La vida de la revolucionària polonesa rosa Luxemburg està plagada d’esdeveniments revolucionaris, des que comença la seva militància als 15 anys a Varsòvia fins al seu assassinat, enmig de la Revolució dels consells a Alemanya, el 15 de gener de 1919.

Gran oradora, polemista i teòrica marxista, va lluitar la major part de la seva vida. Es va enfrontar a l’imperialisme i va posar tota la seva energia a organitzar a la classe treballadora contra la guerra i la barbàrie capitalista, però al mateix temps va batallar contra les burocràcies reformistes que van néixer en el si dels sindicats i els partits obrers com la socialdemocracia alemanya (SPD). La seva gran polèmica teòrica amb Eduard Bernstein al començament del segle XX, compilada en el seu llibre Reforma o revolució, va ser perllongada en obres com a “Vaga de masses, partit i sindicats” o el seu “Fullet de Junius” denunciant la traïció històrica de la socialdemocracia en recolzar la guerra imperialista.

Clara Zetkin va escriure sobre la seva gran amiga, després de la seva mort: “A l’esperit de Rosa Luxemburg l’ideal socialista era una gran passió que tot ho atropellava; una passió, a l’una, del cervell i del cor, que la devorava i l’acuitava a crear. L’única ambició gran i pura d’aquesta dona sense igual, l’obra de tota la seva vida, va ser la de preparar la revolució que havia de deixar el pas franc al socialisme. Poder viure la revolució i prendre part en les seves batalles, era para ella la suprema dita…”

Els últims quatre anys de la seva vida (des de gener de 1915 a novembre de 1918), Rosa Luxemburg els va passar reclosa a diverses presons alemanyes, excepte per un breu interregne. Durant el seu tancament, passa per moments d’intensa angoixa, però es recupera i troba indicis d’immensa alegria i optimisme. La seva nodrida correspondència va dirigida a les seves amistats més properes i als seus camarades. Són cartes poètiques i plenes de sentiments, combinades amb profundes reflexions polítiques.

Les notícies de la revolució de febrer de 1917 a Rússia i la caiguda del tsar arriben a la presó i desperten el seu entusiasme. Rosa creu que la Revolució russa és un esdeveniment d’abast històric universal, que deixarà petjades al llarg dels segles. Al setembre de 1918, esbossa un article per analitzar-la, amb molts elements crítics sobre la política de Lenin i Trotsky. Quan ho va escriure, comptava amb poca informació sobre el que estava passant a Rússia, ja que la premsa intentava evitar que arribessin les notícies als obrers alemanys. Un cop va sortir de la presó, va decidir no publicar-ho, ja que estava canviant d’opinió en moltes qüestions. Tot i així, el conjunt de les crítiques allí expressades, que dècades després van ser reproduïdes de forma descontextualitzada, les va fer en el marc d’una reivindicació profunda sobre el paper històric del partit de Lenin, en contrast amb el rol de la socialdemocracia occidental.

“En aquesta situació, la tendència bolxevic ha complert la missió històrica de proclamar des del començament i seguir amb fèrria conseqüència les úniques tàctiques que podien salvar la democràcia i impulsar la revolució. Tot el poder a les masses obreres i camperoles, als soviets: aquest era, per cert, l’únic camí que tenia la revolució per superar les dificultats; aquesta va ser l’espasa amb la qual va tallar el nus gordià, va treure la revolució del seu estret atzucac i li va obrir un ample camí cap als camps lliures i oberts. Per això els bolxevics van representar tot l’honor i la capacitat revolucionària que li mancava a la socialdemocracia occidental. La seva Insurrecció d’Octubre no només va salvar realment la Revolució Russa; també va salvar l’honor del socialisme internacional.”

El que més l’angoixava era el temps perdut a la presó, no poder participar de forma directa als esdeveniments històrics. Això aviat canviaria. Al novembre de 1918, els mariners de la flota alemanya estacionada en Kiel s’amotinen, iniciant la Revolució alemanya. El moviment s’expandeix, amb motins de soldats i vagues generals, portant a la caiguda del Kaiser. El 9 de novembre es proclama la República per partida doble: el socialdemòcrata moderat Scheidemmann anuncia la República burgesa, mentre Karl Liebcknecht, dirigent de la Lliga Espartaco juntament amb Rosa Luxemburg, crida a establir la República alemanya socialista dels treballadors. Es formen consells d’obrers i soldats a totes les ciutats i s’allibera als presos polítics. Rosa Luxemburg és posada en llibertat aquest mateix dia i es dirigeix cap a Berlín on prendrà la direcció del diari espartaquista Die Rote Fahne (Bandera Vermella).

La revolució està als seus inicis, l’avantguarda obrera és inmadura i l’interior del país més endarrerit, per la qual cosa els socialdemòcrates moderats aconsegueixen posar-se al capdavant dels consells obrers per desarmar-los des de dins. El govern republicà queda en mans de la socialdemocracia del SPD-amb Scheidemann, Noske i Ebert al capdavant-, que integren a ministres del USPD, el partit dels socialdemòcrates independents de Kautsky. L’objectiu que tenen és evitar l’avanç de la revolució, per a això s’estableix un pacte amb l’Estat major militar i els Freikorps (bandes paramilitars organitzades per capitans i soldats desmobilitzats de l’exèrcit del Kaiser). L’ordre és liquidar sense miraments l’alçament dels obrers i escapçar les organitzacions revolucionàries. Noske vocifera que li toca actuar com “el gos sanguinari”, i Ebert declara que “odia la revolució com la pesta.” Estan decidits a imposar l’ordre a Berlín escombrant als dirigents revolucionaris espartaquistes i suprimint els consells de la classe obrera. En aquells dies, el govern publica articles i proclames a la premsa responsabilitzant als espartaquistes de sembrar el caos i els disturbis, acusant-los de voler lliurar Alemanya als bolxevics. Cap a finals de desembre, Rosa i els seus camarades són durament perseguits, i es veuen obligats a actuar a la clandestinitat, canviant de domicili tots els dies. En aquestes condicions, el 31 de desembre de 1918 els militants de la Lliga Espartaco, al costat d’altres grups revolucionaris funden el Partit Comunista Alemany.

Els primers dies de gener, els obrers revolucionaris de Berlín s’enfronten massivament amb les tropes governamentals, portades des dels batallons més conservadors, després d’una provocació llançada pel govern. S’ocupen edificis públics i les seus de diversos diaris, com el Vorwärts (el principal diari socialdemòcrata). En una acció sense la preparació pertinent, grups revolucionaris es llancen a la insurrecció, però són derrotats. El govern socialdemòcrata i l’Estat major militar aprofiten l’ocasió per acabar d’aixafar a l’avantguarda obrera.

La nit del 15 de gener, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg són descoberts i detinguts per un destacament de Freikorps. Explica una testimoni que Rosa "va omplir una petita valisa i va prendre alguns llibres”, pensant que passaria una altra llarga temporada a la presó. Traslladats a l’Hotel Edén, seu del cos de tiradors de la Guàrdia de Cavalleria, tots dos són brutalment copejats. Rosa és interrogada pel capità Pabst, qui després de parlar per telèfon amb Noske, decideix “eliminar-la”. Quan Rosa és arrossegada escales avall rep puntades i cops de puny a l’estómac. Al sortir per la porta, el soldat Runge la copeja amb la culata del seu fusell al cap. Agonitzant, la carreguen en un cotxe, on el tinent Vogel li dispara a la templa. Van llançar el seu cos des d’un pont al Canal de Landwehr, i es va enfonsar en les ombrívoles aigües. Una fotografia de l’època mostra als soldats responsables del seu assassinat celebrant-ho l’endemà.

L’endemà passat, el Vorwärts va publicar un comunicat oficial redactat per Scheidemann en el qual es justificava l’assassinat de tots dos revolucionaris: “Feia molt que Liebcknecht i la senyora Luxemburg havien deixat de ser socialdemòcrates, perquè pels socialdemòcrates les lleis de la democràcia contra les quals ells es van alçar són sagrades. Aquest alçament… és la causa per la qual havíem i hem de combatre’ls”.

El cos de la Rosa va ser trobat al canal gairebé cinc mesos després, la seva amiga Mathilde Jacob la va reconèixer pels guants, el vestit i el seu medalló. Al juny, milers de treballadors van participar al seu enterrament, en el que es va transformar en una gran manifestació al carrer, i les seves restes van ser dipositades al costat de Karl Liebcknecht. Enmig de la forta repressió, Leo Jogiches es va negar a abandonar Berlín després de la mort de Rosa, obsessionat en investigar i denunciar el que va passar. Al febrer va publicar un article descrivint tots els detalls dels assassinats, identificant a cadascun dels responsables. Va ser detingut i assassinat a la presó el 10 de març de 1919.

Un dia abans de la seva mort, Rosa va escriure “L’ordre regna a Berlín”. Allí analitza el paper de la socialdemocracia, i la successió de “victòries parlamentàries” articulades amb una estratègia reformista que van preparar el camí a la capitulació històrica enfront de l’ordre imperialista: “Les lluites revolucionàries són just l’oposat a les lluites parlamentàries. A Alemanya hem tingut, al llarg de quatre decennis, sonores "victòries" parlamentàries, anàvem precisament de victòria en victòria. I el resultat de tot això va ser, quan va arribar el dia de la gran prova històrica, quan va arribar el 4 d’agost de 1914, una aniquiladora derrota política i moral, un naufragi inaudit, una fallida sense precedents.”

Amb la repressió deslligada pel govern socialdemòcrata i l’Estat major, milers d’obrers revolucionaris van ser assassinats i altres milers empresonats. A mitjans de gener del 1919, la derrota de la revolució ja era inevitable, però Rosa estava convençuda que les seves lliçons, així com els ensenyaments de la caiguda de la Comuna de París i altres lluites de la classe obrera, permetrien preparar la victòria futura de la revolució.

“Encara enmig de la lluita, enmig del clam de victòria de la contrarrevolució han de fer els proletaris revolucionaris el balanç de l’esdevingut, han de mesurar els esdeveniments i els seus resultats segons la gran mesura de la història. La revolució no té temps a perdre, la revolució segueix avançant cap a les seves grans metes encara per sobre de les tombes obertes, per sobre de les "victòries" i de les "derrotes". La primera tasca dels combatents pel socialisme internacional és seguir amb lucidesa les seves línies de força, els seus camins. (…) "L’ordre regna a Berlín!", esbirros estúpids! El vostre ordre està edificat sobre sorra. La revolució, demà ja ‘s’elevarà de nou amb baluern cap a l’alt’ i proclamarà, per a terror vostre, entre so de trompetes: Vaig ser, sóc i seré!”

El govern socialdemòcrata va jugar el paper de gendarme de l’imperi, obrint el camí per a la República de Weimar, un ordre “democràtic” establert sobre la sang de l’avantguarda obrera per salvar al capitalisme de la seva ruïna. No obstant això, tal i com Rosa va pronosticar, la revolució no va deixar d’aixecar-se, amb baluern cap a l’alt, al llarg del segle següent. Amb els seus grans encerts i també avaluant els seus errors, el llegat revolucionari de Rosa Luxemburg i Karl Liebcknecht, a 99 anys del seu assassinat, segueix tenint enorme vigència a l’actualitat.