OPINIÓ

L’any nou, la crisi i l’esquerra que necessitem

Pressupostos, restauració autonòmica i vacuna. El govern i el règim respiren tranquils, però les tendències de crisi històrica es mantenen. Noves oportunitats per a una sortida de fons des de la classe treballadora. L'esquerra que necessitem per a abordar aquesta tasca estratègica.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 8 de gener| edició del dia

Al final el 2021 no sembla tan diferent del 2020. Comencem l’any en plena pujada de la tercera ona, que amenaça de tornar a col·lapsar una sanitat pública extenuada, amb grans crisis polítiques res menys que la principal potència imperialista i una crisi que s’agreuja cada dia que passa, com a mostra el crim social de la Cañada Real.

El govern "progressista" va prendre el raïm amb una sensació de "el pitjor ha passat". L’aprovació dels Pressupostos dóna llum verda per a normalitzar una gestió neoliberal "progre" de la crisi: grans ajudes a les principals empreses amb els fons europeus i subsidis cada vegada més minsos per als sectors populars. El suport d’ERC i PDCAT als comptes, al costat d’unes eleccions catalanes que apunten a consolidar la restauració autonòmica amb Illa i Aragonés d’operadors, deixa enrere els anys més convulsos de la crisi territorial. La Monarquia, malgrat el creixent qüestionament, aguanta l’estirada. I fins i tot la dreta sembla més calmada, amb un Cs que vol col·laborar i un PP que opta per separar-se dels trets més estridents i destituents de Vox.

L’optimisme governamental s’abona a més amb l’inici de la campanya de vacunació. Malgrat el desastre de la seva arrencada, l’enèsima expressió dels efectes d’anys d’ajust i buidament de la sanitat pública, és possible que en els pròxims mesos -si el fàrmac és tot l’efectiu que promet la propaganda de la farmaindústria- la pandèmia retrocedeixi. Abans, segons diuen els experts, ampliarà en uns quants milers els morts provocats per una tercera ona, que devem als plans de rescat dels beneficis nadalencs i la perenne negativa a reforçar els sistemes d’atenció primària, rastreig i transport públic.

No obstant això l’herència del 2020 ha vingut per a quedar-se. Per a la classe treballadora i els sectors populars "el pitjor està per davant". La crisi econòmica instal·lada no té recuperació a la vista fins a 2023 i aquesta promet fer-se, com ja va passar amb la de 2008-2012, a costa d’un augment de la precarietat laboral. El govern "progressista" ja ha anunciat les seves primeres mesures de l’agenda postpandèmica, l’acordada amb la UE per a poder continuar rebent els fons que sanegessin els comptes de les grans empreses. Un nou ajust en pensions i mantenir el llegat d’una dècada de contrareformes, incloent-hi les laborals, és només el primer plat. Tot acompanyat de la fi de les polítiques de contenció aplicades fins ara, com les moratòries parcials de desnonaments, talls de subministrament i, d’especial importància, els ERTO, que poden deixar pas a una cadena de tancaments i ERO com la que ja es va viure en els primers compassos de la crisi anterior.

Com Zapatero en 2010, al tàndem Sánchez-Iglesias se’ls pot acabar molt aviat el "relat progressista". Fins al moment Unidas Podemos ha mostrat una flexibilitat inacabable per a empassar-se gripau rere gripau, més enllà de les escenificacions i filtracions de diferències calculades. A més, l’actiu que ha suposat per al govern el "consens pandèmic" arriba a la seva fi. Si la crisi sanitària va quedant enrere en els pròxims mesos, la resignació amb la situació i l’"ara no toca mobilitzar-se" que esgrimeixen des de la burocràcia sindical i altres direccions de moviments socials, arriba també a la seva fi.

Serà el 2021 l’any en què la resposta social a aquesta crisi comenci a manifestar-se? És possible, i sobretot imprescindible. Alguns símptomes es comencen a veure en múltiples lluites de resistència contra tancaments i acomiadaments de llarg a llarg de l’Estat, les protagonitzades per sectors feminitzats contra la precarietat laboral. També en les accions contra els desnonaments que van forçar al fet que es reimplantés la moratòria parcial -encara a costa de sufragar amb diners públics les rendes de les grans forquilles- o ara contra els talls de llum a la Cañada Real. O les protestes de les i els sanitaris contra la precarietat laboral i la sobrecàrrega de treball, derivada d’anys de retallades i privatitzacions, o de l’educació per un retorn segur a les aules.

En altres latituds hem vist com la pandèmia no detenia la lluita de classes. A Amèrica Llatina una ona de protestes ha recorregut el continent en els últims mesos, als EUA el moviment Black Lives Matter o en la veïna França amb noves vagues com la dels petroliers en aquests dies.

Un enorme obstacle perquè la classe treballadora pugui entrar en escena i enfrontar el descarregui de la crisi sobre els de sempre, continuen sent les direccions burocratitzades dels grans sindicats, CCOO i UGT. Sord i Álvarez han jugat el paper de gairebé un ministre sense cartera, pactant totes les mesures proposades pel govern i, sobretot, mirant per a un altre costat mentre es deixaven indemnes les grans fortunes que s’han continuat enriquint durant la pandèmia i tot el llegat dels ajustos de la dècada anterior.

Les lluites defensives contra acomiadaments i tancament són conduïdes a l’aïllament i a negociacions sense sortida, on al màxim que aquestes direccions apunten és a millors indemnitzacions, com vam veure en Nissan i les subcontractes. Els altres greus problemes socials d’habitatge, pobresa o talls de llum són totalment aliens de la seva agenda corporativa. El mateix que la defensa dels temporals, els falsos autònoms i la resta de precaris i precàries que són una part cada vegada major de la classe treballadora.

La baralla contra aquesta casta sindical continua sent capital. Denunciar la seva política còmplice i exigir que els grans sindicats convoquin jornades de lluita i mobilització per un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes, en la perspectiva d’una vaga general que posi sobre la taula la derogació de totes les contrareformes laborals i de pensions i mesures urgents com el repartiment d’hores de treball sense minvament salarial per a acabar amb la desocupació massiva. L’esquerra sindical i els sectors crítics a aquestes direccions, al costat de l’esquerra anticapitalista, tenim per davant aquesta batalla, alhora que avancem en l’organització dels sectors que salin a lluitar, la seva coordinació i la solidaritat amb les lluites que es donin de part d’altres sectors populars i de la joventut.

Al seu torn la participació d’Unidas Podemos en el govern deixa al descobert que les receptes reformistes només condueixen una vegada més, al fet que governs "progressistes" siguin els millors aplicadors de l’agenda de les grans empreses i la banca. Per això construir una alternativa política que superi el ja vell neorreformisme és una tasca urgent del pròxim període.

En l’esquerra de tot l’Estat aquesta qüestió s’obre camí com a debat i guanyarà pes conforme a l’experiència amb el govern de coalició s’aprofundeixi. Hi ha els qui plantegen obertament que es necessita refundar un projecte polític com el Podemos dels orígens. És el cas d’Anticapitalistes, que intenta això a Andalusia amb "Andalusia no es rendeix" amb sectors de l’esquerra andalusista o a Catalunya negociant amb Comunistes, una de les formacions que han estat part de diferents governs amb el PSC, des del Tripartit a l’Ajuntament de Barcelona. Una sort de revival d’un projecte de reformes en la mesura del possible i per la via institucional que, després del fracàs de la seva experiència en Podemos, només ens conduiria al mateix punt.

Altres formacions, com la CUP, han optat per un "nou cicle" orientat a coalitzar-se amb sectors del neorreformisme municipalista -Guanyem-, acceptar la negociació amb l’Estat i la possibilitat de cogovernar amb el processisme i els Comuns i limitar el seu programa social a mesures ajustades al marc legal i autonòmic vigent.

Des de la CRT hem plantejat a l’esquerra anticapitalista la necessitat de posar en peus una alternativa superadora, tant del neorreformisme com de la il·lusió processista d’una ruptura de la mà dels partits de la burgesia catalana. Per a les eleccions catalanes del 14F plantegem a grups com a Lluita Internacionalista o Corrent Roja la proposta de formar un front comú amb un programa anticapitalista i d’independència de classes. Lamentablement aquesta necessitat no era compartida per elles i el front no va sortir.

Però en 2021, tant a Catalunya com en la resta de l’Estat, continuarem insistint a tota l’esquerra que no comparteix les il·lusions en un canvi gradual i des de la gestió de l’Estat capitalista, la necessitat d’avançar en un reagrupament en aquesta direcció. Una esquerra que converteixi en eix el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular, la baralla per un programa transicional i la perspectiva de conquistar governs de les i els treballadors sobre les ruïnes d’aquest règim.

L’escenari que deixa la pandèmia i la crisi econòmica, no sols en l’Estat espanyol, sinó en tot el planeta, és una actualització dels trets de la nostra època de crisi, guerres i també revolucions. Un terreny en el qual les sortides intermèdies cada vegada tenen menys cabuda, i en el qual o la classe treballadora imposem una sortida de fons, o els capitalistes i la reacció voldran imposar-nos la seva.




Comentaris

Comentar