSS, Rússia va perdre territori, pes econòmic, influència política en els assumptes internacionals, encara que va conservar del seu vell estatus ni més ni menys que ser la segona potència mundial, la qual cosa li continua garantint el seu lloc permanent en el Consell de Seguretat de Nacions Unides amb poder de veto, juntament amb les altres quatre grans potències: els Estats Units, França, el Regne Unit i la Xina. Esquemàticament, una conseqüència de llarg termini de la desaparició de la Unió Soviètica va ser el lloc de Rússia en l’ordre internacional, que descansa en un equilibri frèvol: per la seva base material és una potència de segon ordre (regional, intermèdia). Pel seu poder nuclear té aspiracions de gran potència.

Si en el pla intern Gorbatxov va obrir les portes a la restauració capitalista, en el pla extern l’ombra de la seva herència es projecta fins a l’actual guerra d’Ucraïna.

Abans d’assumir com a cap de l’estat soviètic, Gorbatxov s’havia guanyat la confiança de Margaret Thatcher, que guiada pel seu olfacte contrarevolucionari va considerar que era un “home amb qui es podia fer negocis” i el va recomanar ferventment al seu parell nord-americà, Ronald Reagan. Thatcher no s’equivocava.

Gorbatxov va permetre el final de la guerra freda, però contra les seves il·lusions inicials d’un esquema de seguretat europeu que comprengués els interessos de l’URSS, el resultat no beneficiaria a tots sinó exclusivament al bàndol occidental, en particular a l’imperialisme nord-americà que s’havia quedat amb la victòria.

Aquí només ens referirem a l’esdeveniment nodal, que des de 1989 en endavant és el factor estructurant de les relacions entre Rússia i els Estats Units/Occident: l’expansió de l’OTAN. Després de la caiguda del Mur de Berlín al novembre de 1989, es va iniciar el procés d’unificació alemanya, un període perillós carregat de tensions. Entre les potències imperialistes, sobretot el Regne Unit i França que temien les conseqüències per a Europa del poder d’una Alemanya unificada. I també amb la Unió Soviètica, que encara tenia estacionades tropes a Alemanya oriental. El conflicte era evident: la República Federal d’Alemanya era membre de l’OTAN. El canceller alemany, H. Kohl havia donat per descomptat que en les converses sobre la unificació Gorbatxov exigiria la neutralitat de l’Alemanya unificada, és a dir, el seu retir de l’OTAN. Però per a sorpresa de Kohl i Bush, Gorbatxov no va fer aquesta exigència i va acceptar que l’antiga RDA fos incorporada com a part d’Alemanya a l’OTAN.

Segons la història oral –i el record dels participants– el llavors secretari d’Estat del president G. Bush (pare), James Baker li va prometre a Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria “ni una polzada més” [4] cap a l’est, és a dir, cap a les fronteres de la Unió Soviètica.

Mentre que alguns historiadors i periodistes consideren que Gorbatxov va cometre un error garrafal, guiat per la seva confiança en les potències imperialistes, W. Taubman en la seva biografia dona a entendre que això de Gorbatxov no tenia a veure amb la ingenuïtat sinó amb la mateixa desconfiança de Thatcher. En última instància considerava un mal menor que Alemanya estigués sota el control dels Estats Units que com un electró lliure a Europa.

La resta és història coneguda. A les paraules se les va emportar el vent. Els Estats Units va interpretar correctament que el generós regal que li havia fet Gorbatxov era un signe inequívoc de feblesa. I va decidir avançar. La primera expansió consentida per la ex URSS (aviat Rússia) de l’OTAN a Alemanya va donar lloc a les següents expansions. L’Aliança Atlàntica va passar de 16 a més de 30 membres, entre els quals es troben tres exrepúbliques soviètiques –Lituània, Estònia i Letònia. Sota governs demòcrates i republicans l’OTAN es va transformar en una eina de fustigació contra Rússia. I en gran manera, la possibilitat que Ucraïna s’incorporés a les institucions occidentals –la Unió Europea i l’OTAN– estan entre els factors que van derivar en l’actual guerra reaccionària de Putin.

Els efectes del final de la primera guerra freda s’han esgotat. La crisi capitalista de 2008 va posar fi a la llarga hegemonia globalitzadora neoliberal. El procés de decadència del lideratge nord-americà convergeix amb l’ascens de la Xina, que es va transformar en el principal perill per a l’interès imperialista dels Estats Units.

La guerra de Rússia contra Ucraïna/OTAN està trastocant la geopolítica mundial. Alemanya ha iniciat el seu procés de rearmament. Les sancions econòmiques contra Rússia han colpejat de ple en l’economia mundial, aprofundint les tendències inflacionàries. L’energia (petroli i sobretot gas) i els aliments són part de la guerra.

Com a contrapart de l’alineament de les potències occidentals i l’enfortiment, almenys en el curt termini, de l’OTAN, s’ha constituït una aliança entre la Xina i Rússia. La seva consolidació o no depèn també del grau d’hostilitat dels Estats Units cap a la Xina. La visita de Nancy Pelosi a Taiwan va tenir la seva resposta en els exercicis militars Vostok 2022 amb la participació de militars de la Xina i l’Índia, juntament amb els aliats tradicionals de Moscou. Lluny del món de la immediata postguerra freda i prop de les condicions clàssiques de l’època de crisi, guerres i revolucions.

Notes

1] William Taubman. Gorbachov. Vida y época. Debate, Barcelona, 2018.

[2] M. Gorbachev, Memoirs. Doubleday, New York, 1995.

[3] AA.VV. The Political Economy of Russia, Rowman & Littlefield Publishers, Maryland, Londres, 2012.

[4] M.E. Sarotte. Not One Inch. America, Russia, and the Making of Post-Cold War Stalemate. Yale University Press, New Haven & London, 2021.


Facebook Twitter

Claudia Cinatti

Staff de la revista Estrategia Internacional, escribe en la sección Internacional de La Izquierda Diario.

Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge