Un recent article d’Antonio Maestre en eldiario.es agitava el vesper de l’esquerra reformista. El periodista es destaca com una fidel pluma de l’ala de Podemos del govern progressista. No obstant, sorprenia amb un furibund text titulat “L’esquerra, l’OTAN i una pau amb rendició”.
Maestre compra l’argumentari OTAN: derrotar a Rússia per salvar la humanitat
Maestre acusa a Unidas Podemos de mantenir una posició pacifista davant la guerra a Ucraïna i, per tant, de “covardia o col·laboracionisme amb l’agressor”. Els fonaments no són massa originals: analogies forçades amb la guerra civil espanyola i una reproducció amb vers d’esquerra del discurs de l’OTAN.
Segons el periodista, “Putin ha decidit convertir-se en l’antagonista de la justícia i el bé comú”, i, per tant, la ingerència de les potències europees i els EUA mereixeria el suport entusiasta de l’esquerra com a millor opció per a la “defensa comuna de la humanitat”. Ni Josep Borrell ho hauria pogut expressar millor.
Maestre reprodueix com un alumne avantatjat una versió aggiornada de l’argumentari del que es coneix com el “partit de la Justícia”. Es tracta del bloc encapçalat pels EUA i que en el continent té com a aliats fonamentals al Regne Unit, Polònia i els Estats bàltics. El sector de l’OTAN que busca aprofitar l’oportunitat brindada per la invasió russa per imposar una severa derrota a Rússia que la mantingui continguda durant anys, i es “salvi així el món d’una deriva autoritària”.
Iglesias defensa la seva real politik: reforç i autonomia de l’imperialisme europeu
Iglesias va voler dedicar el seu programa de La Base del passat dilluns per respondre extensament a Maestre. Sota el títol “Ucraïna, l’OTAN i l’esquerra” es va defensar dels atacs, ajudat per Raúl Sánchez Cedillo, de la Fundació dels Comuns, i prenent a un educat Enric Juliana, de La Vanguardia, com a antagonista otanista.
La principal tensió de qui fes de la real politik la seva senya d’identitat, era demostrar que la seva posició davant el conflicte no té res de naíf o utòpica, sinó que es tracta d’una alternativa a la política exterior de l’imperialisme espanyol i europeu totalment viable.
Juliana va voler recordar a l’exvicepresident del govern i fundador de Podemos que la seva formació havia desistit d’incloure en el programa de 2014 i posteriors, un rebuig a l’OTAN, assumint així un dels principals consensos del règim del 78. A què venia llavors la seva actual posició contrària a la línia atlantista de Sánchez que podia posar en perill l’actiu de la participació en el govern de l’Estat?
Iglesias en la seva resposta va negar a Juliana i va passar per alt que ell mateix va fitxar ni més ni menys que a Julio Rodríguez, excap Major de la Defensa i general de l’OTAN, qui al novembre de 2015 deixava clar que “L’OTAN és necessària i Podemos respectarà els compromisos”. O que poc després de la seva dimissió presumia d’haver superat a l’eurocomunisme italià en la seva participació en el govern de l’Estat, en dir que “Ni tan sols el líder del major partit comunista d’Occident, Enrico Berlinguer, va aconseguir arribar on he arribat jo: un marxista en un govern de l’Aliança Atlàntica”.
Va contestar, per tant, amb una mica d’evasives amnèsiques i un aclariment d’interès: Podemos el que defensava des de 2014 era l’enfortiment d’una política exterior i de defensa comuna europea, que permetés a la UE tenir autonomia dels EUA en el terreny militar i a fixar la seva pròpia relació amb Rússia i altres potències emergents. Una proposta que ell mateix va emparentar amb la que enarbora Jean-Luc Mélenchon a França i altres sectors, fins i tot, de la dreta europea a l’Eurocambra.
La continuació d’aquesta política en l’actualitat seria per a Iglesias afavorir des de la UE una sortida diplomàtica en acord amb Putin que, necessàriament, implicaria algun nivell de cessions territorials i de sobirania ucraïnesa. Així ho defensant des del començament del conflicte.
Ni Iglesias ni Henry Kissinger són pacifistes
Maestre acusa a Iglesias de ser un pacifista utòpic. Però ell mateix reconeix que la postura del fundador de Podemos i els seus socis del PCE és, simplement, un altre full de ruta possible per a la defensa dels interessos imperialistes. I així ho fa quan l’equipara a les tesis defensades per personatges gens sospitosos de ser d’esquerres com Henry Kissinger en l’últim Fòrum de Davos. Allà, el fosc ex secretari d’Estat dels EUA va aconsellar a Ucraïna que s’assegués a negociar i acceptés la pèrdua de territoris.
La sortida que defensa Iglesias en el seu podcast sembla ser cada vegada menys outsider, i no només per Kissinger. A poc a poc es va obrint camí també entorn del que alguns analistes han anomenat com el “partit de la Pau”, l’altre bloc imperialista encapçalat per França, Alemanya i Itàlia. Les tres principals potències europees aposten cada vegada més per arribar a alguna mena d’acord que contingui les conseqüències d’una guerra que colpegen ja a l’economia de la UE i l’afebleixen en la seva competència amb els EUA. Les primeres fissures en el bloc otanista comencen a aparèixer.
L’argumentari d’Iglesias i el PCE sobre la guerra d’Ucraïna difícilment podria definir-se per tant com pacifista. La seva oposició a l’enviament d’armes, els plans de rearmament supeditats a l’OTAN i la bel·ligerància creixent amb Rússia i la Xina, es fonamenta no en una “política exterior d’esquerres” -Iglesias defensa que això és quelcom que no pot existir-, sinó a conformar una altra política exterior que permeti posicionar millor a l’imperialisme europeu en el concert mundial de nacions.
Un pla B per a l’imperialisme europeu
Té això alguna cosa de progressiu? Una mica de defensor de la pau? La resposta és un no al quadrat. Si en alguna cosa coincideixen els Mélenchon, Iglesias i, fins i tot, Macron anteriors a la invasió russa d’Ucraïna -quan certificava la “mort cerebral” de l’OTAN- és que a l’imperialisme europeu li aniria millor amb un sistema de defensa propi i la seva pròpia política exterior.
Tot això no per estendre el progrés i la democràcia arran del globus. La “Igualtat, Llibertat i Fraternitat” fa molt que va ser transformada per la burgesia europea en “Infanteria, Cavalleria i Artilleria”, en paraules de Marx. Els defensors d’aquest “pacifisme” en la conjuntura, el que proposen és que l’imperialisme del Vell Continent es prepari per competir en millors condicions en el mercat mundial. Capacitar-se militarment per a això és tan important, o més, que els acords i tractats comercials.
Una política independent de l’imperialisme europeu podria, segons Iglesias i els qui es posicionen amb aquestes tesis, aconseguir un cessament de les hostilitats i arribar a algun acord de pau. No obstant això, no neguen que aquest altre full de ruta també implicaria els seus propis programes de rearmament, les seves pròpies mesures de guerra comercial i, en el mig termini, les seves pròpies intervencions militars, guerres per procuració o directes contra altres països i potències.
El reformisme en un país imperialista és necessàriament imperialista
Si hi ha algun dubte que l’imperialisme europeu és tan criminal com els seus competidors, n’hi ha prou amb veure quines són les peticions d’alguns dels membres del “partit de la Pau”, com Itàlia, o de l’Estat espanyol - situat entremig de tots dos “partits”- per a la pròxima cimera de l’OTAN. Reforçar el flanc sud, és a dir el nord d’Àfrica, obrint la possibilitat d’intervencions militars per controlar la immigració.
Sobre aquestes propostes reaccionàries en tota línia, ni Podemos ni el PCE han mostrat oposició. De la mateixa manera que tampoc ho han fet amb cap de les mesures de combat a la immigració del seu govern, inclòs l’enviament fa un any de l’Exèrcit a Ceuta, secundat explícitament pel secretari general del PCE, Enrique Santiago. Llavors van repetir el discurs de “defensa de la sobirania nacional” i les exigències al fet que la dictadura marroquina complís amb el seu paper de gendarme de fronteres i impedís sortir del seu país als seus ciutadans.
Les democràcies per a rics de la UE es basen en una misèria creixent de les seves classes treballadores. Les tíbies mesures redistributives que proposen des de formacions com Podemos o el PCE per atenuar això -com l’impost als rics, el límit de la factura elèctrica o l’ingrés mínim- s’han demostrat com a veritables exercicis d’impotència davant els grans capitalistes, fins i tot amb ells en el govern. Tant Maestre com Iglesias assumeixen que això és així. Lluitar per mesures que toquin els interessos d’aquests capitalistes queda totalment fora d’agenda.
Per això han anat rebaixant fins al terre les seves pròpies expectatives de “canvi”. Per això han assumit el mantra de que perquè pugui haver-hi algunes engrunes per als sectors populars, les grans empreses han de mantenir beneficis obscens. Per això han estat ells els més entusiastes defensors dels Fons Next Generation, una subvenció directa de fins a 140 mil milions de diners públics per a les grans empreses de l’IBEX35.
Per a ells no hi ha un altre món possible que el capitalisme, que funciona com funciona. I no hi ha un altre capitalisme millor que les democràcies capitalistes europees. Però aquestes democràcies europees, enfonsen els seus fonaments en l’espoli de les altres tres quartes parts del globus al costat dels EUA, i no dubtaran a defensar aquesta posició per tots els mitjans, incloent l’esmentada “Infanteria, Cavalleria i Artilleria”.
Per això, el “progressisme” de gestió i reforma de l’Estat capitalista acaba enarborant la seva particular política de defensa dels interessos de l’imperialisme patri. Perquè si a les grans empreses espanyoles no els va bé, segons les seves tesis, no hi haurà engrunes “per als de baix”. El suposat pacifisme d’Iglesias simplement planteja que l’Estat espanyol hauria d’optar per una altra política exterior i de defensa diferent a la que defensen Maestre o el mateix Sánchez. Però els objectius són compartits: que Telefónica, Endesa, Repsol, Acciona o ACS continuïn estant a la “Champions League” de l’economia i aconseguir el vassallatge de govern sipais, com la dictadura marroquina, perquè continuïn fent el treball brut en el blindatge de les seves fronteres.
L’esquerra i la lluita contra el nostre propi imperialisme
En aquesta defensa de la seva pròpia política exterior, els hereus de l’eurocomunisme demostren haver aconseguit un nivell d’integració a l’Estat imperialista espanyol que ni Carrillo ni Berlinguer, com bé presumia Iglesias, haguessin somiat. Per això no veuen cap contradicció de gran importància en ser part d’un govern de l’OTAN. Tampoc en fer exercicis de funambulisme polític com ser alhora part del govern amfitrió de la pròxima Cimera de l’OTAN a Madrid i convocar a la manifestació contra aquesta. Al final, les diferències amb el PSOE són només de quina és la millor via per defensar els interessos de l’imperialisme espanyol.
Maestre, d’altra banda, cita un article de Pierre Dardot i Cristian L’aval per fer una reivindicació en el seu article de “llibertaris i trotskistes” per ser les tradicions de l’esquerra que haurien “combatut tots els enemics de la democràcia i les llibertats”. Certament, els trotskistes van mantenir una posició independent, allunyada de tota ubicació en un dels camps imperialistes enfrontats, en moments com la Segona Guerra Mundial. El periodista pretén, no obstant, aparellar aquestes posicions amb el seu contrari, és a dir, amb la seva posició otanista. Una fal·làcia que res té a veure amb una posició internacionalista i, per tant, antiimperialista. Com res tenen a veure tampoc posicions vergonyants de grups que es reivindiquen trotskistes -com Lluita Internacionalista, Corriente Roja o sectors del mandelisme com Gabriel Achcar- que demanen avui armes de l’OTAN per a Ucraïna, com en 2011 demanaven això mateix o “zones d’exclusió aèria” per a Líbia.
Davant tanta esquerra supeditada per diferents vies al seu propi imperialisme, fa falta una posició independent del “partit de la Justícia”, el “partit de la Pau” o l’europeïsme imperialista. Les tendències a majors crisis -econòmiques, climàtiques, sanitàries- i majors enfrontaments entre els Estats són una realitat reconeguda fins i tot pels apologistes del capitalisme. Tractar de frenar-les situant-se en un i altre camp capitalista en disputa només pot deixar a la classe treballadora i els sectors populars en una posició d’impotència i passivitat.
Iglesias va ser el primer en justificar a Tsipras quan va aplicar el memoràndum de la Troica a Grècia perquè “no es podia fer altra cosa”. Avui ens diu que no és possible una política exterior diferent a la de la defensa dels interessos nacionals propis enfront de la resta de països i potències. En totes dues sentències hi ha una part de raó, dites des de les seves premisses del “no es pot”.
Si a Grècia es renunciava a impulsar una mobilització que intervingués la banca, bloquegés la sortida de capitals, ocupés les principals indústries i es preparés per defensar-se dels atacs de tota mena dels capitalistes grecs i estrangers, no quedava altra opció que claudicar. Si avui es renuncia a lluitar contra els diferents governs capitalistes que estan darrere les tendències a majors crisis i guerres, no queda més opció que resignar-se a ser un convidat de pedra o un peó d’algun dels sectors o governs capitalistes en pugna.
Avui, davant l’actual guerra a Ucraïna i l’escalada imperialista que la segueix, hi ha també una alternativa possible. Apostar per una mobilització independent, per la sortida de les tropes russes, contra els plans de rearmament, les sancions, la ingerència de la UE i els EUA i per la dissolució de l’OTAN, sense contraposar una altra aliança imperialista alternativa “a l’europea” com defensa Iglesias.
D’altra banda, l’aposta per una via diplomàtica entre els Estats o amb la mediació d’altres “neutrals”, només podria oferir una fràgil treva. Aquesta altra via, defensada per organitzacions com a Anticapitalistas -amb els qui impulsem, al costat d’altres organitzacions, la Asamblea Popular contra la Guerra-, es manté en una posició expectant de la iniciativa dels Estats i governs capitalistes, en la qual la mobilització actuaria com una mera mesura de pressió sobre ells. Per detenir realment les tendències profundes a la guerra cal reprendre la perspectiva d’acabar amb el sistema capitalista, de recuperar l’objectiu d’una societat socialista.
Una reactualització de les tendències a les crisis, a les guerres… i també les revolucions
Durant l’ofensiva neoliberal, especialment des dels 90 en endavant, es va aconseguir imposar un escepticisme històric que encara persisteix. La impossibilitat que pugui obrir-se pas una sortida independent de la classe treballadora a qualsevol escenari de crisi, la impossibilitat, en definitiva, de noves revolucions.
No obstant, els patiments als que ens condemnen els capitalistes són identificats per ells mateixos com una alerta que es puguin donar nous processos aguts de la lluita de classes. La rebel·lió de Sri Lanka, les vagues salvatges al Regne Unit, les lluites pageses del Perú o l’onada de sindicalització als EUA protagonitzada per la generació U, són només alguns botons de mostra d’aquesta perspectiva.
Són precisament aquests processos els punts de suport sobre els quals s’ha de formular una política independent i conseqüent antiimperialista. La lluita perquè tots els mitjans capaços de produir la riquesa canviïn de mans, per l’expropiació dels capitalistes, no és només condició de possibilitat per a la resolució dels grans problemes d’atur, habitatge o pobresa a nivell nacional. Ho és també per poder establir les bases de noves relacions de cooperació entre els pobles, i no d’opressió, espoli i guerres.
Reprendre la lluita contra els governs i Estats que es resistiran amb ungles i dents a aquests processos i revolucions, per imposar formes de democràcia molt superiors, basades en l’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars, es torna avui una qüestió cada vegada més urgent i necessària.
Per a això, val la pena treballar per construir una esquerra que superi la fallida del neo-reformisme que ens vol peons dels nostres respectius capitalistes i imperialisme patri. És hora de recuperar una esquerra que reprengui la lluita per una societat socialista capaç de posar en el centre la garantia de millors condicions d’existència per a tota la humanitat i bandegi les amenaces civilitzadores que planen en l’horitzó immediat.
