Internacional

OPINIÓ

Internacional Progressista: centre-esquerranisme al rescat del capitalisme

Naomi Klein, Noam Chomsky, Elizabeth Goméz Alcorta, Yanis Varoufakis i Álvaro García Linera, entre altres, convoquen a formar una Internacional Progressista. Un front internacional per a rescatar les institucions de la democràcia capitalista.

dimecres 13 de maig| edició del dia

Per iniciativa de la Fundació Sanders, dirigida per Janet Sander, esposa de l’exprecandidat demòcrata Bernie Sanders, i el Moviment Democràcia a Europa 2025 (DiEM25 segons les seves sigles en anglès), es va convocar a la formació d’una Internacional Progressista a la qual van adherir diverses figures intel·lectuals, de la cultura i referents socialscom Noam Chomsky, Naomi Klein, l’actor mexicà Gael García Bernal, l’escriptora Arundhati Roy, el filòsof Srecko Horvat o l’alemanya Carola Rackete.

La integren també polítics com l’exministre de Finances Yanis Varoufakis; la primera ministra islandesa; Katrín Jakobsdóttir, la ministra argentina de Dones, Gènere i Diversitat, Elizabeth Gómez Alcorta; i l’ambaixadora argentina a ússia, Alicia Castro. Uns altres dels convocants són l’expresident de l’Equador Rafael Correa; el brasiler Fernando Haddad, excandidat del PT contra Bolsonaro; l’exministre brasiler d’Exteriors Celso Amorim; iel exvicepresident bolivià Álvaro García Linera.

L’objectiu exprés de la convocatòria a la Internacional Progressista és “fomentar la unió, coordinació i mobilització d’activistes, associacions, sindicats, moviments socials i partits en defensa de la democràcia, la solidaritat, la igualtat i la sostenibilitat”.

Centre-esquerranisme

L’agrupament mostra una reunió de prestigioses figures intel·lectuals i referents socials, al costat d’una suma de polítics centre-esquerrans que mereixen cert balanç. La Fundació Sanders és un dels punts de suport del senador Bernie Sanders, qui després d’una campanya que va concentrar l’entusiasme dels treballadors immigrants, els joves i les dones, va abandonar la carrera electoral dins del Partit Demòcrata als Estats Units, es va alinear amb la candidatura del demòcrata conservador Joe Biden i va votar el rescat bilionari als grans capitalistes presentat per Donald Trump.

Varoufakis va ser ministre de Finances de la coalició Syriza, el govern de la qual va desviar el procés de mobilització popular que va posar en escac al capitalisme grec i els plans d’ajust de la Unió Europea. Capitulant enfront de les pressions de les potències regionals, Syriza, va portar endavant un ajust brutal dictat pel capital financer. Varoufakis degué renunciar per la negativa del primer ministre Tsipras de complir amb el mandat popular del plebiscit que rebutjava el memoràndum europeu.

Els seus components llatinoamericans han fet molt més a mantenir el règim social capitalista intacte. Álvaro García Linera va ser destituït, al costat d’Evo Morales, per un cop cívic-eclesiàstic-militar sense oferir resistència ni convocar a la mobilització popular. Van governar sota l’empremta de l’anomenat capitalisme andí que va mantenir intactes els interessos de les elits ’cruceñas’ i va incentivar el seu creixement mitjançant l’agronegoci.

Rafael Correa, pel seu costat es va caracteritzar per mantenir la dolarització de l’economia equatoriana durant tot el seu mandat, donant el seu ple suport a l’ajustador Lenin Moreno quan va abandonar el poder. Celso Amorim va ser canceller de Lula i Ministre de Defensa de Dilma Roussef, el govern del qual va portar endavant un ajust neoliberal contra la classe treballadora abans que fos enderrocat, també sense oferir resistència, per un cop d’estat judicial.



Estat (burgès) present



La majoria dels polítics convocants de la Internacional Progressista encoratgen el retorn de l’Estat, és a dir el rescat del capitalisme mitjançant la intervenció estatal. Identifiquen els mals del sistema amb el neoliberalisme.

Per a Varoufakis, que és membre de DiEM25, el retorn de l’Estat burgès per a donar una sortida a la crisi de la covid19 està en el centre del debat públic. El tema és si l’Estat s’utilitza per a rescatar al neoliberalisme o per a portar endavant una reforma: "un virus sense cervell ens obliga a enfrontar-nos a un senzill dilema: o la zombificació dels bancs i les empreses posterior a 2008 engoleix a la resta de l’economia, o reestructurem massivament el deute públic i privat. Aquesta és la decisió política fonamental de la nostra època", així ho va afirmar l’exministre.

García Linera per la seva part, planteja que enfrontem "el risc d’un retorn pervertit de l’Estat sota la forma de keynesianismes invertit i d’un totalitarisme del big data com a novíssima tecnologia de contenció de les "classes perilloses". Si el retorn de l’Estat és per a utilitzar diners públics, és a dir, de tots, per a sostenir les taxes de rendibilitat d’uns pocs propietaris de grans corporacions, no estem davant un Estat social protector sinó patrimonialitzat per una aristocràcia dels negocis, com ja va succeir durant tot el període neoliberal que ens ha portat a aquest moment de daltabaix social".

L’ideòleg del capitalisme andí reivindica que els governs progressistes llatinoamericans "acusats de populistes irresponsables, ara són la plataforma mínima del debat públic i d’un nou sentit comú planetari".

Amorim pel seu costat, crida a "una major unitat amb els partits d’esquerra i l’inici d’algun diàleg amb altres forces més de centre en la necessitat d’un espai més fort", és a dir amb l’ala moderada dels colpistes, per a frenar a Jair Bolsonaro.



De conjunt l’ala política de la Internacional Progressista encoratja la idea que l’Estat capitalista és una entitat en disputa contra el perill d’un neoliberalisme més salvatge encara i d’un nacionalisme xenòfob.



Es tracta de rescatar a les institucions democràtiques de domini de la burgesia enfront del perill autoritari per a reestructurar els deutes i avançar en una renda bàsica universal.



En el millor dels casos, en la seva lectura, pretenen imposar amb les bones maneres de la democràcia burgesa un límit a les apetències neoliberals i un altre model de distribució de l’ingrés sota el comandament capitalista. Semblés ser que Varoufakis no va aprendre res de l’experiència grega i el menyspreu capitalista per les majories populars quan atempten contra els seus interessos; ni Garcia Linera tampoc del cop militar que el van enderrocar després que la burgesia i l’imperialisme van considerar esgotada l’experiència del MAS.



Mentre Amorim planteja recuperar a l’Estat al costat de colpistes per a "reformar-lo". El problema és precisament l’Estat que és l’instrument de domini del capital i que fa hocicar qualsevol intent de reforma mitjançant la coacció econòmica o l’amenaça militar. I només habilita la reforma quan veu perillar el seu domini per la fallida general o el temor a la revolució social.

Poscapitalisme o revolució



"A diferència de les anteriors internacionals, la IP no es limita a una mena d’organització, o a una mena de lluita", declara la convocatòria centreesquerrana. La característica de les internacionals revolucionàries anteriors i del moviment de forces que reivindiquem la Quarta Internacional és la lluita pel poder polític de la classe obrera mitjançant la revolució social. El nostre programa és l’abolició de la propietat privada i el treball assalariat per a acabar amb la irracionalitat capitalista i planificar els recursos perquè tot membre de la societat pogués satisfer les seves necessitats, sense ser objecte d’explotació o opressió per part d’una classe privilegiada.



Com veiem la IP es pronuncia d’entrada contra la lluita política revolucionària, per això aclareix que "pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per a transformar les nostres institucions". En la seva declaració l’objectiu declarat és "ser una institució duradora que pugui unir a les forces progressistes i secundar-les per a construir poder a tot arreu", és a dir ser una plataforma de suport perquè polítics progressistes i de centreesquerra accedeixin al poder. En definitiva la IP es proposa prendre el lloc de la desprestigiada Internacional Socialista. El poscapitalisme, en canvi, és l’eslògan d’una Internacional que no sigui vista com a agent del neoliberalisme, ni molt menys de la revolució, i la proposta de la qual es redueix a la reforma del capital.



La classe treballadora i pobles oprimits, les dones, les persones LGTBI, els migrants, els pagesos sense terra, necessiten més que mai d’una eina política revolucionària internacional per a dirigir la seva lluita fins al derrocament del capital. Reconstruir un internacionalisme per la revolució obrera i el socialisme. L’actual crisi capitalista mostra la urgència d’aquesta perspectiva.




temes relacionats

#EsquerraDebatEE   /    Esquerra europea   /    Revoluciones   /    Internacional

Comentaris

Comentar