Catalunya

AMPLIACIÓ DE EL PRAT

L’aeroport de El Prat com a metàfora de la fallida processista

Només repassant la història de l'aeroport de El Prat dels últims 15 anys podríem reconstruir les principals estampes del procés i la relació entre els partits històrics de la burgesia catalana i l'Estat central. La República per una pista d'aterratge, aquestes són les noves "monedes de plata".

dimarts 3 d’agost| edició del dia

Aquesta setmana s’ha conegut l’acord entre el govern "progressista" i la Generalitat per a l’ampliació de El Prat. Un atemptat ambiental al servei de grans fons d’inversió i el lobbie turístic que perpetuarà el model de precarietat laboral i degradació ambiental.

Però a més, aquest sembla el "principi d’una bonica amistat" i el final definitiu d’un cicle. El procés ha mort, Visca l’Autonomia! Sobretot quan ve amb milions sota el braç per als companys de sempre.

Repassem les estampes que ens deixa aquest aeroport a manera de rèquiem i d’anotacions o lliçons per a reprendre la lluita per les aspiracions democràtiques catalanes, aquesta vegada sí, sense anar de la mà d’aquests estranys companys de viatge que no anaven a Ítaca, sinó a la casella de sortida.

·En 2006, la primera retallada que va sofrir l’Estatut català aprovat en el Parlament va incloure l’eliminació de les competències aero-portuaries que la Generalitat volia per a si. Va ser el punt de no retorn perquè ERC no demanés el sí en el referèndum. Ho van adornar, com saben fer-ho, d’arguments patriotes, però la veritable raó era tan prosaica com aquesta: volien gestionar ells mateixos El Prat.

·En 2018, en el primer aniversari de les eleccions del 155, el govern de Pedro Sánchez va voler commemorar l’efemèride d’aquell cop institucional celebrant a Barcelona un Consell de Ministres. Entre les intranscendents mesures aprovades va estar la de canviar de nom a l’aeroport de El Prat nomenant-lo "Josep Tarradellas". Tota una declaració d’intencions. Van triar el nom de l’últim president de la Generalitat en l’exili, que va tornar en 1977 per a ser l’home de Suárez a Catalunya, pilotar la seva particular Transició cap a l’autonomisme pujolista i morir amb el carnet d’ERC en una mà i el títol de Marques de Tarradellas atorgat per Joan Carles I en l’altra.

·En 2019, bloquejar l’aeroport va ser la primera gran mobilització de la tardor calenta que es va desfermar arran de la sentència del judici del procés. Els voltants del Prat van escenificar la incipient ruptura d’una jove generació crescuda durant el processisme, però que es va enfrontar durant dies a la repressió conjunta de la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra. Lamentablement aquell esperit de El Prat, i dies més tard d’Urquinaona, va quedar orfe políticament. La CUP, que per moments semblava que reveia la seva històrica política de "mà estesa", va tornar a ella ja abans de la pandèmia i la va radicalitzar en 2021.

·I així arribem a 2021. Després d’una eleccions imposades per la Judicatura, del fracàs de l’Operació Illa i de la investidura de Pere Aragonès amb els vots d’ERC, Junts i la CUP, els aires de restauració autonòmica no només s’imposen sinó que troben arrels, és a dir milions, per a assentar-se. Les negociacions entre Aragonès i Sánchez han inclòs concessions com els indults -a canvi d’oblidar-se de l’amnistia i de les més de 3.000 persones represaliades- i sobretot una agenda que busca desenvolupar un mega rescat de 140 mil milions de diners públics a les grans empreses i lobbies capitalistes.

Si el món convergent i la mateixa ERC van decidir posar-se al capdavant del vast moviment democràtic català en 2012 no era per a conquistar el dret a decidir. D’una banda, aconseguien evitar que aquell moviment empalmés amb el malestar de les places indignades de 2011 i les vagues generals contra els ajustos de Rajoy i Mas. Per l’altre, esperaven que els servís per a renegociar un millor tracte financer amb l’Estat central, inversions pendents i noves competències, entre elles RENFE i l’aeroport.

La primera qüestió la van aconseguir. Per la segona ha hagut de passar gairebé una dècada, una pandèmia i un paquet de rescat europeu que només rivalitza en quantitat amb els fons de cohesió dels 90 que van lubrificar l’enlairament de l’anomenat “miracle espanyol”, i que va tenir també la seva versió catalana per a les grans famílies del 3%.

Avui Aragonès seu amb Sánchez. Li ofereix estabilitat al règim i al seu govern, els seus vots per als pressupostos i principals projectes de Llei, com ja ve fent Rufián. A canvi aquest li dóna tracte de favor en el repartiment de fons i es mostra disposat a lliurar-li les competències amb les que somiaven allà per 2006. Al mig, els pagans, els que perden: la classe treballadora que seguirà condemnada a un model basat en els treballs precaris i estacionals, les aspiracions democràtiques de tot un poble que tornen a encaixonar-se sota un cadenat daurat i totes les futures generacions que veuen com el capitalisme, i els seus partits, no els poden garantir ni un planeta on habitar.

Et pot interessar: El govern “progressista” i la Generalitat acosten postures a cop d’atemptat ambiental




temes relacionats

Fons europeus   /    Aeroport El Prat   /    El Prat   /    Govern Aragonès   /    Pere Aragonès   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Desastre ambiental   /    Catalunya   /    Política Estat espanyol   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Pedro Sánchez   /    PSOE   /    Catalunya

Comentaris

Comentar