Món obrer

CRISI CORONAVIRUS

Joventut precària enfront de la crisi: res a perdre, molt per guanyar

La crisi desfermada per la pandèmia ha deixat a la vista com milions de treballadors precaris són part de la primera línia i dels sectors essencials, aquells treballadors i treballadores que fan funcionar l'economia mundial i un dels motors fonamentals de la societat.

Clara Mallo

Madrid | @ClaraMallo

diumenge 31 de maig| edici� del dia

Aquesta revaloració del treball d’aquests sectors pot ajudar també a un augment de la subjectivitat obrera i preanunciar un major protagonisme en els pròxims embats de la lluita de classes de la joventut precària i els sectors més explotats de la classe treballadora. Per això és fonamental reflexionar al voltant d’aquesta qüestió, ja que segurament serà un dels factors fonamentals per a la reconfiguració del moviment obrer i per a la conquesta de noves direccions, tant sindicals com polítiques de la classe treballadora.

La precarització del treball és un fenomen global que afecta majoritàriament els joves, a les dones i als treballadors immigrants. Es tracta d’un dels pilars fonamentals de l’ofensiva neoliberal que ha aconseguit en totes aquestes dècades degradar les condicions laborals de sectors cada vegada més importants de la classe treballadora. En un primer moment els governs van normalitzar que els joves entressin en el mercat laboral amb contractes de major precarietat que la població adulta, amb l’excusa de facilitar l’ocupació entre la joventut. Tanmateix, això només va significar un primer pas per a atacar al conjunt de la classe treballadora. Tant els processos lligats a la globalització, amb l’entrada al mercat mundial de centenars de milions d’obrers a Àsia i altres països amb salaris molt més baixos, com la imposició de tota aquesta massa de precaris va provocar una espiral descendent generalitzada de sous i condicions laborals. Amb la crisi desfermada en 2008 aquest fenomen es va accentuar i la burgesia va aconseguir generalitzar la precarietat a sectors cada vegada més amplis.

L’èxit en l’aplicació d’aquest model per part dels capitalistes i els seus governs deixa conseqüències molt evidents. En el món hi ha més de 150 milions de joves entre 14 i 25 anys que viuen en la més extrema pobresa. A l’Estat espanyol la taxa de temporalitat en l’ocupació juvenil és d’un 71%. A causa de tota aquesta precarietat només un 19% dels joves menors de 30 anys pot emancipar-se, i els que ho fan dediquen el 95% del seu salari a això. Però la precarietat no només afecta a la joventut, s’ha convertit en quelcom crònic per a altres sectors de treballadors com les dones i els immigrants. El 52% de l’ocupació a l’Estat espanyol és amb contractes temporals, a temps parcial o que combinen ambdues coses.

D’aquesta manera diverses generacions que ja vam haver de suportar la crisi de 2008, de la qual la recepta va ser una major precarització, ara sofrim de nou el cop de la crisi incentivada per la pandèmia. Sobre nosaltres pesa també la desocupació. Ho feia abans i ara ho farà a uns nivells extrems. Al març, la taxa d’atur juvenil era d’un 33,1%, més del doble de la general d’un 14,5%. Les millors estimacions avancen que 2020 acabarà amb una taxa general de desocupació del 19%. Amb cada recessió s’expulsa del mercat als treballadors més precaritzats, els temporals. En 2013, moment més agut de la crisi de 2008, la taxa d’atur juvenil va arribar a ser del 55%.

Organismes com l’FMI i el Banc Mundial han advertit que la recessió que s’aveïna superarà la registrada després de la crisi financera de l’any 2008. Davant aquesta situació el receptari dels diferents governs és el mateix: protegir els beneficis capitalistes. El Govern espanyol ha destinat de moment 30.000 milions a combatre la crisi sanitària i econòmica, dels que 18.000 han estat destinats a ERTOs, és a dir a alliberar a grans empreses de pagar el salari dels seus treballadors, mentre aquests el veuen reduït i, com adverteixen algunes organitzacions sindicals molts d’aquests ERTos acabaran en EROs d’acomiadament. Quelcom que ja ha facilitat el Govern i comencem a veure en diverses empreses, igual que anuncis de tancaments com en el cas de Nissan o Alcoa.

Els perdedors de la globalització en la primera línia contra els atacs

Si atenem les previsions de les dades econòmiques la situació sembla poc esperançadora. No obstant, i malgrat el silenci dels grans mitjans de comunicació que es concentren a presentar la situació catastròfica i crear un clima de por i frustració, hi ha alguns fets que ens mostren com la situació que vivim també ha suposat l’inici d’un camí que avança en l’organització de sectors de treballadors, molts d’ells precaris, i l’avanç en lluites per dret elementals com les que vam veure en molts països en els últims mesos i que es reprenen de nou en el context de la crisi deslligada per la COVID-19.

Així, fins i tot en els moments de confinament més estricte es van produir algunes expressions de resistència que, encara que petites, mostren un intent de lluita enfront dels atacs. És el cas dels treballadors del Mcdonalds a Marsella que res més iniciada la quarantena en aquest país van decidir ocupar una de les botigues i distribuir menjar en els barris populars. També a l’Estat espanyol ho vam veure amb els joves de Telepizza que es van organitzar enfront de les amenaces de la patronal i la falta de protocols de protecció per als treballadors i van declarar que “volem servir menjar sa als més vulnerables i no que alguns facin negoci”. També amb els riders que es van mobilitzar a Madrid i altres ciutats per a lluitar contra les retallades de Glovo enmig de la pandèmia. O Las Kellys que intensifiquen les seves campanyes de denúncia davant la situació que colpeja de nou a les treballadores precàries que netegen els hotels.

I és que la crisi del coronavirus no va caure en el desert, en els mesos anteriors a nivell mundial s’havia viscut el començament d’un nou cicle de la lluita de classes. No en va els ressons de finals de 2019 seguien presents, malgrat les quarantenes a tot el món. Aquell any es va obrir un nou cicle de mobilitzacions a escala internacional. D’aquesta manera vam veure la resposta dels treballadors de Bolívia enfront del cop de la dreta racista en aquest país, als xilens i xilenes combatre dia rere dia contra les conseqüències del laboratori neoliberal i els seus ajustaments, al moviment indígena i els joves a l’Equador tirant a baix el paquetazo impost per l’FMI, i als treballadors francesos lluitant contra els atacs de Macron dirigits als sectors populars.

En aquest nou cicle de mobilitzacions una nova generació de lluitadors va irrompre, eren els “perdedors absoluts” de la globalització. A diferència de les mobilitzacions generalitzades en 2003 o les que es van donar a principis d’aquesta dècada, eren aquells sectors empobrits, precaritzats, aturats, joves en la seva majoria que havien quedat per fora del “pacte social” neoliberal, els que van portar el pes de les revoltes. Això va provocar que les protestes tinguessin mètodes més radicalitzats, però també que els Estats i els governs intentessin dividir les mobilitzacions entre manifestants de primera i de segona. A aquests últims se’ls atribuïa la responsabilitat de la violència que pogués produir-se en les manifestacions. Més enllà de la demagògia utilitzada per les burgesies per a deslegitimar la protesta, per descomptat és significatiu que l’entrada a la vida política d’aquests sectors suposa un autèntic terratrèmol en l’estabilitat neoliberal, i marca una tendència cap a protestes més radicalitzades que les que estàvem acostumats.

Després del primer cop d’aquesta crisi, marcat pel gir autoritari de la majoria dels governs, aquest cicle de mobilitzacions es va veure interromput. Els règims capitalistes van aprofitar per a intentar apagar el carrer per la por al contagi. No obstant, amb la “tornada a la normalitat” i donada la profunditat de la crisi, sembla que novament en molts països la lluita de classes torna a prendre aire. Aquesta setmana les revoltes a Minneapolis i altres ciutats dels Estats Units per un assassinat racista per part de la policia són probablement la màxima expressió d’aquest canvi de tendència en la situació. Alhora, Llatinoamèrica torna a estar al bellmig del focus mediàtic i no només per ser el nou epicentre de la pandèmia sinó també per les importants lluites i mobilitzacions que han sorgit en països com l’Equador, Xile o els joves precaris a l’Argentina que a través de la recentment creada Red de Trabajadores Precarios es mobilitzaven aquest divendres en la principals ciutats i expressaven obertament els seus reclams per unes condicions dignes de treball enmig de la pandèmia, com podíem veure en declaracions d’un dels participants d’aquestes mobilitzacions en dir que “són necessàries mesures urgents de seguretat, necessitem ART [assegurança mèdica] per a tots els pibes i pibas, així com materials d’higiene que garanteixi l’empresa”. També els i les repartidores d’aplicacions han protagonitzat dues aturades en 6 països d’Amèrica Llatina “Pel nostre present i futur laboral” com expressen.

A Itàlia els centenars de ’braccianti’, treballadors immigrants del camp que van anar a la vaga el passat 21 de maig reclamant la falta de drets en el camp i la convocatòria del 6 de juny de manifestacions en diverses ciutats italianes que obre els seus reclams amb la idea de ’que la crisi la paguin els capitalistes’, encara que encara són accions petites o de sectors d’avantguarda, mentre les grans burocràcies continuen garantint la passivitat social, preanuncien un clima més caldejat també en el vell continent.

Molt a guanyar...

Totes aquestes lluites mostren, com a símptoma, la no resignació, el despertar i la rebel·lia de tot un exèrcit de joves, dones i immigrants que mostren una resistència davant les conseqüències de la nova crisi. Com cridaven els “braccianti” del camp italià en la seva vaga “això és només l’inici”.

No obstant, perquè aquestes experiències deixin de ser conats i puguin obrir un escenari que permeti passar a l’ofensiva és necessari avançar en la coordinació i organització dels diferents sectors precaris que vulguin lluitar per conquistar els seus drets i per donar una sortida a aquesta situació que no passi per una major degradació de les condicions de vida.

El capitalisme se sosté sobre la precarietat de milions, un fenomen que s’ha tornat estructural. És per això que lluitar contra això amb un programa antipatronal i combatiu és fer-ho contra un dels nusos del sistema mateix. Fins i tot ara, quan la crisi del coronavirus incentiva noves tendències nacionalistes burgeses i es planteja la tornada enrere en la lògica deslocalitzadora de la indústria en països imperialistes, per als capitalistes aquesta només pot passar per l’orientalització dels salaris, és a dir per tractar d’imposar tendències a la baixa més accentuades. Per això, fins i tot els anomenats governs progressistes, com la coalició d’Unidas Podemos i el PSOE a l’Estat espanyol, són incapaços de poder derogar un dels pilars legals sobre els que va avançar el fenomen de la precarietat, com són les reformes laborals.

També és necessari assenyalar per què milions de treballadores i treballadors precaritzats van quedar per fora de l’organització dels grans sindicats: això no va ser per casualitat. Les burocràcies sindicals porten anys aplanat el camí de la precarietat, treballant per la pau social i deixant enrere a tots aquests sectors.

En el cicle de mobilitzacions obert en 2019 la joventut precària i aquells grans perdedors de la globalització, van irrompre atorgant a les mobilitzacions una empremta de radicalització. Si aquells més colpejats per la crisi s’organitzen i surten al carrer poden ser una metxa que encengui la flama d’altres sectors de treballadors. Però no només ha de ser exemple que ajudi a despertar altres lluites, cal barallar per unificar les lluites de tots els treballadors: precaris i no precaris, acomiadats, dones i immigrants i teixir aliances amb el conjunt de la classe i amb aquells sectors que tenen el control de les posicions estratègiques i que poden fer tremolar el capitalisme i els seus governs.

La fragmentació i divisió de la classe obrera va ser una conquesta del neo-liberalisme amb la complicitat de les burocràcies sindicals i la base sobre la que es va poder imposar la precarietat. Per a lluitar contra això hem de trencar aquest aïllament que ens van imposar. Els sectors més precaris deslligats dels grans aparells sindicals han de barallar per trencar l’aïllament que tant s’obstinen a mantenir governs i burocràcies amb solidaritat, prenent demandes de tots els sectors i unificant les lluites.

L’exemple de la Red de trabajadores precarios a l’Argentina, l’exemple dels joves “de la primera línia” que s’organitzen als Estats Units, o les xarxes de repartidors que s’organitzen a l’Equador, Mèxic i altres països, fins i tot plantejant accions internacionals i coordinació, són un gran pas endavant, que cal secundar des de tots els països. A l’Estat espanyol és necessari no només solidaritzar-nos amb aquests exemples, sinó apostar que aquestes expressions de lluita també empalmin amb les iniciatives que ja existeixen aquí. En aquest sentit les movilizaciónes semi espontànies que han sorgit durant aquesta primavera de treballadors de Glovo a Madrid i altres ciutats i les vagues de Telepizza permeten la possibilitat del desenvolupament i coordinació d’un gran moviment de Riders i precaris també a l’Estat espanyol.

Avui veiem, a més, importants lluites per al conjunt de la nostra classe. Veiem als treballadors de Nissan i Alcoa enfrontant-se als tancaments de fàbrica. Un preludi de que la classe obrera no deixarà passar els pitjors atacs d’aquesta crisi sense enfrontar-si. Aquestes experiències ens mostren com donar una sortida davant els atacs, els acomiadaments, els tancaments de centres de treball... Els treballadors precaris hem de fer d’aquestes lluites la nostra bandera i lluitar per ser els que trenquin amb la passivitat i l’aïllament imposat.




temes relacionats

Glovo   /    Món obrer   /    Precarietat laboral   /    Lluita de classes   /    Riders   /    CGT Telepizza   /    Telepizza

Comentaris

Comentar