Món obrer

L’experiència de Zanon: contra els tancaments i acomiadaments, fàbriques sense patrons sota control obrer!

Fa 20 anys, a Argentina, moltes fàbriques van tancar i les seves plantilles es van posar a produir sota control obrer. Zanon es una d’elles que, ara, quan augmenta la crisis, segueix sent un exemple per milions.

Andrea D'Atri

@andreadatri

divendres 29 de maig| edició del dia

Imatge: Raúl Godoy davant dels treballadors de Zanon, durant la defensa de la fàbrica amenaçada de desallotjament el 8 d’abril de 2003.

Al desembre de 2001, Argentina va entrar en una forta crisis. La mesura de confiscació dels dipòsits bancaris de centenars de milers d’estalviadors, dictada per l’odiat Ministre d’Economia, Domingo Cavallo, es va fer mundialment famosa amb el nom de “corralito”.

Mentrestant, centenars d’empreses eren abandonades pels seus amos, deixant a la deriva els treballadors i treballadores. Molts van decidir prendre-les i posar-les sota el seu propi control. Una marea de desocupats s’organitzava en moviments massius que reclamaven treball digne. I les masses desafiaven l’estat de setge declarat pel President Fernando De La Rúa, llençant-se als carrers i enfrontant la repressió policial que va deixar més de trenta morts, mentre el mandatari fugia de la seu del govern en helicòpter, per no tornar.

Les imatges van ser transmeses a tot el món. Es van transformar també en video-documentals, pel·lícules i llibres. Moltes d’aquestes experiències van ser relatades a l’Estat espanyol, en primera persona, per aquells “exiliats econòmics” que es van situar per les ciutats i pobles d’on els seus avantpassats havien fugit moltes dècades abans, a l’Argentina.

Una d’aquestes experiències col·lectives segueix en peu, a la freda regió de la patagònica argentina: Fa.Sin.Pat., la cooperativa va ser batejada de nou Fábrica Sin Patrones, pels obrers de la ceramista Zanon, quan el seu amo va tancar la fàbrica amb tecnologia punta i que havia rebut nombrosos subsidis del govern provincial.

Amb gairebé vint anys de lluita i ofegats econòmicament, encara segueixen en peus aquells treballadors que van lluitar per la nacionalització de Zanon sota control obrer i van ser obligats, per l’Estat, a convertir-se en cooperativa, autoexplotar-se, endeutar-se amb crèdits i afrontar dificultats legals, financeres i comercials que mai es van interposar per patró sense escrúpols que va fugir quan van minvar els seus guanys.

De com Zanon es va convertir en Fa.Sin.Pat

Només tres anys abans que esclatés la crisi, una llista de treballadors amb caràcter de classe desplaçava a la burocràcia sindical a les eleccions de la comissió interna de la fàbrica.

L’any 2000, mentre l’empresa presentava un “recurs preventiu de crisi”, un jove obrer moria a l’empresa, a causa de la desídia patronal. La nova comissió interna llença una vaga que, després de nou dies, aconsegueix que s’instal·li una ambulància les 24h a la planta i que una comissió obrera garanteixi les condicions de seguretat i higiene.

Pocs mesos més tard, la mateixa llista de classe guanya la direcció del Sindicat d’Obrers i Empleats Ceramistes, rebent el suport dels treballadors de Zanon i també de les altres fàbriques ceramistes de la regió.

A principis del 2001, la patronal suspèn al personal al·legant “falta d’inputs”. Els obrers responen amb 34 dies de vaga i bloquegen l’ingrés a la fàbrica.
Organitzen mobilitzacions i tallen el pont d’ingrés a la ciutat. La patronal, davant la determinació dels treballadors sota la conducció del seu nou sindicat combatiu, retrocedeix i abona els salaris deguts.

A mitjans d’any, els ceramistes convoquen una assemblea de coordinació amb el Moviment de Treballadors Desocupats de la província, agrupacions docents i delegats d’altres sectors. Poc temps després, la patronal respon amb un lockout; però els obrers van a la vaga novament, frenen les suspensions i obliguen a que se’ls paguin els dies caiguts, mentre aconsegueixen una decisió de la justícia que condemna a l’empresa per “lockout ofensiu”.

Aquesta mesura de la Justícia és aprofitada pels treballadors que disposen, de seguida, una “guàrdia obrera” de la fàbrica i l’embargament del 40% de l’estoc per a abonar els salaris. L’empresa acomiada els 380 treballadors de la planta; però ells cremen els telegrames en públic i marxen a la Casa de Govern provincial, on els espera la repressió policial que va culminar amb 6 treballadors detinguts.

L’heroica lluita dels treballadors de Zanon guanya el suport de tot el poble treballador de la província. Posen en funcionament els forns i reactiven la fàbrica, creen nous llocs de treball incorporant a membres del Moviment de Treballadors Desocupats i altres companys votats en assemblees. Es converteixen en un referent de la lluita de centenars de fàbriques que, en tot el país, enfronten els tancaments i els acomiadaments. Però, a més, la seva lluita transcendeix les fronteres de l’Argentina: l’activista Naomi Klein, autora de l’emblemàtic llibre No-Logo, viatja fins a la Patagònia i converteix els obrers de Zanon en protagonistes de la seva famosa pel·lícula The Take (La Presa). La seva lluita és aplaudida en diferents llocs del món, per un auditori multitudinari de joves estudiants, treballadors de diferents sectors, activistes de moviments socials.

Quan el 8 d’abril del 2003, s’esperava l’arribada dels síndics amb l’ordre judicial de reprendre possessió de la fàbrica, els obrers de Zanon es preparen per impedir-ho. El seu treball de gairebé dos anys, va permetre que no estiguessin sols en aquest moment decisiu. La Central de Treballadors Argentina de la província va convocar a un atur i mobilització cap a la fàbrica. Les mestres van avisar a mares i pares dels seus alumnes que aquell dia no es dictarien classes i que els convidaven a defensar Zanon. El personal sanitari de l’hospital més important de la regió va anunciar que, aquest dia, no atendrien cap policia que resultés ferit si reprimien als treballadors de Zanon. Els síndics no es van atrevir a arribar fins allà: la fàbrica va romandre envoltada per milers de persones, treballadors ceramistes i d’altres gremis, moviments socials, mestres, organismes de drets humans, estudiants i famílies del veïnat.

Van fer molt més que prendre una fàbrica i posar-la a produir. Van ser el centre articulador de la coordinació nacional d’altres fàbriques recuperades. Van rebre però també van lliurar la seva solidaritat amb infinites lluites obreres i de moviments socials a tot el món. Van organitzar recitals multitudinaris, al pati de la fàbrica, amb artistes nacionals i internacionals, com Manu Chao i Ska-P.

Alguns d’ells es van convertir en diputats cobrant el mateix que la resta dels treballadors i aportant la dieta parlamentària a les caixes de resistència d’altres lluites obreres. Van tornar al seu lloc de treball a la màquina, quan va finalitzar el seu mandat. Van crear nous estatuts pel sindicat que van recuperar de les mans de la burocràcia, amb rotació en els càrrecs i principis de classe.

“El seu crit de combat, davant els tancaments i acomiadaments amb què les patronals descarregaven la crisi sobre l’esquena dels treballadors era “Expropiació i nacionalització sota control obrer.”

Raúl Godoy, obrer de Zanon, exdiputat i dirigent del Partit de Treballadors Socialistes (Front d’Esquerra), recentment entrevistat per la Izquierda Diario d’Argentina, a propòsit de la crisi mundial actual.

Mai van aspirar a transformar-se en patrons de sí mateixos, perquè sempre van ser conscients que, encara que el govern els obligués a convertir-se en una cooperativa que ha de competir en inferioritat de condicions en el salvatge mercat capitalista, ells són obrers, aquells que només són amos de la seva força de treball.

El senyor Zanon, sense obrers, mai hauria pogut fer funcionar la fàbrica. Però ells, sense Zanon, van poder posar en peus, enmig de la crisi i per gairebé dues dècades, una cosa més enllà d’una fàbrica de ceràmics.

“Van posar en peus un exemple de lluita amb una conducció sindical de classe i democràtica, amb un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes: una Fàbrica Sense Patrons".

Per conèixer la història de Fa.Sin.Pat, amb la sèrie de 6 caítols: Zanon, el hilo rojo

* A Argentina, la burocràcia sindical és afí políticament al peronisme, que és un moviment polític (i un partit, Partit Justicialista) nacionalista burgès. Per això, els sectors que s’enfronten a la burocràcia sindical, des d’una perspectiva d’independència política respecte dels partits que representen els interessos dels capitalistes, es coneixen com a "classistes", és a dir, de la classe obrera.




temes relacionats

Control obrer   /    Nissan   /    Lluites obreres   /    Món obrer   /    Moviment obrer   /    Lluita obrera   /    Internacional

Comentaris

Comentar