1. Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure
La frase de Marx i Engels, presa com a pròpia per Lenin i Trotsky, és part del llegat fonamental del marxisme revolucionari i fa a una definició general d’estratègia política. En el terreny concret de la situació oberta en l’Estat espanyol i a Catalunya significa, en primer lloc, que els treballadors de tot l’Estat, incloent als catalans, bascos, gallecs i de la resta d’Espanya -al costat dels immigrants-, han de defensar el dret a decidir del poble català, i fins i tot la seva decisió de separar-se. Perquè no fer-ho, significaria recolzar l’opressió de l’Estat espanyol, imposada en la història recent a través de la Constitució monàrquica (fundant del Règim del 78) que defensa a sang i foc la “unitat d’Espanya”. En prendre aquesta demanda democràtica profunda, la classe treballadora de tot l’Estat espanyol dóna passos per soldar la seva unitat, contra el govern central i el Règim, però també contra l’estratègia de la direcció burgesa catalana que busca dividir a la classe treballadora de l’Estat espanyol i enfortir una nova sortida burgesa.
Partint d’aquí es comprèn ràpidament que la política de Podemos i d’Esquerra Unida, que proclamen la seva defensa del "dret a decidir" amb la mà esquerra, però ho neguen amb la mà dreta (en obstinar-se en un impossible referèndum “pactat” amb el Règim del 78), és contrària als interessos del poble treballador.
Fa cent anys, durant l’heroica Revolució russa de 1917, la democràcia més radical de la història, la democràcia dels consells d’obrers, camperols i soldats va emetre un decret als pobles del món, tan sol un dia després de prendre el poder.
“Si una nació és retinguda per la força dins dels límits d’un altre Estat; si, malgrat el desig expressat per ella (…) a aquesta nació se la priva del dret a decidir mitjançant una votació lliure (sense la menor restricció, després de la retirada completa de les tropes de la nació que ha annexionat o pretén fer-ho, o que simplement és més poderosa) la forma de la seva organització nacional i política, aquesta incorporació constitueix una annexió, és a dir, una conquesta i un acte violent”.
Tots els Estats imperialistes van annexionar nous Estats i van redoblar la seva opressió sobre altres nacions a la sortida de la Primera Guerra mundial. L’Estat dels soviets va ser l’únic que va incloure en la seva formació el reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions, quelcom que més tard, amb la consolidació de l’estalinisme, va sofrir una enorme reculada, reconstituint-se la “gran Rússia” opressora.
Contra la tradició estalinista i dels partits comunistes, el corrent fundat per León Trotsky va mantenir la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles, perquè la lluita internacionalista per la revolució mundial i el comunisme (és a dir, la lluita per una societat sense classes i sense Estat) no pot avançar ni un mil·límetre si se sosté l’opressió d’un poble sobre un altre per la força.
2. Defensar l’autodeterminació pel camí revolucionari, contra el govern i el Règim
En els anys 30, Trotsky va escriure moltes vegades als grups de l’oposició d’esquerra a Espanya sobre la importància de la demanda d’autodeterminació de Catalunya, en el marc de la Revolució espanyola. Concretament en 1930 deia que “Fins i tot en les qüestions nacionals el proletariat defensa fins a la fi la consigna de la democràcia declarant que està disposat a recolzar, per un camí revolucionari, el dret dels diferents grups nacionals a la lliure disposició d’ells mateixos, fins i tot arribant a la separació”. (León Trotsky, Les tasques dels comunistes a Espanya, juny de 1930)
El més important d’aquesta definició no és només que la classe treballadora ha de prendre les demandes democràtiques com a pròpies, sinó que ho fa per “un camí revolucionari”, és a dir desenvolupant la lluita de classes, de forma independent de la burgesia i de tots els bàndols capitalistes.
En concret, avui això es tradueix en que la classe treballadora de tot l’Estat espanyol ha de defensar la voluntat del poble català de separar-se -com majoritàriament ho va expressar en el referèndum de l’1-O malgrat la repressió estatal-, però ho ha de fer per un camí revolucionari, mitjançant els mètodes de la classe treballadora, la vaga general i desenvolupant els seus propis organismes de democràcia obrera, aixecant el seu propi programa de demandes transitòries i amb l’objectiu de conquistar una República catalana independent, obrera i socialista.
3. Enfrontar el parany de l’adreça burgesa catalana
Fa uns anys el sentiment independentista a Catalunya no era majoritari. Amb l’obertura de la crisi capitalista va ser creixent el malestar amb el Règim del 78, la Monarquia i la prepotència del Govern central. Els partits històrics de la burgesia catalana, que també estaven desprestigiats per aplicar retallades, van començar a prendre la “ruta de la independència”, posant-se al capdavant del procés, una forma de desviar el malestar social cap al laberint de la qüestió nacional.
Avui és clar que producte de la constant ofensiva de l’Estat central contra el poble català, que ve acreixent-se i va donar un salt qualitatiu en les últimes setmanes i el dia del referèndum, ha crescut el sentiment independentista i s’ha expressat com la voluntat majoritària del poble català. Així es va demostrar l’1 d’octubre. Milions de persones que van posar el cos, literalment, per suportar la repressió policial i defensar el dret al vot.
No obstant això, la direcció del procés, els partits històrics de la burgesia i la petita burgesia catalana, volen portar tota aquesta energia darrere d’un projecte que els permeti una sortida burgesa. Ja sigui la proclamació d’una República capitalista independent, o fins i tot una nova renegociació de l’Estat de les Autonomies dins dels marcs del Règim actual. En aquest camí sembren il·lusions en què la Unió Europea recolzi la independència catalana -la mateixa UE que no va dubtar a aixafar al poble de Grècia quan el govern buscava solament renegociar el seu deute-. La realitat és que fer efectiva aquesta República burgesa independent és un objectiu impossible sense enfrontar a les forces repressives de l’Estat espanyol, enmig del rebuig internacional a reconèixer un Estat independent a Catalunya. L’altra via de “aposta estratègica” seria enfortir-se en unes properes eleccions autonòmiques, afeblir in extremis al govern de Rajoy i apostar per una sortida negociada després d’un recanvi de Govern, amb un acord de govern entre el PSOE, Podemos i els partits nacionalistes, quelcom ara com ara molt improbable vista la posició completament espanyolista del partit de Pedro Sánchez.
La veritat és que mentrestant juguen amb foc, encoratjant la mobilització, encara que pretenen que sigui de manera controlada (per això van voler transformar la “Vaga General” en un “atur cívic” amb la patronal, encara que no ho van aconseguir). La veritat és que s’estan obrint bretxes que poden ser preses pel moviment de masses per emergir de forma independent. La jornada de l’1-0 i la vaga general del 3-O van mostrar aquesta tendència. Però per això, la classe treballadora catalana no ha d’oblidar que Junts Pel Sí és el partit dels responsables de les retallades, ajustos i repressió sobre el poble treballador i que els Mossos són el seu braç repressiu.
Prendre les demandes democràtiques fins al final permetrà desemmascarar a la burgesia catalana i també a les direccions reformistes de la resta de l’Estat espanyol, com Podemos i Esquerra Unida, que no estan disposats a defensar-les, encara que s’omplin la boca de “democràcia”. Però per a això és necessari conquistar la independència política i denunciar l’estratègia de la direcció burgesa catalana, que portarà a noves frustracions als treballadors, a diferència de la política seguida per la CUP de subordinar-se al full de ruta del procés. És a dir, prendre les demandes democràtiques i nacionals, però des d’una perspectiva d’independència de classe, combatent el front de “unitat nacional” de les organitzacions socials, obreres i estudiantils amb sectors de la burgesia catalana.
4. Processos constituents per decidir-ho tot i lluitar per l’hegemonia de la classe treballadora
La lluita oberta a Catalunya, on es van expressar elements d’autoorganització per defensar el referèndum, així com la primera i forta intervenció de la classe obrera en la vaga del 3 d’octubre, planteja la necessitat de desenvolupar la lluita de classes per obrir processos constituents lliures i sobirans a Catalunya i en tot l’Estat. Assemblees constituents on es pugui decidir sobre tot, des de l’autodeterminació de tots els pobles a posar fi a la Monarquia i el concordat amb l’Església catòlica, l’estatització dels serveis públics i la banca sota control dels treballadors, juntament amb l’expropiació dels habitatges buits en mans dels bancs (que s’han quedat amb més de 40.000 milions d’euros del rescat públic que no pensen retornar) per resoldre el problema de l’habitatge. Demandes democràtiques com que tot càrrec públic cobri un salari no major que el d’una mestra. La lluita per aquestes Assemblees Constituents, amb representants revocables i triats de forma proporcional entre tota la població major de 16 anys, plantejaria una lluita frontal contra aquest Règim del 78, els seus partits i les seves institucions.
La lluita per aquestes demandes democràtiques radicals i socials, per mitjà de l’autoorganització obrera i popular, pot permetre a la classe treballadora conquistar hegemonia sobre la resta dels sectors oprimits, demostrant en el terreny la negativa de les direccions nacionalistes i reformistes a lluitar fins al final per aquest mateix programa.
5. Per una Catalunya independent, obrera i socialista, en la perspectiva d’una Federació Lliure de Repúbliques Socialistes Ibèriques
La classe treballadora catalana i de la resta de l’Estat espanyol no té cap interès a crear nous Estats capitalistes, ni a traçar noves fronteres entre la classe treballadora. Però atès que la voluntat majoritària del poble català és la de separar-se i crear una República, els revolucionaris internacionalistas recolzem incondicionalment el seu dret a autodeterminar-se. No obstant això, ho fem lluitant per una República catalana independent que sigui obrera i socialista, no per la República de Puigdemont i els empresaris catalans. Una república com Àustria o Holanda no significaria cap pas per als treballadors, que sofriran nous atacs per part dels capitalistes. I al mateix temps que defensem la formació d’una República independent socialista, lluitem per la conformació d’una Federació de Repúbliques socialistes ibèriques, per aconseguir la unitat de tota la classe treballadora, en el camí de conquistar una Federació de Repúbliques Socialistes en tota Europa.
