×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

I què fem contra l’extrema dreta?

Giorgia Meloni ha guanyat a Itàlia, Bolsonaro passa a la segona volta al Brasil, mentre VOX sembla sobreviure sense problemes a la seva batussa amb Macarena Olona, i torna al centre el debat sobre l'extrema dreta. Què està passant, per què i què podem fer per a frenar-ho són les preguntes d'un debat ineludible que ens devem a l'esquerra anticapitalista.

Lucía Nistal

dimarts 4 d’octubre
Facebook Twitter

Es reobre el debat sobre l’extrema dreta i apareixen les respostes usuals des de l’esquerra institucional i sectors progressistes. Per exemple, Pablo Iglesias porta temps denunciant des del seu podcast el paper dels mitjans, blanquejant a l’extrema dreta i atacant -a vegades de manera basta- al que Iglesias considera l’alternativa, Unides Podem. I no negarem el paper dels mitjans, ni la manipulació de La Sexta -encara recordo que va ser el programa de Ferreras el que va cobrir d’una manera més injusta el referèndum sobre la monarquia que vam fer a les universitats fa uns anys-, però ens devem un anàlisi més fi.

També assenyala sovint Iglesias a la “dreta democràtica”. Segons deia al programa que van dedicar a les eleccions italianes, són ells els que li donen l’entrada al feixisme. I clar que dreta i extrema dreta es porten molt bé, encara que no oblidem que aquí el PP tracta de quedar-se els vots de VOX, la qual cosa els porta a vegades a tractar de separar el seu discurs, mentrestant, això és cert, pacten amb l’altra mà. Però sobre l’esquerra institucional no té res a dir? Ni del govern progressista?

Vegem, el govern progressista ha reprimit a migrants a la frontera -amb justificació mitjançant del Secretari General del PCE-, ha reprimit a treballadors i manifestants amb tanquetes, com a Cadis, mentre des d’Unides Podem ens deien que confiéssim en el govern –“venim en to de pau” deien els marcians de Mars Attacks! mentre disparaven-, han desviat milions dels fons públics per a rescatar a les empreses, aprovat la llei mordassa digital i no derogat la llei Mordassa, s’han alineat amb Felip VI –“la monarquia no li preocupa la població”, deien des de Podemos mentre organitzàvem referèndums contra la corona als barris i universitats de tot l’Estat-, han reprimit a l’independentisme català i negat el dret a decidir, seguim? Seguim, han organitzat el cim de l’OTAN que suposa el major gir polític cap a la militarització i el rearmament imperialista de les últimes dècades, i acaben de confirmar aquesta línia incloent, per la porta de darrere, una pujada del 20% de la despesa militar als pressupostos generals. Per a rearmar-se amb la finalitat de continuar explotant i espoliant altres terres sempre troben fons. En canvi, per a fer front a la inflació brutal que el guerrerisme de Putin, l’OTAN i la UE està causant ja no tant, ja veiem que les ridícules pujades salarials deixen un saldo de pèrdua de poder adquisitiu generalitzat. I dic generalitzat i no total perquè els grans empresaris, els de les elèctriques i la banca continuen fent negoci i rebent ajudes mentre augmenten els seus beneficis, que això d’acostar l’espatlla i pagar més imposats és poc més que retòrica si veiem els números.

Total, que porten tota la legislatura fent polítiques pròpies de la dreta, i a demés tractant de fer-les passar per polítiques progressistes, la qual cosa és encara més perillós. I qui es mou com a peix a l’aigua dins d’aquest marc de polítiques imperialistes, a favor de l’IBEX, de respecte a la monarquia, repressives, guerreristes… dins d’aquest marc de polítiques de dretes? Doncs sí, clar, la dreta. Són els únics que tenen alguna cosa a guanyar aquí, i ho fan.

El creixement de l’extrema dreta no és culpa del feminisme combatiu, ni de les conquestes que aconsegueixen i imposen el moviment de dones o el LGTBI amb la lluita als carrers, com diuen sectors rojipardos que utilitzen la menor ocasió per a atacar aquestes lluites, darrere la idea reaccionària que les lluites dels oprimits “divideixen” a la classe obrera. Per contra, tant de bo hi hagués més conquestes de les oprimides que ens donés més força per a enfrontar a aquesta extrema dreta! Tant de bo els sindicats es deixessin de pau social i decidissin sortir a la lluita i prenguessin també com a pròpies les reivindicacions de les dones i les migrants, que són un gran percentatge de la classe treballadora a l’actualitat!

Són cadascuna de les mesures contra les majories socials, les treballadores, les de baix, les que han obert una mica més la porta a l’extrema dreta. I això ho saben bé a Itàlia, al Brasil o a Xile. Quan no hi ha una alternativa clara de l’esquerra, que sigui independent dels grans capitalistes, es paga.

Perquè si els mitjans tenen èxit a difondre les seves faules i manipulacions, també és perquè els que suposadament fan “polítiques progressistes” en realitat mantenen l’statu quo on continuen guanyant els poderosos. Perquè no s’ha parlat tant que Boric defensava el apruebo mentre assumia l’agenda de la dreta, o que la Convenció Constituent xilena estava limitada pels poders constituents hereus directes del pinochetisme i que les demandes centrals quedaven a lletra morta.

Tampoc s’explica molt que Lula anava a les eleccions amb Geraldo Alckmin, exgovernador de Sant Paulo pel PSDB, molt conegut per reprimir les vagues docents i ocupacions per habitatge, una figura forta del neoliberalisme brasiler com s’explica en aquesta entrevista la nostra companya del MRT al Brasil Diana Assunção. Tot un gir a la dreta a les seves aliances i propostes, per exemple ja va confirmar que no derogarà la reforma provisional ni tocar l’essencial de la reforma laboral, que busca convèncer al capital i la burgesia.

Ja estem una altra vegada, aliats i polítiques de dreta, que enforteixen a la dreta i a l’extrema dreta. I així, Bolsonaro passa a la segona volta i a Xile no venç el apruebo. És difícil mobilitzar a les majories treballadores i populars quan no es tenen projectes que atenguin les seves necessitats, sinó que continuen subordinant aquestes a les dels grans capitalistes. I si a demés es disfressen d’alternativa d’esquerra i es genera desil·lusió i desconfiança en aquesta esquerra moderada, pitjor encara. I no tenim temps per a això.

No tenim temps per al malmenorisme, una altra vegada. Ja ho hem vist, ja sabem el que és, i que no frena a l’extrema dreta. Aquest discurs de sobredimensionar el perill de l’extrema dreta, anomenar-la feixisme, parlar de possibles cops d’estat, només per a justificar aliar-se amb sectors de dreta i polítiques de dreta, només serveix per a desmoralitzar-nos i deixar-nos sense alternativa. El (neo)reformisme ens repeteix una vegada i una altra que la relació de forces és molt dolenta, que la societat és conservadora, que ve el feixisme i que per això hem d’aliar-nos amb la dreta, però el que estan fent és contribuir a generar aquesta relació de forces, de derrota anticipada i desmobilització.

I així es queda el neorreformisme defensant el règim, com vam veure a la campanya de les anteriors eleccions generals durant la qual Pablo Iglesias anava a tots els platons amb la Constitució espanyola monàrquica a la mà, o la que està fent ara Ione Belarra i Podem que arrenca la campanya fent eix en els seus discursos a la defensa d’aquesta “democràcia” per a rics i el respecte a les seves regles del joc, la de Yolanda Díaz parlant de conciliació i diàleg amb els empresaris i la burocràcia sindical des del seu Ministeri, per no parlar de la campanya vergonyosa de Más Madrid celebrant amb orgull la cimera de l’OTAN a Madrid –“Americans, us rebem amb alegria”- o la seva incorporació del discurs securitari policial.

A la seva democràcia per a rics i al seu règim, els i les treballadores, les dones, la joventut, les migrants, els col·lectius oprimits i explotats no tenim res a guanyar. A l’extrema dreta no se la derrota des de les institucions i el respecte a l’ordre establert, que és el seu. Necessitem una organització independent, una alternativa d’esquerra anticapitalista i de classe que tingui clar que el nostre terreny és el de la lluita de classes, les nostres reivindicacions les de la nostra classe i els sectors oprimits, disposada a enfrontar-se fins al final a aquesta extrema dreta que ens vol en silenci i miserables, a aquest règim del qual neixen i a aquest sistema al qual defensen. Una esquerra revolucionària, sí, que s’atreveixi a trencar aquest tauler distòpic de reis i reines, i s’atreveixi a imaginar i lluitar per un futur socialista que construïm des de baix.


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge