Pandèmia

CRISIS SOCIAL

Informe OXFAM: 1 de cada 4 espanyols viu per sota del llindar de la pobresa

Les conseqüències de la crisi sanitària han estat, i estan sent, profundament devastadores. Amb 247.905 infectats i 28.338 morts entrem a la “nova normalitat”. Una normalitat que, si bé és catalogada de “nova” ens ve reflectint això de sempre: desigualtat, pobresa, discriminació i precarietat.

dimarts 7 de juliol| edició del dia

Amb l’aparent bullícia de les terrasses, i amb les platges tornant a ser trepitjades i calcigades, abandonem almenys en esperança, o això és el que sembla, el record de la pandèmia. Una pandèmia que poc ha tingut i està tenint de justa.

El virus com si fos reflex de la nostra societat ha aplicat els mateixos biaixos que nosaltres apliquem i reproduïm en el nostre dia a dia. Parlem, sí, d’una discriminació “vírica” de classe, però també de gènere.

D’una banda, ens trobem que gran part dels treballadors que s’han presentat essencials durant aquests dies pertanyen a sectors molt precaritzats. I, d’altra banda, observem com a gran part del treball ha recaigut sobre el sector de les cures, un sector en el qual la dona, a causa de la reproducció d’estereotips i estructures patriarcals, està molt present.

És evident que aquells treballadors que, per la naturalesa de la seva labor, no han pogut acollir-se al teletreball han estat molt més exposats al virus que aquells treballadors que s’han vist enterament confinats. Riders, reposadors, caixers, escombriaires, sanitaris, etc. pel seu grau d’exposició s’han vist més afectats. No obstant això, malgrat els riscos, observem com són aquests sectors els que més precarietat pateixen. Conegudes són les vulneracions del dret laboral sofertes pels riders, o la temporalitat presentada cap als integrants del sector sanitari i agroalimentari.

A més de l’exposició trobem altres factors que discriminen “víricament” la classe treballadora i precària. Factors com l’amuntegament o la falta de recursos alimentaris i/o sanitaris augmenten la probabilitat de contagi. Si comparem els treballadors (majors de 65 anys) menys qualificats amb els treballadors més ben posicionats observem que aquests últims tenen una probabilitat menor de sofrir dependència o dificultat en el dia a dia (del 28,15% en els treballadors no qualificats, al 8,71 en els treballadors més ben posicionat OXFAM 06/2020). És a dir, el treball precari i manual, no és cap secret, desgasta la salut dels treballadors i les treballadores, fent-los més vulnerables a la COVID-19.

En aquesta línia també podem observar com el nivell econòmic pot limitar l’accés a màscares d’un sol ús i altres productes sanitaris. D’igual forma que la falta de renda ens pot empènyer a hàbits alimentaris menys saludables que afebleixen la nostra salut fent-nos encara més vulnerables al virus.

En qüestions de gènere, si bé víricament els homes són més susceptibles (encara que lleument) al virus, les dones a causa de la seva alta ocupació en el sector de cures han estat més exposades. El 76% dels sanitaris afectats, han estat dones. Així mateix, durant el confinament la major part del treball domèstic ha recaigut sobre elles (OXFAM 06/2020). També cal destacar, per la seva importància, que són més de 9.000 els detinguts per violència masclista durant el confinament. (EL PAIS)

A més de la discriminació de genero i de classe, la pandèmia ha agreujat la desigualtat econòmica

Mentre 12,3 milions de persones (1/4 de la població) es disposa a sobreviure sota el llindar de la pobresa (abans eren 10,8 milions). Les 23 persones més riques d’Espanya han augmentat el seu capital en 19.200 milions d’euros (en 79 dies segons OXFAM 06/2020). Per fer la desagradable comparació, per cada treballador donat de baixa a la Seguretat Social aquests 23 milionaris han augmentat en 21.333 € el seu capital.

Si bé totes les persones, per a o per b, ens hem vist afectades per la pandèmia, encara que, això sí, en molt diferents graus, no es pot dir el mateix de les empreses. Encara que no sigui la norma ni el general, no són poques les empreses que han vist augmentar els seus ingressos. Parlem principalment d’empreses multinacionals del sector de l’entreteniment o de la missatgeria; empreses com Amazon o Netflix, encara que també trobem “Marca Espanya” a Movistar+, Filmin o Mercadona.

Aquesta desigualtat de la qual parlem també enlluerna el racisme institucional que des de fa temps ha estat denunciant gran part de la població migrant i no migrant. Un immigrant té una probabilitat del 149% de perdre una ocupació sobre un altre treballador no migrant. Tot i que les immigrants s’han mostrat tan necessàries en el sector agroalimentari i domèstic, la xenofòbia i el racisme continuen imperant en les institucions i en gran part de la població.

Així, si bé de la memòria sembla estar anant-se la crisi sanitària, en la necessitat i en la preocupació s’acosta una crisi econòmica i social que pot veure’s agreujada amb la falta de teixit social i sindical provocat pel teletreball i el “distanciament social”.

Enfront de la normalitat de sempre, enfront de la normalitat de desigualtat, pobresa, discriminació i precarietat, és necessari construir una “nova normalitat” que veritablement sigui nova, una normalitat en lluita pels serveis públics, en lluita pels drets, i en lluita per la llibertat.

[Totes les dades sobre desigualtat en temps de COVID es poden veure a l’informe realitzat per OXFAM Intermón: Una reconstrucció justa és possible i necessària]




temes relacionats

Nova normalitat   /    Pandèmia   /    Pobresa   /    Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar