Ens trobem amb Joaquín Gil, membre del Comité de Seguretat i Salut de TMB Autobusos, al terrat de la seu de CGT. El primer que fem és contemplar les vistes predilectes de la Barcelona vella. No obstant, gargoteja el paisatge la proximitat de la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia. Però no és l’únic edifici que crida l’atenció. Enfront ens trobem Inspecció de Treball, ni més ni menys.
Amb aquest entorn que ens va al pél comencem la conversa i el primer que denuncia Joaquín, potser per allò extrem de la situació laboral i mèdica i per la necessitat de que es conegui, són els dos grans tipus de malalties derivades de la tasca que executen a dirari, i que pateix gran part de la plantilla de TMB. Ens diu que "bàsicament ens movem entre les afeccions musculo-esquelètiques i les baixes per tema psicològic".
I per conèixer millor explica que en quan a les malalties físiques la qüestió rau en que "els dos col·lectius més grans de l’empresa són conductors, i després mecànics. Estem parlant de treballadors que es passen entre 7 i 8 hores asseguts com a mínim, i d’altres que estan constantment movent pes durant tota la jornada". Així no és estrany el que apunta després, en dir que "tenim molta gent amb problemes d’hèrnies. Pràcticament el 90% de la plantilla estem fotuts de l’esquena. Hem arribat a tenir un absentisme d’un 17 o 18%. Això és més de 600 treballadors d’una plantilla de 4.000. L’empresa però, no reconeix que té un problema en aquest sentit".
Quant a les malalties de salut mental, Joaquín explica que la gran majoria d’aquestes patologies es desenvolupen a causa de la síndrome del burnout o el que ell mateix reconeix quan evidència que "la plantilla està molt cremada per la forma de dirigir de l’empresa. En molts casos has de venir a treballar en els teus dies de festa perquè et diuen que falta personal, i després quan tu exigeixes el teu dia de festa no te’l donen. I aquí evidentment és quan entres en un cercle viciós entre els dos grans tipus de malalties, les quals es retroalimenten una amb l’altra".
De fet, degut a l’avançat grau de les patologies físiques que pateixen, ens explica que "molts cirujans es neguen a intervenir quirúrgicament, ja que pot ser pitjor el resultat que el propi benefici mèdic. I això obliga a treballar medicat. I quan no pots més, tornes a demanar la baixa. No treballes en condicions i això repercuteix a nivell físic i a nivell mental. I evidentment repercuteix també a nivell social i familiar".
Hi ha però, una altra situació, a nivell de mobilitat i que fa a "la nostra forma de treballar en el dia a dia i que t’acaba mermant", ens diu. I prosegueix "no és fácil explicar que has de portar un autobús de divuit metres per Barcelona i amb 120 persones, i que has d’estar pendent d’infinitat de questions alienes. No són els accidents que tens, sinó els que evites cada dia. Arriba un moment que el teu cervell ja no dóna per més, per això hi ha tants companys cremats".
No obstant, tractem de tornar breument cap endarrere. Volem saber els motius pels quals la direcció no es fa càrrec d’aquesta alarmant situació que pateix a nivell de salut un sector tant essencial com és el del transport públic. Joaquín aquí denuncia que "aquest és un problema de caire econòmic i polític. Les hèrnies, artritis, artrosi, dislocacions, tot això no està reconegut com a malaltia professional. Reconèixer enfermetats laborals a un volum tant alt de treballadors és un problema econòmic per als beneficis de l’empresa". Sobre això ens posa un exemple que supera qualsevol límit i que deixa en evidència fins a quin punt prevalen els interessos empresarials per sobre de la salut de treballadors i treballadores, en dir que "aquí hi ha companys que estan treballant amb un fotimer de medicació perque els han diagnosticat fibromialgia en primera fase. I els tenen treballant. Ni tant sols se’ns concendeix l’incapacitat per fibromialgia. No pots ni caminar, però has de conduir".
La prioritat de l’empresa és, ens comenta, "que surti el servei. Els responsables dels centres de treball prioritzen la sortida del servei per sobre de la salut". Tot, desacreditant el servei mèdic propi del que consta TMB. I aquí una denuncia clara al respecte quan apunta cap a l’empresa per dir que "el servei mèdic està molt preocupat per la situació en la que la plantilla va a treballar. Ells tenen clar el que és la salut dels treballadors, però hi ha responsables que no ho tenen tant clar i pensen que el que diu el servei mèdic està molt bé, però hi ha que treure els autobusos al carrer sigui com sigui. Però com em doni un “jamacuco” conduint un autobús ho paguem els conductors i les usuàries".
Un altra dels riscos laborals i, en aquest cas també viaris, i que permet la cobdicia de l’empresa és el que ens comenta quan expressa que "tenir treballadors conduint amb 67 anys vehicles industrials és un perill, però es un perill per a tots. No només pel que condueix, sinó pels demés vehicles que circulen", tot en referència a l’edat de jubilació dels treballadors i treballadores de TMB.
Arribats a aquest punt, doncs, s’enceta el que per a la plantilla és una de les principals batalles enfront l’empresa: la consecució de l’avançament de l’edat de jubilació als 60 anys. En aquest sentit, Joaquín ens explica que aquest "és un tema prioritari per a nosaltres. La plantilla d’autobusos està envellida. Tot i que creiem que la jubiliació hauria de ser als 55 anys, estem lluitant a través d’una plataforma a nivell estatal per aconseguir la jubilació als 60".
Perquè ens fem una idea, avui la mitjana d’edat de la plantilla d’autobusos es de 50 anys. Fa 28 anys, quan va entrar-hi a treballar el Joaquín, la mitjana era de 42. Per això, segueix manifestant que "allò que ha de prevaldre es la jubilació. Si arribes als 55 anys amb problemes d’espatlla, l’unica opció que tens és operar-te i com deia abans, és una opció molt arriscada. Igual d’arriscada també que no fer-ho i conduir medicat". Ens explica també que a "la plantilla tenim reconegudes al conveni les pre jublicacions. Però si demà el govern de l’Estat decideix liquidar-les, se’ns acaben les úniques opcions que tenim de mirar per a la nostra salut". Qüestió que no es pot menystenir, tenint en compte la reculada constant en matèria de drets laborals i socials en l’útlima dècada, inclosos els últims anys amb el govern del PSOE i Unidas Podemos.
Per altra banda, exposa que "la llei especifica que en cas d’estar incapacitat per treballar i no se’t concedeix la baixa per malaltia professional, et tenen que adaptar el lloc de feina, repsectant el sou i la categoria laboral", però aquesta és una mesura amb trampa, i reprèn en explicar que "en el cas de Transports de Barcelona només tenim accés a tenir un lloc alternatiu si prèviament la Seguretat Social et concedeix una incapacitat. I precisament no n’està donant cap".
Davant això, Joaquín segueix i enceta un altre tema com és el de les denùncies per la via judicial, en dir que "al final has d’acabar denunciant perque un jutge et digui que no pots anar a treballar. Has d’anar a un jutjat i l’incapacitat te l’ha de donar un jutge. A partir d’aquí, tenim dret a un lloc alternatiu a l’empresa". Sobre aquest mateix tema, ens diu que abans, fins i tot, la qüestió de les incapacitats era molt pitjor i expresa que a través de les jornades de vaga que van convocar amb èxit el passat mes de setembre van aconseguir que "es puguin revisar incapacitats amb 56 o 57 anys i retornar al teu lloc de treball. Abans, si a partir dels 55 no aconseguies l’incapacitat et quedaves al carrer. Això ho hem aconseguit amb la vaga i les mobilitzacions. Ens ha costat molts anys de lluita. Però si ets conductor és molt difícil adaptar-te a un lloc alternatiu. Un autobús no el pots adaptar a la patologia d’un treballador concret".
En aquest punt, ens interessa conèixer quines altres demandes es van assolir en matèria de baixes laborals o malalties professionals gràcies a la pressió de la vaga per signar el conveni amb l’empresa, i ens explica que "No les vam poder assolir totes, però vam aconseguir que tots els procesos de baixes que tenim des de la signatura siguin tots de primer procés. Això significa que encara que el treballador tingui tres o quatre processos de baixa en un any, sempre cobrarà el 100%. Hi ha treballadors que empalmen una baixa rere l’altra i acaba sent una merma econòmica important per al treballador. Estar malalt et penalitzava".
Joaquín també demostra tenir clar la necessitat de lluitar i mobilitzar-se en dir amb força que "la qüestió de les demandes salarials va lligada amb la qüestió de la nostra salut. A més d’exigir millores salarials perquè la situació econòmica que tenim està lluny de ser bona, l’altra prioritat que teniem eren les millores socials en el nou conveni. I les millores socials també passen per tenir millores en l’aspecte mèdic. No s’han pogut aconseguir totes, però nosaltres hem lluitat sempre per aquestes qüestions i ho seguim fent".
Per últim, Joaquín fa una reflexió sobre el paper dels Comuns i l’Ajuntament d’Ada Colau en tots aquests anys i diu que "nosaltres pensavem que amb l’arribada dels Comuns canviarien algunes coses, i algunes han canviat a pitjor. Moltes de les qüestions que han fet a nivell de mobilitat a Barcelona repercuteix en el transit i ens augmenta el risc d’accidents. En certa manera ha empitjorat bastant" i conclou amb una denuncia de caire polític enfront la direcció de l’empresa i assenyala amb contundència que "la direcció de l’empresa és la direcció política de l’Ajuntament de Barcelona. El consell de direcció de l’AMB [Autoritat Metropolitana de Barcelona] és un consell polític que només mira pels seus propis beneficis".
