Entre el dimarts i el dimecres uns 8000 migrants van creuar nadant els metres que separen la frontera amb el Marroc i la platja del Tarajal a Ceuta. Darrere del succeït està la crisi diplomàtica entre la monarquia marroquina -que des de fa dècades ha estat actuant de gendarme de les fronteres de la UE a canvi d’un total de 13 mil milions d’euros- i el govern de Sánchez arran de l’hospitalització del líder del Frente Polisario en un hospital espanyol. La resposta del govern "progressista" ha estat aplicar mesures que fins a aquest dia només l’extrema dreta de Vox s’atrevia a proposar: desplegament de l’Exèrcit i devolució en calent de més de 5000 immigrants.
Tota aquesta crisi ha tret a la llum l’assumpció de l’agenda imperialista per part de l’esquerra reformista avui a la Moncloa. Defensar el blindatge de les fronteres i les lleis d’estrangeria que les fan imprescindibles s’ha convertit en un sentit comú d’Estat que han comprat sense vacil·lar.
Altres veus crítiques amb la política del govern, com Anticapitalistas, defensen com a alternativa una "gestió pròpia" de fronteres que respecti els Drets Humans. Una proposta d’"humanització" d’aquesta peça clau de les polítiques dels Estats imperialistes, que només poden respondre a les conseqüències de l’espoli creixent per ells produït, com estan fent.
L’agudització de les múltiples crisis que travessen Àfrica i Orient Pròxim, el rol depredador dels Estats de la UE, l’augment dels moviments migratoris, l’auge de l’extrema dreta i les polítiques cada vegada més bonapartistes dels governs de diferent signe en aquesta matèria, fan urgent construir una esquerra que baralli conseqüentment contra el nostre propi imperialisme.
Quan la defensa de l’imperialisme espanyol uneix a l’esquerra reformista, els "rojipardes" i l’extrema dreta
El PCE va secundar des del minut zero la resposta del govern del qual són part. Va ser el primer a justificar-la en nom de la defensa de la "sobirania nacional" atacada pel règim marroquí. Podemos s’ha sumat a aquest discurs oficial, pedra angular d’un consens imperialista que abasta des de Vox fins ells mateixos, passant pel PSOE, el PP i tots els agents del règim. Altres grups, com els estalinistes del Frente Obrero, han convocat fins i tot concentracions enfront d’ambaixades i consolats del Marroc, igual que ha fet, per cert, Falange Española.
Tots acorden en què era necessària la intervenció militar i que és un dret de l’Estat espanyol procedir a la devolució d’aquells que creuin sense ser si més no documentats, molt menys poder accedir als tràmits de sol·licitud d’asil o a l’assistència lletrada. Abascal, Casado, Margarita Robles i Enric de Santiago ballant junts sobre la Convenció Europea de Drets Humans. Al piano la UE i el Tribunal d’Estrasburg, que va avalar al començament d’any aquesta pràctica que impedeix l’atenció de situacions de vulnerabilitat i persecució.
Defensar la "sobirania" d’un Estat imperialista com l’espanyol, és en aquest cas defensar el seu "dret" com a nació opressora a continuar sent-ho. El "dret" al fet que les seves empreses puguin continuar participant de l’espoli dels caladors de pesca del Marroc, Sàhara Occidental, Mauritània i el Senegal, dels recursos energètics i minerals del Magreb, de les concessions de grans obres i construccions... El "dret" a blindar les seves fronteres quan la misèria que genera a la regió fa que milions vulguin migrar amb el posat. I a més en aquest cas, el "dret" a continuar utilitzant per a això els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, restes del colonialisme espanyol en el continent africà.
El govern "progressista" i aquesta "esquerra" defensen cadascun d’aquests "drets" de l’opressor. Ho fan avalant els discursos racistes encoratjats per l’extrema dreta i bona part dels mitjans de comunicació. Ells fa dies que titllen d’"invasió" l’arribada dels milers de persones, moltes d’elles nens i adolescents, que han travessat la frontera. I sí, si el que està en risc és la "sobirania espanyola", com diu el PCE, això només pot respondre a l’acció d’un estat estranger, en aquest cas el marroquí, i les seves "hordes de civils". Abascal ho compra.
Anticapitalistas: l’esquerra que vol humanitzar la gestió de fronteres dels imperialismes "democràtics"
Altres formacions de l’esquerra per fora del govern han sortit correctament a denunciar el desplegament de l’Exèrcit, exigir la seva retirada, un tracte "humanitari" per als qui han travessat la frontera i el seu dret a ser traslladats a la península "per a ser acollits i reconeguts la plenitud dels seus drets". És el cas d’Anticapitalistas, que per mitjà d’un comunicat i declaracions dels seus principals portaveus han rebutjat les "devolucions en calent" massives dutes a terme pels militars, policies nacionals i guàrdies civils, en col·laboració amb els gendarmes marroquins.
No obstant això, posen el focus d’atenció en l’altre costat de la frontera. El principal problema per a Anticapitalistas, segons sembla, és que les fronteres no les gestionen els mateixos estats de la UE, sinó que aquests les han externalitzat amb els règims dictatorials de la regió. La solució? En paraules de Teresa Rodríguez, líder d’Anticapitalistas i diputada en el Parlament andalús, "el govern hauria de mostrar valentia, gestionar les seves pròpies fronteres sense dependre del Marroc i fer-ho amb criteris de respecte als Drets Humans", ja que "el que ocorre a Ceuta és el resultat d’externalitzar les fronteres a països en els quals es vulneren sistemàticament els Drets Humans com el Marroc a canvi d’un xantatge permanent".
L’eurodiputat d’Anticapitalistas, Miguel Urbán, en una intervenció en el Parlament Europeu, es pronunciava en el mateix sentit: "aquests dies assistim a Ceuta a la traducció pràctica de l’externalització de fronteres europees a dictadures (...) demostrant que l’externalització de fronteres i la condicionalitat de l’ajuda al desenvolupament en el control migratori" és una política criminal, que només enguany ha causat 2000 morts en la mar, vulnera els Drets Humans, i que "no funciona, com estem veient clarament, sinó que a més lliuren a dictadures sense escrúpols una arma de xantatge".
Obliden Urbán i Rodríguez que els qui més vulneren els Drets Humans a les fronteres no són els gendarmes marroquins. Són la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i tots els cossos policials "democràtics" coordinats pel Frontex. Si el Mediterrani s’ha convertit en una fossa comuna, no és pel paper dels règims dictatorials de la regió, sinó perquè milers arrisquen la seva vida en embarcacions precàries en rutes perilloses. És que els educats i democràtics policies dels aeroports europeus els deporten si viatgen amb avió.
Les violacions de règims com el Mohamed VI són a encàrrec de Brussel·les i Madrid. Es produeixen finançades i en compliment dels acords amb els països europeus. I com li ha recordat la UE aquesta setmana, si deixa de violar-los, li deixen d’enviar diners.
El relat d’uns règims africans violadors de drets, enfront d’una civilitzada Europa democràtica que s’equivoca demanant-los ajuda, és tot un embelliment al club reaccionari de la UE, que al costat dels EUA i el Japó són els majors botxins en el sofriment de les masses en tot el planeta.
L’altre gran argument, que coincideix amb el de la Moncloa, versa sobre el "xantatge" marroquí. És innegable que l’ocorregut a Ceuta és conseqüència directa de la crisi diplomàtica deslligada per l’atenció a Brahim Ghali, líder del Frente Polisario, en un hospital de La Rioja. És part de l’ofensiva de Mohamed VI per a aconseguir un major reconeixement de l’ocupació del Sàhara Occidental, com ja ha aconseguit ni més ni menys que dels EUA a canvi del reconeixement per part del Marroc de l’Estat d’Israel. De fet, és molt probable, que el govern del PSOE i Unidas Podemos vulgui tancar aquesta crisi amb un altre "lliurament" del poble sahrauí, com fan tots els governs per a greixar els acords econòmics i de fronteres amb la dictadura marroquina. El processament de Ghali en l’Audiència Nacional és part d’això.
Ara bé: Per què el Marroc pot usar la frontera com a mecanisme de pressió? Quina és l’arrel del "xantatge"? Perquè el que exigeix el nostre "democràtic" Estat espanyol, al qual Rodríguez i Urbán li demanen que es faci càrrec de les seves fronteres, és que el reixat marroquí romangui tancat i barrat. Complir, i fer que la política migratòria de la UE "funcioni", com preocupa a Urbán, passa perquè impedeixi sortir del seu territori als seus ciutadans. Una cosa explícitament prohibida per l’article 13.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans. L’únic dia que l’Estat marroquí ha deixat de violar aquest article ha estat quan els gendarmes marroquins van obrir la tanca. Llavors ha permès la llibertat de circulació per als seus ciutadans, generant l’escàndol de l’esquerra espanyola.
El que ha fet Marroc en aquests dies, encara que ho faci amb els fins espuris de redoblar la seva opressió contra els sahrauís, és el que hauria de defensar qualsevol esquerra a un costat i un altre de la tanca: l’obertura de les fronteres. És vergonyós que davant aquest "incompliment de contracte" Anticapitalistas surti a proposar una alternativa que "funcioni" més eficientment, per més que la vulgui adornar amb el discurs de defensa dels Drets Humans.
Què canviaria per als milions que volen migrar si els Estats de la UE decidissin prescindir dels acords amb els règims autoritaris de la regió per al control de fronteres com proposen Urbán i Rodríguez? Simplement que els "democràtics" Estats europeus en els quals dipositen les seves esperances emprarien tots els recursos al seu abast per a repel·lir la seva arribada.
El programa de "gestió pròpia" de les fronteres l’hem vist a manera d’assaig aquests dies a Ceuta. Durant 48 h aquesta "externalització" ha estat suspesa, i la UE i el govern espanyol han desplegat a l’Exèrcit i violat els drets de 5000 migrants amb deportacions il·legals. Si la crisi se sostingués en el temps, no hi ha cap dubte que les mesures repressives augmentarien sense descartar solucions radicals pròpies dels assassins exèrcits colonials en els quals enfonsen les seves arrels l’Exèrcit espanyol o la Legió Francesa.
Aspirar a una gestió "humanitzada" i respectuosa dels Drets Humans per part dels Estats imperialistes és com negar la seva pròpia naturalesa. L’Estat espanyol, i els diferents governs de torn que assumeixin la seva gestió -siguin del signe que siguin- no renunciarà al seu rol de potència espoliadora del Magreb, com d’altres regions del planeta. I com a part del "benefici d’aquest espoli" no assumirà mai els "costos" que genera en manera d’acollir als milions que fugen de la misèria. L’única resposta és repel·lir-ho.
El curs d’adaptació al neorreformisme d’Anticapitalistas s’expressa aquí en una posició totalment adaptada al nostre propi imperialisme "democràtic". Com a part d’això no s’han pronunciat ni una sola vegada en favor de la devolució dels enclavaments colonials de Ceuta i Melilla, una reivindicació històrica sempre aixecada per la Lliga Comunista Revolucionària, organització de la qual provenen històricament el grup de Rodríguez i Urbán.
L’antiimperialisme conseqüent, la tasca pendent de l’extrema esquerra ibèrica
El xovinisme de reformistes, els hereus de l’eurocomunisme i els estalinistes no pot sorprendre a ningú. El compromís dels PC d’occident amb els seus respectius estats imperialistes és part del seu ADN, especialment des de després de la Segona Guerra Mundial. En el cas del PCE, quan va acceptar la Corona i la unitat d’Espanya, es posava al nivell dels seus amics del PCF i el PCI. Dels partits socialdemòcrates ni parlem, més encara des de la seva conversió al social-liberalisme.
No obstant això, sorprèn més la posició de grups que es reivindiquen de l’anticapitalisme i de la tradició del socialisme revolucionari, com a Anticapitalistas, i que mantenen posicions tan adaptades a l’imperialisme patri. Les denúncies als elements més reaccionaris de les polítiques d’estrangeria es queden en un pla d’exigència de drets democràtics, sense qüestionar en cap moment, ni plantejar-se combatre, al nostre propi imperialisme amb un programa que apunti a les seves bases socials, polítiques i militars.
No hi ha sortida a la barbàrie que veiem en les costes i fronteres de la UE sense aquest combat al nostre propi imperialisme de part de les organitzacions de l’esquerra i de la classe obrera. Això passa en primer lloc per prendre les banderes democràtiques elementals, com exigir la retirada de l’Exèrcit i totes les forces repressives de Ceuta i Melilla, la derogació de les lleis d’estrangeria i el tancament dels CIE. Però no per a una gestió "humanitzada" de les fronteres, sinó per a barallar per l’obertura d’aquestes i la defensa incondicional de la llibertat de moviments de les persones, el dret al refugi i a l’asil.
Els reformistes són els primers a donar-li la raó a la dreta al·legant que aquest és un programa molt bonic però irrealista. "Aquí no caben tots", "no podem atendre’ls a tots", repeteixen. És part del "No Se Puede" en què han transformat el seu antic lema de fa a penes una dècada. A aquesta resignació que apliquen a moltes altres demandes socials –no podem acabar amb els desnonaments, amb els acomiadaments, amb la precarietat– cal oposar-li la lluita per un programa perquè les necessitats d’habitatge, ocupació i salut siguin garantides amb mesures com a impostos a les grans fortunes, el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, la nacionalització dels sectors estratègics sota control obrer o l’expropiació de tots els immobles en mans de les grans forquilles. Un programa perquè aquesta crisi, també, la paguin els capitalistes.
Un programa anticapitalista que ha de ser conseqüentment antiimperialista, que soscavi les veritables causes que porten a milions de persones a voler abandonar la seva llar. Que baralli per la nacionalització de totes les empreses multinacionals, no perquè sigui l’Estat qui dirigeixi l’espoli, sinó per a procedir a la seva sortida immediata dels països colonials on operen i la devolució de tots els recursos que espolien. Una lluita antiimperialista així, és la millor via per a agermanar a la classe obrera dels països imperialistes amb la dels països semicolonials i els seus sectors populars. El millor suport efectiu al fet que puguin emprendre una lluita contra les seves respectives burgesies i règims sipais.
En el cas espanyol, aquesta lluita inclou barallar per la fi d’enclavaments colonials com Ceuta i Melilla i la seva devolució al Marroc. Restes de la colonització africana espanyola que serveixen com a bases militars per a la defensa dels interessos de l’imperialisme espanyol i europeu a la regió com estem veient aquests dies. I al mateix temps, secundar solidàriament tots els moviments contra la monarquia de Mohamed VI, com la resistència Rifeña i la lluita pel dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Per la sortida de totes les empreses espanyoles del Sàhara Occidental i la fi de la col·laboració econòmica, militar i diplomàtica amb la dictadura de Mohamed VI. Aquesta lluita és la millor solidaritat que des d’aquí podem brindar al poble sahrauí per a acabar amb més de quaranta dècades d’ocupació i exili.
