La socialista nord-americana Louise Kneeland afirmava que «Qui és socialista i no és feminista manca d’amplitud. Qui és feminista i no és socialista manca d’estratègia.»
Aquesta idea podria ressonar entre els piquets i manifestacions de la vaga internacional de Dones o l’Orgull LGBTI, però la cita és de 1914. I és que llavors ja hi havia generacions de marxistes dient i organitzant els ponts entre la lluita contra l’explotació i les lluites contra les opressions, enfrontant forts prejudicis i baralles polítiques, a més de la repressió. A través de postures com aquesta arribava un missatge: la lluita per una societat socialista no pot triomfar sense participar de la lluita contra l’opressió patriarcal i la lluita contra l’opressió patriarcal necessita un horitzó socialista per arribar fins al final.
Estem al 2022. I la genealogia revolucionària que ha crescut des de llavors ens dona més eines per afirmar que la lluita per alliberar la nostra diversitat sexual és una tasca revolucionària més, indissoluble de la mateixa i que no pot resoldre’s mentre existeixin les classes socials i l’explotació assalariada, igual que la resta d’opressions.
Aquest és el tema que aborda aquest article, la clau que suposa tenir com a horitzó una societat socialista sense explotació ni esquemes opressius en les quals viure lliurement la sexualitat, afectivitat i identitat de gènere.
Des del punt de vista que un alliberament real d’afectes, gèneres i sexualitats no és una tasca individual, sinó col·lectiva i centrada en les condicions que coarten la possibilitat d’un desenvolupament lliure, aquestes idees no només es diuen, s’organitzen. L’objectiu és una aportació com a arma de la crítica en un moment en el qual a nivell internacional l’extrema dreta alimentada pels capitalistes organitza les seves idees en persecució i avanços contra les nostres conquestes, creant monstres reaccionaris que imposin més disciplina patriarcal en un moment en el qual tracten de descarregar les crisis, guerres i precarització de masses que han produït mentre les seves fortunes creixen a nivells històrics.
En un moment de crisi econòmica no és casual que els discursos d’extrema dreta tractin de “defensar la família tradicional” de forma masclista i LGBTIfòbica, però secundant-se en un sentit comú que aprofita el mandat que aquesta configuració familiar és el lloc on evitar la fam i la solitud.
L’augment de la bretxa salarial, el repartiment de treballs més precaris, temporals i desocupació per a les dones també serveix com a contenció i amenaça per a la sexualitat femenina. Es fan més insegurs per a les dones els divorcis, per a les persones LGBTI ser els que ser en la seva llar o perdre la seva xarxa de subsistència, en tant que la subjecció al matrimoni i família tradicionals es fa major per a sobreviure i més fèrria en una època de crisi.
La divisió del treball per sexes, que relega en la seva majoria a milions de dones treballadores a encarregar-se de cuidar a qui no produeix de manera gratuïta estalviant aquest cost als capitalistes també es veu afectada per l’assignació d’aquestes tasques al treball domèstic amb una privatització major en les últimes dècades.
Des del punt de vista del benefici capitalista és necessària una repressió de la sexualitat que garanteixi famílies que s’encarreguin d’això, una institució familiar que asseguri als amos del món que tot estarà lligat i ben lligat (i gairebé tot gratuït) per generar a la classe treballadora de la qual viurà en un futur. No obstant, al mateix temps que el capitalisme reforça i glorifica la família patriarcal que ja existia, fa la seva existència cada vegada més difícil mitjançant la precarietat, el masclisme, la falta de temps lliure o la càrrega de treball.
En aquest sentit, la pregunta recent de le filòsofa queer Judith Butler en una conferència "Quina amenaça el futur d’una família heterosexual feliç? Un noi que canvia de gènere o l’atur?" [1] apareix per fer-nos reflexionar si a força de soscavar les condicions de vida de la classe obrera, les promeses d’estabilitat i pau social si reprimies la teva sexualitat al matrimoni i família tradicional es van diluint (i difícilment poden ser sostingudes només a través de l’obscurantisme patriarcal i ultradretà).
En aquest sentit explicava Andrea D’Atri que “a les marxistes moltes vegades ens acusen d’estar en contra de la família. Francament, és el propi capitalisme el que destrueix a les famílies proletàries amb la superexplotació, la desocupació, la marginació, la fam, la misèria i totes les conseqüències de la descomposició social. El que plantegem és que ha d’abolir-se la família com a estructura econòmica privada, sobre la qual descansen les tasques de la reproducció de la força de treball; per donar pas a relacions establertes lliurement, sense coerció econòmica ni de cap mena, i basades en l’amor.” [2]
Mentrestant, en aquesta distopia patriarcal de benefici capitalista, les sexualitats que se surten d’aquesta família patriarcal tan rendible mereixen una repressió que sigui un avís a la resta. Però, ja que la lluita de classes i antipatriarcal entra en el terreny de joc, també han hagut de reconèixer drets i conquestes guanyats a través de la lluita, combinant-ho amb un nou intent de cooptar i desviar les seves direccions cap a postures compatibles amb l’explotació capitalista.
En aquest sentit, tal com plantejàvem en un [article anterior-https://www.esquerradiari.cat/LGBTIfobia-i-capitalisme-entre-els-paranys-del-reconeixement-i-la-persistencia-de-les-opressions], “la lluita pels avanços legals és fonamental, però pot ser una il·lusió si no està unida a una baralla per implementar els drets en la vida real i per derrocar de conjunt el sistema capitalista que utilitza l’opressió a la diversitat sexual per continuar disciplinant al conjunt de la seva força de treball” [3]
Al costat de la lluita per fer front l’extrema dreta i la violència LGBTIfòbica o les demandes que demanen autodeterminació de gènere i igualtat jurídica amb les persones cis i heterosexuals és necessari mobilitzar-se i organitzar-se també per mesures que contra les normes i urgències econòmiques que forcen una tradició patriarcal per construir vincles i identitats de la qual els capitalistes treuen benefici.
Per això és important no aïllar aquestes demandes, sinó desenvolupar-les fins al final i combinar-les amb unes altres que no solem veure en els moviments LGBTI o que veiem de manera tangencial, com és, per exemple, proveir d’habitatges i treball per a les persones en situació de prostitució o abandó per la seva orientació sexual, expropiant-les als bancs que tenen centenars de milers d’habitatges buits fruit dels desnonaments, o també, el repartiment de les hores de treball amb salari actualitzat a la inflació, per reduir l’atur i treballar menys.
D’una banda, tal com explica Elías Lavín en un [article-https://www.esquerradiari.cat/Reduir-la-jornada-laboral-guanyar-temps-per-a-viure] anterior, “la baralla actual per reduir la jornada de treball sense minvament salarial és part d’una baralla no sols per treballar menys, sinó per viure millor, i tenir més temps per a l’oci i les relacions personals. També és una lluita solidària, pel repartiment de treball contra la desocupació.” [4] D’altra banda, per què no ens trobem aquest tipus de demandes habitualment en els moviments LGBTI?
LGBTI i comunisme
D’una banda, els sectors que tenen per meta la seva inclusió en un estat capitalista més LGBTIfriendly no plantejaran demandes que ataquin directament els interessos dels capitalistes. Per un altre, els sectors amb propostes radicals d’alliberament, com la superació de la família o la fi de les normes de gènere, però que no ho concreten en una estratègia, programa ni organització revolucionària per a realment portar-les endavant estan acceptant una derrota i la possibilitat única de conquestes menors o per a una minoria.
Per això és necessari tendir un pont entre aquestes demandes i un horitzó que plantegi la fi de tota opressió i explotació. En aquest sentit no són contradictòries la baralla en un primer terme per lleis que garanteixin canvi registral i transició gratuïta en la sanitat pública a persones que així ho decideixen, com un pas en la baralla perquè no hi hagi cap estat per a validar les nostres vivències de gènere. Tal com assenyala el Manifest del grup d’Estats Units [Pinkohttps://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/comunismo-para-mariconas]-, “l’autodeterminació col·lectiva del gènere serà un assoliment revolucionari de primer ordre”. [5]
I és que des de la idea que és la classe treballadora que fa funcionar el món la que ha de dirigir-lo s’obre un enorme qüestionament de les relacions socials, no sols de producció. I allí apareix una mesura clau sobre el treball reproductiu, aquesta espina dorsal de la família que volem superar en una societat socialista: la socialització del treball domèstic.
Aquesta qüestió té una llarga història per a generacions de marxistes. Ja en 1884 Engels plantejava que “quan els mitjans de producció passin a ser propietat comuna, la família individual deixarà de ser la unitat econòmica de la societat. L’economia domèstica es convertirà en un assumpte social; la cura i l’educació dels fills, també. La societat cuidarà amb la mateixa cura de tots els fills, siguin legítims o naturals. […] No bastarà això perquè es desenvolupin progressivament unes relacions sexuals més lliures i també per fer a l’opinió pública menys rigorista sobre l’honra de les verges i la deshonra de les dones?”. [6]
Aquesta mesura ataca directament els interessos dels capitalistes sobre la garantia de mà d’obra gratuïta que reprodueixi a la següent generació obrera, però si les llars de la classe treballadora són alliberats d’aquesta càrrega, quin sentit tindria la repressió sobre la sexualitat, les identitats i les vivències de gènere si no hi ha raó perquè existeixi un model hegemònic de família patriarcal?
Per alliberar la família d’aquesta càrrega i que es multipliquin les formes d’organització social, alliberant enormement les relacions, cal enfrontar directament als capitalistes, ja que de les seves butxaques sortiria tot el que ens expropien a través del treball domèstic realitzat de manera gratuïta en cada llar de manera individual.
Mentre el capitalisme implanta un model en el qual no es responsabilitza del treball reproductiu, però l’exigeix de manera gratuïta o assalariada a dones treballadores de manera precària, la industrialització i socialització de les tasques necessàries per a la reproducció de la vida proposa un model de repartiment entre tota la societat d’aquestes tasques.
Tal com planteja Josefina Martínez en un [article-https://www.esquerradiari.cat/Feminisme-i-comunisme-contrapunt-amb-Silvia-Federici], “en una societat que no estigui basada en la propietat privada ni en l’explotació, els treballs de cures es podrien transformar en tasques autoorganitzades per tots els membres de la societat, i ja no serien percebuts com una càrrega. Els afectes i emocions involucrades en les relacions entre les persones no estarien mediats pels diners, la necessitat del salari, les condicions de precarietat, l’opressió patriarcal, el racisme o la falta de temps lliure. L’afectivitat podria desplegar noves formes.” [7]
Al mateix temps, aquesta tasca és inseparable de la socialització dels mitjans de producció i la presa del poder per part de la classe treballadora per organitzar la societat sobre la base del benefici comú i no al lucre d’una minoria sobre la base de l’explotació. Aquest factor contribueix al fet que els períodes revolucionaris, en els quals les masses tracten de prendre el seu destí en les seves pròpies mans, siguin moments de gran avanç i experimentació en les relacions socials, per a la dona i la diversitat sexual.
En situacions com la Revolució Russa no només es va despenalitzar el divorci i l’homosexualitat o es va tractar de treure les tasques domèstiques de la llar, sinó que es van multiplicar els debats i experiències sobre les relacions humanes i els discursos sobre “enviar la família a un museu d’història juntament amb la rueca i l’arada”. Així apareix la idea de la bolxevic Alexandra Kollontai d’una “companynia universal” que superés de forma infinitament més plural el paper de la família en la supervivència, les seves normes i jerarquies.
En aquest sentit, van haver de pensar què fer i com avançar de manera concreta cap a un alliberament de les relacions humanes no en el paper, sinó prenent en una realitat travessada per la guerra i els atacs reaccionaris i imperialistes. Així, tal com assenyala la historiadora Wendy Goldman, “malgrat les innovacions radicals del Codi, els juristes van assenyalar ràpidament ‘que aquesta legislació no és socialista, sinó transicional’, ja que aquest Codi preservava el registre matrimonial, la pensió alimentària, el subsidi de menors i altres disposicions relacionades amb la necessitat persistent encara que transitòria de la unitat familiar”, encara que l’objectiu era dissoldre l’estat i la família [8]
Seria la consolidació d’una burocràcia contrarevolucionària en l’estalinisme la que promouria una restauració patriarcal com a part fonamental de l’expropiació de la revolució a les pròpies masses. El revolucionari León Trotsky cridaria a aquesta regressió de les mesures anteriorment nomenades el Termidor de la llar, en relació a la seva orientació contrarevolucionària.
A pesar que tant estalinistes com liberals s’han esforçat a presentar semblant fracàs com el fruit del comunisme i no d’un estat obrer burocratitzat, la idea d’aconseguir una societat comunista sense explotació ni opressió segueix present de múltiples maneres, també respecte a l’alliberament dels nostres afectes, gèneres i sexualitats.
Així, s’entén que cada experiència de control obrer és una llavor de la gestió soviètica de la societat i una escola de lluita. En el moment en què la classe treballadora, que no té accés a controlar ni posseir els mitjans a través dels quals produeix riquesa, els pren, ha d’enfrontar-se a gestionar el treball sense ser expropiada. Enfront d’una classe capitalista que els controla per enriquir-se i porta a crisi, guerres, opressió i misèria, quan és la classe treballadora la que s’apropia dels mitjans de producció (i del poder necessari per a defensar aquesta propietat) pot reorientar aquesta riquesa creada i creativitat cap al benefici del conjunt de la societat.
Amb la dimensió de les cadenes de producció i distribució d’aquest segle, l’escola que és cada experiència de control obrer ens permet imaginar l’enorme potencial que tindria una societat socialista. Així també, cada lluita per l’autodeterminació de les nostres vivències de gènere, sexualitat i afectivitat pot tancar un potencial per a pensar unes noves relacions socials no marcades per l’explotació i l’opressió, però no de manera individual, sinó com una part més de la lluita de classes.
La presa del poder, dels mitjans de producció i la conquesta de les nostres pròpies vides no és una baralla que donar desarmades. Comptem amb les lliçons de les genealogies marxista i antipatriarcals que ens precedeixen, amb la classe treballadora més gran i diversa de la història, però també amb l’eina fonamental que és la construcció d’un partit revolucionari per conquistar aquest altre futur possible i desitjable.
És, d’aquesta manera, una baralla pel control obrer de les relacions humanes, modelades al ritme del patriarcat, el racisme i els beneficis dels amos del món històricament. I aquesta és una tasca revolucionària més. Però una tasca revolucionària que per als marxistes no és una qüestió menor, sinó un objectiu a reprendre amb les armes, paradigmes i possibilitats de cada època en la baralla per una societat comunista.
