La candidatura de Nadia Calviño tenia totes les de guanyar, però així i tot va ser derrotada. Era la candidata d’Alemanya, França, Espanya i Itàlia i comptava amb el suport dels països amb les economies més grans de la UE. Però no va aconseguir ser escollida.
Paschal Donohoe, ministre d’Hisenda irlandès, va ser secundat per una coalició encapçalada pels Països Baixos, Àustria i diversos Estats petits de l’Est d’Europa, amb majoria de vots provinents del Partit Popular Europeu (PPE).
Com a rerefons d’aquesta divisió es troba la negociació, fallida i postergada una vegada i una altra des de març, sobre els fons de la reconstrucció europea per a sortir de la crisi del coronavirus. Sent les economies espanyola i italiana les més colpejades, aquests Estats del sud d’Europa pressionen per una política d’ajudes directes i major flexibilitat fiscal, mentre que Holanda i altres països del nord s’han transformat en els capdavanters de fons basats en préstecs, amb dures mesures d’ajust com a condició.
El conservador irlandès presidirà l’Eurogrup els pròxims dos anys i mig. Irlanda pertany a l’anomenada nova Lliga Hanseàtica, que agrupa països com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Estònia, Letònia, Lituània, Països Baixos, Irlanda, República Txeca i Eslovàquia. Aquest s’ha transformat en un bloc de pressió important dins de la UE, que, juntament amb el grup de Visegrad que agrupa els països d’Europa de l’Est, qüestionen el lideratge abans indiscutit de l’eix francoalemany.
Holanda i altres Estats del nord mantenen un discurs apegat a l’ajust fiscal i les mesures d’austeritat, amb una forta condemna de tint moral cap als països creditors del sud que serien els “malbaratadors” de la pel·lícula. No obstant això, el cinisme es fa evident si tenim en compte que tant Holanda com Irlanda es troben entre els principals paradisos fiscals del món: “Suposant que l’evasió d’impostos corporatius a nivell mundial és d’uns 150.000 milions de dòlars, uns 22.000 milions es desvien a través dels Països Baixos”, explicava Arjan Lejour, de l’Oficina d’Anàlisi de Política Econòmica (CPB) del Ministeri holandès d’Economia al Confindencial.
L’economia del tigre cèltic, com es va conèixer al “miracle irlandès” als anys 90, va ser molt colpejada per la crisi del 2008, però en els últims anys va aconseguir un nou dinamisme. La seva base està a haver-se convertit en seu fiscal de grans companyies nord-americanes i altres que actuen a la UE, que aprofiten els grans avantatges fiscals en aquest país. És el cas d’empreses com Google, Apple, Twitter, Grífols, Ryanair i Pfizer.
Però Irlanda també és coneguda per la seva extrema flexibilitat laboral, un altre ingredient clau del “miracle” del seu creixement econòmic, permetent la reducció salarial o l’acomiadament barat a mesura dels empresaris. De fet, el cost per acomiadament a Irlanda és dels més baixos de la UE.
La derrota de Nadia Calviño en la votació deixa en pitjor posició a Espanya i Itàlia en la negociació pels fons de reconstrucció post-Covid i preanuncien que la disputa geopolítica entre diferents potències imperialistes dins de la UE continua oberta i s’aprofundeix.
No obstant això, Calviño representava també a un sector ultra neoliberal, partidària de la “motxilla austríaca” i altres mesures de flexibilitat laboral contra els treballadors, gran representant dels interessos de la banca i les multinacionals. Per això resultava increïble el “suport” brindat per Unidas Podemos i pel ministre d’IU Alberto Garzón a la seva candidatura, com si l’arribada de Calviño a la prefectura de la UE pogués considerar-se en algun aspecte una bona notícia per a la classe treballadora.
Els pròxims mesos, la classe treballadora, les dones, les migrants i la joventut precària en tot el continent enfrontarem una crisi econòmica i social sense precedents, que els capitalistes intentaran fer-nos pagar. La unitat dels treballadors i treballadores, natives i estrangeres, contra les polítiques dels governs nacionals i la UE del Capital és l’única sortida a aquesta catàstrofe.
