Joseph Ratzinger va ser un dels teòrics més importants de l’església catòlica, apostòlica i romana. Va ser el braç teòric i ànima bessona de Joan Pau II, el papa que al costat de Gorbatxov, Reagan i Thatcher en els anys 80 van emprendre l’ofensiva del capitalisme contra les masses en el món, comunament dit neoliberalisme o també restauració burgesa, i que va provocar la caiguda de l’URSS. Encara avui estem vivint les conseqüències d’aquella derrota.

En el seu període com a teòric assessor de Joan Pau II, va ser qui va idear el muntatge del perdó a Galileu Galilei per la condemna que li va aplicar l’Església Catòlica, mantenint al mateix temps el principi ineludible de l’església sobre la infal·libilitat del papa, és a dir que aquest mai s’equivoca.

Sobre la caritat i el sexe

Ratzinger va assumir el seu papat a l’abril del 2005 amb el nom de Benet XVI. La primera Carta Encíclica va ser “sobre l’amor cristià”, Deus caritas est, publicada en el nadal d’aquell mateix any, on parla de l’eros, el sexe i la caritat. Les encícliques són considerades les línies principals dels governs papals al Vaticà.

En aquesta encíclica arremet contra el marxisme per rebutjar aquest la caritat de l’Església, i denunciar que el seu objectiu és contenir i mantenir la pobresa en comptes de fer justícia.

Diu Benet XVI que “Els temps moderns, sobretot des del segle XIX, estan dominats per una filosofia del progrés amb diverses variants, la forma de les quals el marxisme és la més radical” i es podria dir que és així. Però després es refereix al fet que el marxisme promou una espècie de teoria de “quant pitjor millor”, en una suposada “teoria de l’empobriment” que mantindria en les masses pobres un potencial revolucionari, i que aquest seria l’origen del rebuig i l’atac a la caritat. I acaba afirmant que “la veritat és que no es pot promoure la humanització del món renunciant, de moment, a comportar-se de manera humana”.

La caritat de l’església no és la solidaritat habitual entre treballadors i el poble pobre, com quan es lluita contra les injustícies, els acomiadaments en les empreses i la desocupació, contra les morts per gallet fàcil i la repressió de l’Estat. No és per a res habitual veure a la institució eclesiàstica en primera fila defensant a les víctimes de l’Estat o dels empresaris, segons indicaria un esperit cristià. No obstant això, per contra, el marxisme revolucionari té com a eix fonamental la solidaritat entre els explotats i oprimits, i la participació en la lluita de classes com a motor per a obrir-se un camí cap a l’emancipació dels treballadors que efectivament podrà acabar amb la pobresa.

El paper del Vaticà en les guerres sempre va estar molt allunyat de qualsevol caritat humanitària. Només per posar un exemple de Llatinoamèrica, i d’una època molt pròxima a Ratzinger, durant la guerra amb Anglaterra per les illes Malvines, Joan Pau II va venir a Argentina no per solidaritzar-se amb la nació oprimida sinó perquè es lliurés a l’imperialisme anglès.

Un altre dels temes de l’encíclica és l’eros i el sexe, relacionats clarament amb les terribles denúncies a l’església sobre els abusos sexuals i que es van aguditzar durant el mandat de Benet XVI. Aquestes milers de denúncies van portar a sectors cristians a qüestionar el celibat sacerdotal, que impedeix el casament dels capellans i els obliga a la continència sexual. En aquest sentit, aquella encíclica va ser una defensa del papa al celibat.

Benet XVI diu que el “cristianisme, segons Friedrich Nietzsche, hauria donat de beure a eros un verí, el qual, encara que no el va portar a la mort, li va fer degenerar en vici” (del text Més enllà del bé i del Mal). I agrega que “El filòsof alemany va expressar d’aquesta manera una apreciació molt difosa: l’Església, amb els seus preceptes i prohibicions, no converteix potser en amarg el més bell de la vida? No posa potser cartells de prohibició precisament allà on l’alegria, predisposada en nosaltres pel Creador, ens ofereix una felicitat que ens fa pregustar quelcom del diví?”.

L’advertiment consistiria en el fet que si els abusos sexuals a l’església tenen el seu origen en el celibat sacerdotal llavors haurien de donar-li la raó a Nietzsche i la seva frase citada, on afirma que l’origen del mal estaria en el propi cristianisme i les seves restriccions al sexe, i això danyaria irremeiablement a l’església catòlica.
A principis d’aquest any, es va realitzar un simposi del Vaticà que va posar al celibat en el tapet i va produir la reacció dels conservadors liderats pels més fidels a Benet XVI. A l’octubre de 2023 continuarà amb l’anoment Sínode dels Sínodes, que convocarà a Roma als bisbes de tot el món i es reobririen les discussions.

En particular, cap a la “ideologia de gènere”, l’església catòlica sempre va condemnar l’homosexualitat, però Benet XVI va anar molt més allà i va impulsar una veritable croada contra els drets civils de la població LGBT. També va fer campanya contra el preservatiu a Àfrica, la qual cosa va contribuir a l’epidèmia de VIH.

Sobre la salvació i l’esperança

En l’encíclica del 2007, Spe Salvi, Benet XVI fa importants reconeixements al pensament de Marx per després criticar el seu materialisme. Diu que “Després de la revolució burgesa de 1789 havia arribat l’hora d’una nova revolució, la proletària: el progrés no podia avançar simplement de manera lineal a petits passos. Feia falta el salt revolucionari. Karl Marx va recollir aquesta crida del moment i, amb vigor de llenguatge i pensament, va tractar de canalitzar aquest nou i, com ell pensava, definitiu gran pas de la història cap a la salvació, cap al que Kant havia qualificat com el «regne de Déu»”. I agrega que “[…] Marx ha descrit la situació del seu temps i ha il·lustrat amb gran capacitat analítica els camins cap a la revolució, i no sols teòricament: amb el partit comunista, nascut del manifest de 1848, va donar inici també concretament a la revolució. La seva promesa, gràcies a l’agudesa de les seves anàlisis i a la clara indicació dels instruments per al canvi radical, va fascinar i fascina encara avui de nou”.

Li critica a Marx que ha oblidat la llibertat de l’home, creient que aconseguia amb solucionar els problemes econòmics. “El seu veritable error”, diu Benet XVI, “és el materialisme: en efecte, l’home no és només el producte de condicions econòmiques i no és possible curar-lo només des de fora, creant condicions econòmiques favorables.”

En primer lloc, Marx no diu que l’home sigui només producte de les seves condicions econòmiques. Sinó també que l’eliminació del poder de forces socials alienades, les relacions de producció basades en l’explotació, obren la possibilitat que l’home a través de la seva autodeterminació sigui qui controli el seu propi destí, i pugui aconseguir la llibertat entesa en termes col·lectius.

I en segon lloc, les experiències de l’URSS i els anomenats “socialisme reals”, que de reals tenien poc, van estar limitades a la falta de desenvolupament de la revolució socialista a nivell mundial, que va permetre el sorgiment de l’stalinisme i la burocratització d’aquests estats. Sobre aquests processos, els escrits del revolucionari Lleó Trotsky són els més precisos.

El mateix Ratzinger l’any 1996, després de la caiguda de l’URSS, en el document Sobre la situació actual de la Fe i la teologia i veient que avança la pobresa, l’opressió i tota classe de dominacions injustes, afirma que “em sembla probable que en el futur es facin presents noves formes de la concepció marxista del món”.

La lluita pel socialisme segueix present com a necessitat de superar les condicions actuals del capitalisme. Una societat organitzada segons la coneguda fórmula del Manifest Comunista “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Les dues proposicions, indissolublement lligades, indiquen que el treball deixarà de ser coercitiu, i que també serà segons la capacitat, els medis físics i psíquics. Sense que existeixi cap violència, els membres de la comunitat, aprofitant-se d’una tècnica elevada, aprovisionaran prou els magatzems de la societat perquè cadascun es proveeixi àmpliament "segons les seves necessitats" sense control humiliant. La fórmula del comunisme, bilateral però indivisible, suposa l’abundància, la llibertat i el desenvolupament de la personalitat (extret de Lleó Trotsky, La Revolució Traïda).